TOTES LES ENTRADES

dilluns, 30 de novembre del 2020

Irene Solà (2018), Els dics. Barcelona: L’altra editorial (ebook)




Irene Solà té un llenguatge fet d’engrunes de terra, foc, aire i aigua. Un llenguatge propi que integra els quatre elements per parlar al cos i al esperit a la vegada: ja ho vaig apuntar a la nota sobre Canto jo i la muntanya balla.





Els Dics és una novel·la amb comportes, un relat de relats que es trenen amb un rere fons meta literari.

«Escriurà, i després s’estarà molta estona quieta, com una serp, digerint. Com un ratolí, que sap que la serp només el veurà si es mou.» P.284

Sigui serp o ratolí l’escriptora sempre està present com reflectida en un mirall a l’angle del quadre que està pintant.

Sense adonar-me’n, he entrat al món simbòlic d’Irene Solà i em deixo captivar.

Per les metàfores originals amb elements quotidians.

Ulls com un got d’aigua
Petons com grans de raïm
Una alegria calenta com una bossa d’aigua.

Per d’altres més elaborades, en aquest cas, barrejades amb sinestèsies.

«Aquests són els enutjos. Com anissos amb gust de menta i regalèssia. Desagradables. Rodons i amargs i durs i blancs i brillants. Que et deixen la llengua rugosa i espessa, i el coll agre.» P. 1479
Encara que, a vegades, em semblin obscures.

«El roser feia unes roses clares i escabellades, tan plenes de pètals que semblaven una ferida de bala.» P 606

Per un seguit d’analogies amb paral·lelismes sintàctic molt ben construïdes i amb clara intenció simbòlica.

«La Martina parla d’oceanografia costanera, de biodiversitat i conservació, de millora genètica i de l’impacte del canvi climàtic sobre els ecosistemes marins. I si la salpa, a la peixera, que els mira amb resignació, hagués conegut Paco de Lucía, en comptes de dir: «El flamenco es muy fácil de entender, en cuanto hayas nacido dentro de él y lo hayas mamado. No tiene nada que ver con los mil doscientos ensayos que han escrito los flamencólogos por ahí. Es mucho más fácil. Es como respirar», diria: «El mar es muy fácil de entender, en cuanto hayas nacido dentro de él y lo hayas mamado. No tiene nada que ver con los mil doscientos doctorados que han escrito los biólogos marinos por ahí. Es mucho más fácil. Es como respirar». Però no el coneix, a Paco de Lucía.» P. 1208

M’atrauen els símbols basats amb lectures i relectures des de Les neus del Kilimanjaro a La lluna, la pruna i, és clar, aquell que dona títol al llibre: Els dics esberlats per l’amor.

«Quan vegis coses que no vols veure, agafa’t a mi, ratolina. Enfila’t a mi com a un tamboret. Jo seré com la fusta, que flota i l’electricitat no passa. I la va agafar més fort, i el Ter va desbocar-se. Desbordar-se. I va inundar els camps. Els dics, flas!, i les preses, bam! L’aigua corrent venes endintre. El cor negat d’aigua. Tones de líquid sense compassió arrencant arbres, xafant cases, passant d’un ventricle a l’altre sense esperar que s’obrissin les vàlvules, punxant, de tan de pressa com inundaven les artèries.» P 2215

dimarts, 10 de novembre del 2020

Irene Vallejo (2019), El infinito en un junco. Madrid: Siruela


Me atrae la portada etérea, el tacto satinado de la cubierta, la delicadeza del dibujo de la flor del papiro, los tiernos tonos verdes y el lomo que permite dejar abierto el libro con facilidad. 

 Las citas iniciales me animan y, a medida que voy leyendo, constato que Irene Vallejo ha conseguido reunir una información enciclopédica sobre el revolucionario invento que tengo entre las manos y que la pone al alcance con rigor y aparente sencillez. Se lee a gusto. Es un ensayo injertado de narración que nos atrapa por su interés, las emociones que nos despierta y la personalidad de su voz. 

 Nos seduce porque contagia pasión por la lectura y la escritura y por las analogías entre el pasado y la actualidad. 

 La autora ha mamado literatura y no solo protege los recuerdos, sino que teje palabras que nos hacen amar lo que le apasiona y nos suma a la multitud que ha hecho posible que los libros sigan iluminando evidencias que pasan desapercibidas: 

 «Para referirse a su tarea intelectual, Aristóteles escogió la palabra theoria y el verbo correspondiente theoreîn que en griego aluden al acto de mirar algo. Esta elección es muy reveladora: el oficio de pensar el mundo existe gracias a los libros y la lectura, es decir, cuando podemos ver las palabras y reflexionar despacio... »

 La lectura y la reflexión nos llevan a las comparaciones entre ayer y hoy. «La atmósfera electrizante alrededor de los corros escritos y su acumulación en la gigantesca Biblioteca —de Alejandría— debía de ser una cosa parecida a la explosión creativa que significa hoy en día internet y Silicon Valley.» 

 Solo estamos a un paso de constatar que «el futuro siempre avanza mirando de reojo hacia el pasado» y que aquello más nuevo acostumbra a sucumbir antes de que los inventos que han demostrado que son difícilmente sustituibles por su utilidad y buenas prestaciones. 

 Sea en tabletas de barro o de plasma, en pergamino, papiro o papel el libro sobrevivirá: es el invento que permite que el infinito quepa dentro de un junco. 

 ¡Qué buen título!

Irene Vallejo (2020) L’infinit dins d’un jonc. Barcelona: Columna


    M’atrau la portada etèria, el tacte setinat de la coberta, la delicadesa del dibuix del pom de papir, els tendres tons verds i el llom que permet obrir el llibre cap per amunt amb facilitat. 

    Les citacions inicials m’engresquen i, a mida que vaig llegint, constato que Irene Vallejo ha aconseguit aplegar una informació enciclopèdica sobre el revolucionari invent que tinc entre les mans i que la posa a l’abast amb rigor i aparent senzillesa. Fa de bon llegir. És un assaig empeltat de narració que ens atrapa pel seu interès, les emocions que ens desperta i la personalitat de la seva veu. 
    
    Ens sedueix perquè contagia passió per la lectura i l’escriptura i per les analogies entre el passat i l’actualitat. 

    L’autora ha mamat literatura i com les antigues dones gregues no només protegeix els records, sinó que teixeix paraules que ens fan estimar allò que ella estima i ens suma a la riuada de gent que ha fet possible que els llibres segueixin il·luminant evidències que passen desapercebudes: 

    «Per referir-se a la seva tasca intel·lectual, Aristòtil va escollir la paraula theoria i el verb corresponent theoreîn que en grec al·ludeixen a l’acte de mirar alguna cosa. Aquesta elecció és molt reveladora: l’ofici de pensar el món existeix gràcies als llibres i la lectura, és a dir, quan podem veure les paraules i reflexionar-hi a poc a poc...» Pàg. 101. 

    La lectura i la reflexió ens porten a les comparances entre l’ahir i l’avui. 

    «L’atmosfera electritzant al voltant dels rotlles escrits i la seva acumulació a la gegantina Biblioteca —d’Alexandria— devia ser una cosa semblant a l’explosió creativa que significa avui dia internet i Silicon Valley.» Pàg. 242. 

    Només som a un pas de constatar que «el futur sempre avança mirant de reüll cap al passat» i que allò més nou acostuma a sucumbir abans que els invents que han demostrat que són difícilment substituïbles per la seva utilitat i bones prestacions. 

    Sigui en tauletes de fang o de plasma, en pergamí, papir o paper el llibre sobreviurà: és l’invent que permet que l’infinit càpiga dins d’un jonc. 

Quin bon títol!