Irene Solà té un llenguatge fet d’engrunes de terra, foc, aire i aigua. Un llenguatge propi que integra els quatre elements per parlar al cos i al esperit a la vegada: ja ho vaig apuntar a la nota sobre Canto jo i la muntanya balla.
Els Dics és una novel·la amb comportes, un relat de relats que es trenen amb un rere fons meta literari.
«Escriurà, i després s’estarà molta estona quieta, com una serp, digerint. Com un ratolí, que sap que la serp només el veurà si es mou.» P.284
Sigui serp o ratolí l’escriptora sempre està present com reflectida en un mirall a l’angle del quadre que està pintant.
Sense adonar-me’n, he entrat al món simbòlic d’Irene Solà i em deixo captivar.
Per les metàfores originals amb elements quotidians.
Ulls com un got d’aigua
Petons com grans de raïm
Una alegria calenta com una bossa d’aigua.
Per d’altres més elaborades, en aquest cas, barrejades amb sinestèsies.
«Aquests són els enutjos. Com anissos amb gust de menta i regalèssia. Desagradables. Rodons i amargs i durs i blancs i brillants. Que et deixen la llengua rugosa i espessa, i el coll agre.» P. 1479
Encara que, a vegades, em semblin obscures.
«El roser feia unes roses clares i escabellades, tan plenes de pètals que semblaven una ferida de bala.» P 606
Per un seguit d’analogies amb paral·lelismes sintàctic molt ben construïdes i amb clara intenció simbòlica.
«La Martina parla d’oceanografia costanera, de biodiversitat i conservació, de millora genètica i de l’impacte del canvi climàtic sobre els ecosistemes marins. I si la salpa, a la peixera, que els mira amb resignació, hagués conegut Paco de Lucía, en comptes de dir: «El flamenco es muy fácil de entender, en cuanto hayas nacido dentro de él y lo hayas mamado. No tiene nada que ver con los mil doscientos ensayos que han escrito los flamencólogos por ahí. Es mucho más fácil. Es como respirar», diria: «El mar es muy fácil de entender, en cuanto hayas nacido dentro de él y lo hayas mamado. No tiene nada que ver con los mil doscientos doctorados que han escrito los biólogos marinos por ahí. Es mucho más fácil. Es como respirar». Però no el coneix, a Paco de Lucía.» P. 1208
M’atrauen els símbols basats amb lectures i relectures des de Les neus del Kilimanjaro a La lluna, la pruna i, és clar, aquell que dona títol al llibre: Els dics esberlats per l’amor.
«Quan vegis coses que no vols veure, agafa’t a mi, ratolina. Enfila’t a mi com a un tamboret. Jo seré com la fusta, que flota i l’electricitat no passa. I la va agafar més fort, i el Ter va desbocar-se. Desbordar-se. I va inundar els camps. Els dics, flas!, i les preses, bam! L’aigua corrent venes endintre. El cor negat d’aigua. Tones de líquid sense compassió arrencant arbres, xafant cases, passant d’un ventricle a l’altre sense esperar que s’obrissin les vàlvules, punxant, de tan de pressa com inundaven les artèries.» P 2215
