diumenge, 22 de setembre de 2013

AURA 2: Núvols que respiren



Era un carai de xicot, llest que podia veure créixer l'herba, però sempre als núvols. Mai no es cansava de mirar com s'inflaven i passaven de ser una lluita de gegants a un drac damunt un cavall. Com s'esfilagasaven creant esquelets de zombis o d'ocellots inaudits. Xalava quan el cel s'omplia d'un ramat d'ovelles de cotó i, més encara, si el vent el movia en direccions oposades empenyent exercits de balenes blanques. 

El Bernat, carai de xicot, tenia la barra d'explicar-nos els deliris i la mare l'escoltava i li donava ales, en aquell gandul, hi veia un noi sensible, encara que quan no pintava núvols, dibuixava les taques d'humitat de la paret com si fossin imatges del text de Rorschach. Jo em donava als dimonis.


Que no veus que aquest noi va pel pedregar, que no en farem res de profit, que perdrà l'enteniment... més val que vingui amb mi al futbol i que es deixi de dibuixos: en lloc d'un home ens sortirà un marieta.


Després va venir la malaltia de la dona que se la va emportar a l'altre barri en un tres i no res, pobre Carmina, i a mi em va deixar més sol que un mussol.

El Bernat es va independitzar i vivia de feines mal pagades fidel a la seva dèria: intentava captar la respiració dels núvols amb fotografies, deia. De pebrots per fer la seva, sí que en té. Tossut com una banya de ruc, no em volia escoltar quan li deia que deixes aquella vida sense sentit, i amb prou feines compartíem un dinar en un restaurant ràpid una vegada al mes.

Fins que un dia em va explicar que havia trobat la manera de fabricar núvols i jo em vaig espantar i indignar alhora: aquell capsigrany havia perdut el seny! Per ell farà, apa, a cagar a la via!

L'altre dia va venir amb dues fotografies grans de núvols dins d'edificis estranys. I va, i me les penja a menjador. Estava content, el carai de xicot, perquè hi ha babaus que els hi compren.

Ara, jo també em miro els núvols penjats a la paret com un babau, m'atreuen com els imants les espurnes de ferro, se m'entelen els ulls, sospiro i el nus de l'estómac s'afluixa mentre parlo sol: Si la Carmina pogués estar al meu costat veurient com respiren els núvols!