TOTES LES ENTRADES

dimarts, 30 d’agost del 2016

Ramon Solsona (2011) L'home de la maleta. Barcelona: Edicions Proa. Premi Sant Jordi 2010




L’home de la maleta també podria ser l’home de les cançons perquè està empeltat de lletres tronades, sentimentals, melodramàtiques i sovint cursis, que donen el contrapunt tendre al llenguatge d’home de barri de Barcelona, d’home que s’ha fet parlant amb altres homes i que no està per les carrinclonades que avui s’estilen.

Podria dir que aquesta novel·la és com una simfonia, però no li faig justícia. És més aviat com la música d’un ball d’una gran festa major, com el ball de gala de les Festes decennals de la Candela però amb variacions de jazz.

L’obertura és magistral, per llogar-hi cadires, totes les cadires que hi podia haver al cinema on diu que va néixer el protagonista, tot veient una pel·lícula de Gary Cooper. Dues metàfores tipus la magdalena de Proust però amb un rerafons sorneguer: mamar pel·lícules i donar corda al rellotge dels records  ja ens preparen per conèixer la dèria del personatge de fer-se una història sentimental alternativa de la seva infància.

De cop, la trama gira i canviem de moviment. Sembla que tot torna a començar, però el joc de la ficció continua amb unes reflexions meta literàries del protagonista que sap molt bé què s’ha de fer per guanyar un premi literari. També sap que cal que doni fe de tot allò que ha viscut i que hi ha coses, com les converses sobre l’estrenyiment de les dones que marquen el final de l’enamorament, i que deixar constància de tot això és memòria històrica. No confonguem pas el protagonista amb l’autor a qui imagino escrivint aquests fragments amb una mitja rialla.

I l’home de les cançons agafa la maleta i se’n va un mes a casa de cada una de les tres filles. A partir d’aquest moment tres històries es cabdellen con una trena a la que s’ajunta la relació amb els amics, el passat i el present dels tres: Bellesa, Joventut i Lozanía. Ja tenim sis fils d’històries: dues trenes.

Però lligada a aquestes històries, com una beta de color vermell guarnint el pentinat, hi ha el fil principal: l’orfandat del Joventut i la vaga promesa d’una sorpresa final que es produeix amb una doble anagnòrisi precedida d’una investigació entre detectivesca i lingüística.

La novel·la no només atrapa per la diversitat d’històries que en flueixen, sinó també per la peculiar i potent veu en primera persona del Joventut que quan reflecteix el llenguatge oral està prenyada de formes populars, frases fetes, comparances lexicalitzades, castellanismes o directament vulgarismes i barbarismes.

El conjunt és potent i si s’ajunta amb retalls de cançons, com en un llarg monòleg interior que és un brillant i emotiu rèquiem, es converteix en magnífic. Aquesta elegia està construït amb una mena d’estrofes separades per tornades formades amb trossos de lletres de cançons on es concentren tots aquests recursos. Aquí va un fragment:

“No acabaré les memòries, Bellesa, Plego, de debò. Jo escrivia per tu, perquè et compressis aquell sillon o... No ho sé ben bé per què, ja no m’enrecordo de per què m’hi vaig posar, potser per les meves filles, que deien que tot lo altre era mentida. Però ara que solsament dic la veritat, em vinc a referir que lo que anava escrivint em semblava que t’ho explicava a tu, que ho escrivíem entre tots dos, perquè en el fondo, encara que jo vaig sentar el cap i tu vas ser un perdis tota el vida, en el fondo és com si tot ho haguéssim viscut junts. Érem cul i merda, tu i yo. Tú me acostumbraste a todas esas cosas y tú me enseñaste que son maravillosas. ¿Por qué no me enseñaste cómo se vive sin ti? No eren tonteries lo que cantàvem, eren veritats com una casa de pagès...”

Per acabar, aquest rèquiem té una coda al final de la novel·la, un altre monòleg interior que és com un solo de la trompeta o del trombó que ha marcat el ritme i que ens deixa empremta a l’ànima, perquè aquest llenguatge amb el qual està construïda també té la seva pròpia i envejable música.