No sé si soc davant d’una elegia a la bellesa del fugir o d’una recerca ineludible i profunda de les arrels.
D’acord: errar és no tenir por d’equivocar-se, recordar paisatges més que moments; però hi ha moltes maneres de fugir, potser tantes com de quedar-se i, a més a més, també existeix l'exili interior.
Aviat el text em mostra que la fugida, pot convertir-se en tornada gràcies a les memòries del pare: medul·la d’aquesta història d’històries.
«Ningú no ha filmat encara els espais buits de l’Europa de 1945. Ni la manera com s’ha tapat, com qui farceix un animal mort, el que va ser destruït. És molt probable que aquesta sigui la raó per la qual, a Europa, quan ens referim al passat dels camps d’extermini i de la guerra, parlem de l’horror, i molt rarament del vertigen. L’horror ens fa desviar la mirada; només qui gosa mirar sent vertigen del passat.»
Marta Marín-Dòmine ho fa i grata en el dolor personal, familiar i social que ha heretat. També s’encara amb el mateix vertigen, de forma novel·lada, l'última novel·la de Martí Dominguez. Dues obres molt diferents i, alhora, cosines germanes que ens són, avui, necessàries.
Torno a la bellesa del fugir que es complementa amb la necessitat del tornar: sobretot al punt culminant d’aquest viatge iniciàtic: el Pallars. Allí dalt és on estem més a prop de la síntesi impossible entre marxar i quedar-se, entre passat i present. És el lloc on «em sento a casa.»
«Fer-nos nostre un espai és acceptar, doncs, que hi ha la possibilitat que no ho sigui, o que ho deixi de ser. És una manera de reconèixer el passat en el present. De relativitzar la possessió de la terra. La terra és de qui la treballa, sí, però sobretot de qui l’accepta. Acceptar la interferència del passat, i per tant la presència d’uns altres que ens han precedit, implica un acte d’humilitat (...) La possibilitat de crear camins nous forçant les coincidències, d’obrir-se a l’imprevist del futur tot reconeixent la pèrdua inevitable de tot passat. Sense nostàlgia.»
Acceptació i humilitat són les paraules clau, encara que la humilitat es relativitza.
«Accepto alguns elements d’una herència, i alhora rebutjo els imperatius d’una identitat col·lectiva.»
No esperem gaire certeses més. Perquè això de tornar sense nostàlgia és gairebé impossible encara que es disfressi de «nostàlgia seca». El «nostos» és etimològicament el retorn i ja sabem que provoca, com a mínim, vertigen.
Les metàfores esmolen el text i ens enlluernen. Algunes em semblen transcendents per rastrejar el sentit de l’escrit:
«El passat s’aborda de biaix.»
o
«L’errant busca la jeia com l’aigua passant per còdols esvorancs i canonades.»
Qui fuig s’esmuny com l’aigua, com el dubte que empeny la lectura d’aquest text que acaba a la frontera obscura de Portbou.
Però les imatges en blanc i negre que ens han acompanyat tota l’estona van més enllà i ens porten una fotografia d’una entrada del Tesoro de Covarrubies que no és casual: l’entrada del verbo MARRAR.
Tot el text fa marrada.
Ben jugat!