dimecres, 30 de gener de 2019

Maggie O’Farrell (2018) La mà que prenia la meva. Barcelona: L’altra editorial. Traducció Nuria Parés



Va de lligams, del cordó invisible que uneix el fill amb la mare, del cordill de l’estel, que tiba com un gos surant per l’aire i de la mà que prenia la meva. Va de la veta de la memòria que, si no es cabdella, s'entortolliga.  

No només les persones tenen records, n’hi ha d’amagats en els arbres, en els llocs, en una taca o en una paret.

“es repenja un moment en el tros de paret on la Lexie i l’Innes van posar per a John Deakin un dimecres ennuvolat del 1959.” (P. 315)


John Deakin (1912-1972) Rosie and Christopher Barker,  London, 1962 

Aquesta és la volutat de qui narra, de qui ho sap tot:

(La Lexi)"No sap que això no passarà mai." (P. 228)

La volutat de la veu que va amunt i avall dalt la roda del temps sense que ens maregem ni perdem el nord.

Els símbols, com el de la mà i el del fil, relliguen el text construït amb simetria. Són vint-i-quatre capítols sense títol, però ben definits pels noms de les parelles de personatges que alternativament van apareixent en els seus escenaris i temps corresponents.

Al bell mig del relat, els fils de les vides es comencen a creuar per una coincidència en un espai comú, això sí, amb més de quaranta anys de diferència.

A partir d’aquell moment, comença un thriller particular amb morts i naixements que desfan el nus i, alhora, cabdellen la veta de la memòria per a revelar-nos quina era la mà que prenia la meva.

Narració que ens atrapa. 

Brillant!




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada