diumenge, 15 de desembre de 2013

AURA 3: L'anell d'Afrodita


Em treu l'anell mentre suro sobre una mar blanca.

No hi sóc, però tinc una percepció zenital nítida de l'escena.

M'omple una felicitat estranya i plàcida encara que la meva filla plori mentre s'encaixa l'aiguamarina envoltada d'or blanc al dit petit de la mà dreta, al mateix lloc on jo l'he portat durant més de mig segle. Va caldre un miracle perquè m'acompanyés tota la vida.

La pedra brilla en la foscor de l'habitació com si tingués llum pròpia, poc m'ho podia pensar, quan la vaig perdre un dia de platja a Sitges, que ara la tindria tan present. Quin disgust que vaig tenir! I, com si hagués estat un presagi, el compromís amb l'Agustí es va trencar de seguida.

L'estiu següent vaig tornar a la mateixa platja, la de Sant Sebastià, i quan passejava per la sorra humida on trenquen les onades amb la Clara i el seu germà, vaig notar una cosa enganxada al dit petit del peu dret: allí, mig colgada, hi havia l'anell amb l'aiguamarina que m'havia regalat l'Agustí, amb la pedra més blava que mai.


El que seria pare de la filla que gairebé ja no puc veure va recollir l'anell, me la va posar al dit petit de la mà dreta i va dir: Un regal d'Afrodita!