divendres, 27 de març de 2015

Maria Barbal (2014), En la pell de l'altre. Barcelona: Columna

Gran tema, l'engany. Abans que Javier Cercas publiqués El Impostor, Maria Barbal va aproximar-se al mateix personatge a En la pell de l'altre, obra que hauria d'haver tingut més ressò.


Aquesta novel·la psicològica ens introdueix dins la vida i la ment d'una impostora que té una existència paral·lela a la del personatge real d' Enric Marco. Ramona Marqués, o la Marquesa, és la germana bessona fictícia de l'impostor real que va fer-se passar per supervivent dels camps nazis.

Tant el personatge femení de Barbal com el masculí de Cercas són víctimes anònimes que projecten la seva soledat en col·lectius on es senten protegits i apreciats. Persones que menteixen per aconseguir el bé comú i, de pas el seu propi profit. Però no es tracta d'un profit material sinó d'un d'intangible que respon a la necessitat profunda de sentir-se víctimes orgulloses, entre altres víctimes i, també, de tenir protagonisme.

"Jo com ells, he patit i ho puc compartir. Sóc víctima com ells." P. 215.

"La Ramona Marquès hauria volgut ser admirada, interessant, lluitadora, i fins refugiada, tot allò que era el Tomàs Ferrer. Sí, ella podria ser com ell, la seva lluita era comparable amb la de la gent de l'exili, la seva vida s'assemblava a la dels altres." P. 202.

Maria Barbal s'acosta al personatge amb respecte i senzillesa. No fa trampes sinó que va directe a allò que li interessa: interpretar el fet de l'engany integrat dins la vida d'una dona "espavilada com un pèsol"  de la qual podem haver estat veïnes. Una dona intel·ligent i decidida, afavorida pels dons de les fades que "sovint no s'espiguen fins al cap d'anys." La novel·la ens explica com s'espiguen, com creixen, aquests dons de la Marquesa. Així la primera i més llarga part del text és titola: "Els dons de les fades".

M'interessen sobretot, aquestes metàfores que tenen una funció estructural dins del text, començant pel mateix títol. La segona part de la novel·la, més breu, també apareix amb una imatge com a títol: "L'arbre d'ocells". Al final del capítol anterior durant una visita al lloc de la seva infantesa, Ramona torna ha veure una figuera que recordava plena d'ocells com si fossin fruits:

"Abans de marxar, encara va mirar la figuera, fullada i silenciosa, intranscendent entre les altes parets. Impossible imaginar-la amb tot d'ocells com fruites adormides." P. 272.

Els personatges són com arbres i els  fruits de la figuera-Ramona també han estat com ocells que han volat, mentre que la seva sogra Lolín és "un arbre tranquil on, de cop i volta, un rèptil s'enfilava per desvetllar mal temps." P. 282.  

Són analogies subtils amb un gran poder d'evocació que van apareixen en el text per a gaudi de qui llegeix. La meva preferida és també en un final de capítol i plasma el retrobament emocional entre l'Anna i la seva filla Mireia.

"La Mireia va córrer a abraçar-la i, a la ratlla on canviava el dibuix de les rajoles, van quedar reunides." P. 233.



Justa la fusta!