Emili Teixidor, Retrat d’un assassí d’ocells. Barcelona: Proa (La Butxaca), 2011.

Pitorliu ( Lullula arborea) variant pròpia de Girona i d’Olot de pitoriu, cotorliu petrolina i pitoliu. És una mena d’alosa de cant melòdic, barrejat amb un refilet “lu-lu-lu” que pot ser la causa del seu nom popular. Mentre canta s’eleva en espirals amplies.

 http://www.youtube.com/watch?v=BaSv1NS9pfc

Aprofito aquesta reedició a causa de l’èxit de l’adaptació cinematogràfica a Pa negre. És una de les millors novel·les d’Emili Teixidor que ha mort aquest estiu, mentre la llegia.

Dues metàfores poden donar la clau del sentit del llibre: la primera ens parla de l’homosexualitat i és doble; per un cantó hi ha el nom del personatge conegut pel malnom de la Pitorliua que causa admiració, s’eleva per sobre dels demés i es deixa caçar.

“... la pitorliua que tothom admira , i es deixa caçar al niu amb les trampes dels ocellaires, i s’enfila amunt i refila més que cap altre...” Pàg. 269

“És un marieta fabricat, perquè no té collons. Com que no els serveixen per a res, els els arranquen. Com van fer amb en Pitorliua, que li agradava fer de femella per als senyors rics...” Pàg. 44-45.

I per l’altre el protagonista narrador ens parla del descobriment de l’homosexualitat com un tumor fastigós cosa que contrasta amb la valentia del Pitorliua:

“ els qui encara podíem caure en gestos, actituds o, pitjor que tot, blasme total, en sospita de ser,  sense un mateix saber-ho (...) una mena d’embrió d’efeminat, la crisàlide muda i expectant d’un petit monstre delicat que portaves dintre com un grumoll malalt o un nòdul infectat que acabarà per brotar i florir i abassegar-te com un càncer que t’explota al mig del ventre...” Pàg. 45.

La segona metàfora explica com el petit narrador  va descobrint els secrets dels adults. És un dels encerts de la novel·la, que aconsegueix que qui llegeix adopti el punt de vista del  nen que comença a veure i entendre el món:

“Era emocionant estar-se quiet com un objecte, i ser testimoni dels secrets que inquietaven aquella gent que encara veia com persones d’una sola peça, com quan descobreixes que les imatges dels sants de la parròquia no són totes de pedra o gruix, sinó que la majoria només tenen el cap, la corona i el vestit i que sota les faldilles no hi ha res, tot es buit, només quatre fustotes que fan de suport.” Pàg. 85.

Quants n’hi ha d’aquests!