dilluns, 19 de desembre de 2016

Alessandro Baricco (2003), Sense sang. Barcelona: La Magrana. Club de Lectura de la Biblioteca de Can Manyer. Vilassar de Dalt

Alessandro Baricco no és un dels meus autors favorits. No aconsegueixo llegir les seves obres amb fluïdesa i els mots se m’entortolliguen. Suposo que no sóc capaç de trobar-hi la música i que si llegís en italià potser no em passaria.

La història “vibrant i suggerent” —seria millor "suggeridora"—de la qual parla la contraportada tampoc m’arriba a atrapar.

Doncs, per què he continuat fins el final?

Per la potència d’una imatge. La nena “bonica i exacte” que jeu "polida i simètrica", com una joguina sense estrenar, en un cau-niu que es pot convertir en una tomba.

http://www.haisentito.it/articolo/alessandro-baricco-senza-sangue-da-libro-diventa-fumetto/34867/

La Nina es tanca sobre ella mateixa com una llavor dins de la clofolla, com un mol·lusc dins de la clova i sempre serà: “impecable i justa, perfecte”.

La veig amb els ulls de la imaginació, intueixo que aquesta llavor germinarà, que aquesta carculla està prenyada i que és l’ànima del relat.


Relat que fins i tot s'ha convertit en còmic.

Les peripècies de la vida de la Ninna no m’importen, només vull tornar a veure aquesta silueta enigmàtica i a sentir la mena d’aura que l’envolta. En tinc prou gaudint de la seva presència literària.