diumenge, 6 d’abril de 2014

Margarida Aritzeta, Bandoler. Valls: Cossetània (Notes de color, 59)

Cantonada del Carrer Major de Valls

Els temps de Joan Serra, en la Pera, van ser temps de revolució i de canvi profund de l'estructura social. L'antic règim donava pas, a empentes i rodolons, a la ciutadania i al progrés. Al principi de la novel·la, Barcelona serveix de mirall d'aquesta transformació.

"...el vent de la Barcelona que ve, que enterrarà la foscor dels carrers reclosos i de les fàbriques amagades en blocs compactes del barri del Raval per donar pas a una ciutat ordenada i àmplia. Moderna.
Una ciutat que s'endurà els records dels vells que han de morir." Pàg. 8.

Ens trobem amb un niu d'històries, on sovintegen les anticipacions, trenades entorn del personatge d'en Felip que vol recuperar i interpretar correctament les seves vivències:

"...el seu camí per sargir els bocins dels records que li falten a la flassada completa de la seva memòria és lent, llarg i tortuós..." P. 140.

La novel.la és com una vànova de patchwork. S'ha d'anar teixint mentre Felip recupera la memòria i es va destriant la història oficial, escrita pels vencedors i la viscuda per aquells que, com ell, han estat empesos pel vent del temps.

En mig d'aquest ric i complex entramat d'històries de diferents èpoques n'hi ha una de només apuntada que m'atrau especialment: la de Tupac Amaru, el líder de la rebelió peruana que va abolir l'esclavitat al seu païs l'any 1780 i que va ser ajusticiat d'una manera molt semblant a Joan Serra, per ordre del Virrey Amat. És realment en Felip, descendent d'aquest Tupac Amaru que va prendre el nom del seu avantpassat últim rei inca? Es tanteja un cert paral·lelisme entre la història del bandoler vallenc i la de José Gabriel Condorcanqui Noguera, conegut per Tupac Amaru II? La sang del rebel peruà bull dins de Felip quan segueix a en la Pera? Qui decideix qui és bandoler?

Tupac Amaru II

Aritzeta escriu amb empenta i sovint trobem metàfores potents. M'agraden especialment les que utilitzen elements vegetals per descriure personatges:

"Doncs he sentit d'un xiquet que va viure fa molts anys, diu que tenia la pell tan negra com les olives madures..." P. 17.

O situacions com quan esquarteren a Joan Serra:

"I allà havien lligat cordes gruixudes a cadascuna de les seves extremitats i les havien fixades en quatre cavalls, que van atiar a fuetades fins que el cos es va rompre en quatre bocins amb el mateix cruixit d'ossos i carn amb què petaria el tronxo gruixut d'una col gegantina." P. 136.

A més a més, el text fa olor, aromes que evoquen ambients:

"Barcelona batega per tots els carrers i places com un cos viu. Les olor marejadores del cànem remullat, flocs de cotó i llana rentada, es mesclen amb el traqueig dels telers i el xerric de les rodes... P. 7.

"I va ser així com, sonant l'ocarina, el criat negre havia descobert que aquella música li retornava l'aroma dels fogons del palau de Jirón Trujillo..." P. 29.

Identifiquen personatges con la humil Dolores que fa olor de "canyella i llardons" i la bella i jove Maria que desprèn la fragància més sensual de "canyella i de mesc".

Fins i tot les estacions de l'any tenen olors pròpies que marquen el pas del temps, i al final:

"Sí, l'aire fa olor de codonys cuits i potser també de melassa. S'acosta l'hivern."


Felip sent aquesta olor dolça quan sospira profundament potser perquè a l'hivern de la vida ha descobert que és capaç d'estimar.