diumenge, 11 de maig de 2014

Aura 5: MATERNITAT


 Em diuen Kati i sóc membre de la família I-Quti de Mali. Estic alletant la meva filla Estrella, asseguda en una cadira baixa amb l'esquena recta i la nena al cantó esquerra xucla que xucla.

Faig la mateixa fila que l'escultura de fusta que tinc al costat i que em fa companyia com si encara estigués a la casa de la menstruació o al graner de les dones envoltada de les cosines i germanes i no sola en aquest pis petit de Mataró des d'on es pot endevinar el mar.

Recordo quan la vaig veure per primera vegada a casa de l'hogon a qui servia durant els sis mesos que havia de passar sol i aïllat abans de convertir-se en el nostre gran sacerdot. Acabava de fer 9 anys i encara em ressentia de quan em van treure el membre masculí.

Aquella dona de fusta estava absent i concentrada alhora perquè cridava per dins tot el que jo vaig cridar mentre la mare i les dues germanes més grans m'obrien les cames perquè la fetillera em tallés el que ara sé que era el clítoris i els llavis interiors. Aleshores no sabia a què em condemnava aquella cerimònia brutal, però si que aquella imatge era sagrada: en ella cridaven totes les dones que sofrien.

Un dia vaig teixir uns fils de cotó verds com les aigües fondes del Niger i l'hi vaig penjar al coll per demanar que si tenia mai una filla no hagués de passar per aquella mutilació brutal. Aquella senzilla ofrena i aquell desig han marcat la meva vida i la meva fortuna.

No vaig tornar a cuidar cabres ni a arrencar cebes, com marcava el meu destí, sinó que l'hogon em va recomanar al Miquel, un pintor molt conegut a tot el món, perquè l'ajudés a la seva casa-taller a Cagoli.

Passades moltes collites vaig demanar al pintor que em portés a la seva terra del nord i, per ell, m'hi van deixar entrar. Abans de marxar l'hogon em va donar aquesta Maternitat  dels baulé, que algú li devia haver portar de Costa d'Ivori. Li va treure totes les ofrenes i només va deixar el fil verd que jo havia trenar. Va dir que seria una companya, com el riu que sempre teníem a la vora.


Parlo amb aquesta dona de fusta que ha patit com jo i li prego que la meva filla, creixi sense pors en aquesta pell de brau d'on fa segles van haver de fugir els meus avant-passats, la família dels I-Quti, emportant-se tots aquells llibres plens de saviesa que ara perillen a Tombutcú.