Julià Guillamon (2020) Les cuques. Barcelona: Anagrama (Edició en format digital)

 La natura i l’art són camins i, alhora, refugis on descansar per continuar endavant. 

Tot sembla canviar, però hi ha llocs on el temps s’atura, perquè han quedat fossilitzats en el record com el camp ple de maduixes del costat d’Arbúcies de la meva joventut d’escolta.

 Les cuques és una col·lecció d’aquests moments. 

 «He passat pel lloc on una de les darreres vegades que vam pujar vam trobar tants carlets. Tenien dies, però no eren corcats. Els vam escaldar i congelat, i mentre anava descongelant un paquet darrere l’altre —tu eres a l’hospital, jo feia guisats...» (83%) 

 El lema inicial extret d’uns versos d' Hijos de la ira de Dàmaso Alonso ja m’havia preparat per a una obra on el dolor es destil·la i, malgrat l’angoixa, no deixa regust amarg. També m’ha invitat a llegir amb atenció i a poc a poc per gaudir de «tantos mundos de mi vida» i de la poètica d’aquesta prosa. 

 Allò que més m’interessa són les descripcions precises i, com sempre en aquest blog, les comparances metafòriques que, aquí, retraten el físic i el caràcter de cuques de tota mena. 

 «L’aranya tigre s’estava quieta, brillant, escamarlada enmig de les canyes, blanca i negra amb algun tros blanc, com si el llapis s’hagués escapat de la ratlla, com passa també a les potes, el front i la panxa dels tigres de debò.» (70%) 

 Les més sorprenents són les imatges que ens connecten amb situacions quotidianes i que fan un efecte de proximitat. 

 «... escarabat d’aigua (Gyrinus natator). Diu que va sempre en colla, però aquest anava tot sol. No parava de fer voltes i més voltes, brillant com una oliva remullada en vermut. »(57%) 

Hi ha tot un munt de termes que m’evoquen uns escenaris comuns: la ràdio de baquelita, el puf, la finestra Gravent, el Chacha-cha, el pijama de can Furest, les antenes dels televisors... 

I, també ,unes referències culturals que m’acosten al món de l’autor i , a vegades, a una particular sornegueria: l’albatros del poema de Baudelaire, la suor de sofre que sembla un Barcelò, el mezcal con gusano que fa pensar en un escriptor com un cogombre petit confitat en suc de vinagre, els escarabats lluents com el color canviant del coll dels coloms que utilitza com a imatge Ibn Hazn... 

Si hi afegim que per primera vegada participo a un club de lectura virtual del Servei de Biblioteques on Julià Guillamon ha fet un magnífic making off de la seva obra, podeu comptar que l’empatia es reforça i l’allunyat crític que coneixia de Barcelona interrompuda se m’humanitza. 

lavanguardia.com/cultura/20200708/482164609282/julia-guillamon-les-cuques-libro-del-dia.html

Recomano llegir  Les cuques en paper per gaudir de les il·lustracions i  participar als clubs de lectura virtuals del Servei de Biblioteques.

https://biblioteques.gencat.cat/ca/el-servei-de-biblioteques/linies-dactivitat/promocio_lectura_cultura/clubs_lectura/clubsvirtuals/

Ali Smith (2019)Tardor. Barcelona: Raig Verd/Llegir en català (Traducció de Dolors Udina) Ilustració de la coberta Núria Solsona i disseny de Tono Cristòfol. Introducció de Víctor García Tur

M'atrau la portada d'aire oriental amb la silueta vermella d'uns arbres. Girant pàgina, m’agrada el full negre amb un trau rodó que posa la lupa en un detall de branques fosques i el pròleg que amplifica el títol consagrant la primavera de l'hivern.

Era tot un repte substituir la coberta de l'edició anglesa que, com totes les de la tetralogia, està signada per David Hockney, que tan bé lliga amb l'ambient artístic que impregna la novel·la. Però la portada de Núria Solsona s'adapta com un guant a l'Elisabeth, la protagonista professora d'art, mentre que la de l'edició anglesa fa més per al seu amic Daniel i, potser, per a la mare. 

 La coberta que tinc entre mans és etèria i lleu amb la força de la flama encesa. De fet, com l'escriptura d’Ali Smith que diu molt amb poc i que està plena de ressons. És digne embolcall d'una novel.la artística i política, realista i experimental, enginyosa i universal. 

 El text comença amb una picada d'ullet a Dickens «Era el pitjor dels temps...» i continua barrejant art pop i surrealisme. 

Tan aviat em sembla que em trobo amb Odisseu despertant-se nu a la platja a punt de trobar Nausica, com en un bosc de Somni d'una nit d'estiu o de La mort i la primavera. 

 «Sí, amb una rotllana de noies a seu voltant, totes fent una dansa sinuosa que sembla grega... Això no està bé. La seva nuesa.» Pàg. 24. 

 «Però just quan l'home del fusell està a punt de disparar, la persona vestida d'arbre es transforma davant els ulls del fuseller en un arbre de debò, un arbre gegantí, un freixe daurat magnífic que agita al vent les seves fulles hipnotitzadores.» Pàg. 124. 

 La força de les imatges que es van trenant al llarg de l'escriptura xucla com la il·lustració de la coberta. 

La cara com una màscara de goma que sembla que s'empassi els qui ja no viuen plenament acaba amb una descripció de la sensació de vergonya magistral: 

 «L'Elisabeth estava avergonyida. És moria de vergonya. Era com si la sola idea de la vergonya hagués obert la boca i se l'hagués empassat sencera com la pell de goma de les persones velles.» Pàg. 59. 

 Destaquen les imatges artístiques, explicades amb paraules, que perduren i deixen testimoni de totes les èpoques que han estat temps millors i pitjors, moments on les dones han trencat sostres invisibles, moments en que una Europa unida i solidària potser era possible, moments de guerra i de revoltes, moments de pintures i de reivindicacions. 

 «Quan passa per davant de la casa que té les paraules GO i HOME encara escrites a la façana, veu que sota d'això algú ha afegit amb diversos color brillants: JA SOM A CASA, GRÀCIES, i hi ha pintat un arbre al costat i una filera de flors de vermell intens a sota.» Pàg. 134.

 Aquest visió porta la protagonista a pensar en un quadre i a reflexionar sobre el llenguatge dels colors: per a ella és un moment d’epifania. Així queden units l'art i la realitat del racisme: de gairell.

Pauline Boty, Amb amor a Jean-Paul Belmondo

Però la constel·lació de metàfores recurrent és la de la natura tardoral que fa de marc a les angoixes de la protagonista que va per la vida en el pitjor dels temps. Un temps en el qual les concertines creixen al costat del cerfull i els turistes prenen el sol a les platges on arriben sense vida o nusos els moderns odisseus. 

 Això sí, sempre ens quedaran, les paraules, l'art i la rosa: 

 «Els arbres deixen al descobert la seva estructura. L'aire fa olor de foc. Totes les ànimes han sortit a buscar el seu botí. Però hi ha roses, encara hi ha roses. A la humitat i el fred, en un matoll que sembla ja acabat, encara hi ha una rosa oberta. I quin color que té, mireu.» Pàg.233.

Forma i contingut dialoguen a l’edició de Raig Verd.