TOTES LES ENTRADES

dimecres, 24 de març del 2021

Andrea Camilleri (2020). Ejercicios de memoria. Barcelona: Narrativa Salamandra, Penguin Random House. Traducción de Carlos Mayor


Plantearse la redacción de un libro como un cuaderno escolar de vacaciones, a punto de cumplir los noventa y un años, es una declaración de principios. Y, aún más, proponer a seis ilustradores de renombre un dibujo para representar el «sentimiento» que mueve al autor que se ha quedado ciego a dictar este texto. Dos argumentos de peso que se añaden al gusto de leer como si se escuchara una conversación la prosa de Camilleri. Por ello, me reafirmo en la opinión que sus libros deberían venderse, también, en las farmacias. 

Gian Alfonso Pacinotti (Gipi). Fumettista
Encuentro la misma metáfora, aquí visual, en Annie Dillard
 a la cual le entra en erupción la máquina de escribir en Viure escrivint.


Desde «Las cenizas de Pirandello» a la «Belleza vislumbrada» el tiempo de la lectura se convierte en una serie de cantos a la vida que, a la vez, trazan un esbozo de la historia del siglo XX y de la vida siciliana. 

Cada nueva lectura me plantea la misma cuestión: ¿Dónde radica el secreto de la simplicidad profunda de la escritura de Camilleri?

Una parte de la respuesta la encuentro en los detalles que dan vida y profundidad a sus relatos y que me hacen levantar, por un momento, la vista del texto y entrar en un mundo que corre como un río subterráneo bajo mis pies. 

Pongamos por caso la lluvia fina o empapacampesinos que cae durante el encuentro con los bandoleros y el agua de mar que se escurre de la caja de pescado que el joven Andrea lleva al hombro. Nos permite ponernos en la piel de personaje y, a la vez sentirnos calados hasta los huesos por la potencia del relato. 

También me emociona la manera directa y parca de narrar el impacto de la Belleza tanto natural como artística en el momento más oportuno, justo antes de que se desvanezca. De todas formas, siempre queda la huella de lo vivido tanto si perdura en un objeto físico, en las letras negras sobre el folio en blanco o en la voz de un audio libro. 

Yo, de vez en cuando, me metía la mano en el bolsillo y acariciaba el cascote azulado, que era la prueba tangible de que, en una ocasión, se me había concedido la gracia de vislumbrar la Belleza. P. 202. 

 Así a los lectores y lectoras se nos concede por delegación la misma gracia.

dimecres, 10 de març del 2021

Ignacy Karpowicz (2020). Sonka. Barcelona: Raig Verd. Traducció de Xavier Farré. Edició digital.




Totes les històries de la Sonka començaven com els contes: «fa molts, molts anys...»  

Així mateix, la novel·la que porta el nom d’aquest personatge ens narra una història antiga. Uns fets que, a més a més, s’esdevenen en una frontera, com n’hi ha tantes, on es parla una llengua a punt de morir. 

Hi trobem el relat d’una vida marcada per l’amor i la guerra, per la bellesa i la podridura, per la bondat i la violència, per l’autenticitat i la mentida: una història d’amor i d’explotació de la dona. Una història tràgica i universal. Però l’autor no en té prou amb un argument que ens atrapa amb força, ni amb la recreació de sentiments i d’emocions que ens commouen. Li cal furgar en l’escletxa que colla la realitat i la ficció: vol anar més enllà i vol fer meta literatura, fins i tot, meta art. 

És un tour de force. Com n’és de difícil reflexionar sobre el fet literari sense matar el cuc que ens fa avançar en la lectura! 

La novel·la ho aconsegueix perquè llegir aquestes pàgines és una experiència onírica. que ens endinsa en un món de faules reflectides en miralls deformants. 

     Però de vegades després d’aquell «fa molts, molts anys», de vegades, però, les paraules vencien la resistència, travessaven el teixit de la carn i del temps, se sentien fins al final i només aleshores tornaven a endinsar-se en el cos: a través de les orelles vagaven fins al cervell, allí buscaven un lloc, allí esperaven que el somni relaxés els esdeveniments, que atenués els problemes; aleshores, ja no se sap per quina vegada, les paraules se somiaven com històries, tant bones com dolentes, i depenia de cap on miraves, de quan et despertaves i d’on havies d’arribar. 3% 

A mesura que passem pàgines, ens plantegem preguntes i més preguntes: Qui diu què? Quina diferència hi ha entre narració i història? L’actuació sempre és en tercera persona? Quan es parla des del «jo» és quan es diu la veritat? On comença el teatre i acaba la vida? Què vol dir allò del gran teatre del món? Tot és representació fins i tot la creació? L’autor és un demiürg? Pot fer allò que vulgui amb els personatges? 

    «Estic amb tu.» Qui ho diu a qui? L’Igor a l’Ignacy? L’Ignacy a la Sonia? La Sonia a en Mixa? El teatre a la vida? La vida a l’art? Una pretensió de la correcció? 90% 

Preguntes que ens fan intuir que és inútil esquivar la ficció, perquè pot ser que sigui la millor manera de donar un sentit a allò que en diem realitat. 

Per altra banda, les comparacions metafòriques ajuden a crear aquest ambient oníric i, alhora, inexorable: 

    La bala precedeix al so, entra al cos com un clau en la fusta, com una falca a la destral. 84‰ 
    Estàvem ajaguts l’un al costat de l’altra com pomes que han caigut del pomer. 67% 

Les associacins amb elements insòlits connoten sentiments anorreadors. 

     Sense en Joachim el món semblava con aquestes bosses de plàstic actuals. 25% 
   
  El gat no es va moure. Es va quedar rígid mortalment com unes llibretes de comptabilitat... 88% 

I també, ens evoquen moments de tendresa. 

    La nit del meu desig ens va amagar com la falda de la marona. 23% E

Encara que ni l’autor estigui fatalment desvalgut i no pugui fer la seva: 

    Si l’Igor fos algú més que un director, hauria manat a la Sónka que entengués que en Joachim era tan sols una il·lusió, que en Mixa era la felicitat. L’Igor desitjava introduir-hi correccions, fer-ne la versió definitiva, fins i tot contra la voluntat dels personatges. 72% 

I fins i tot el déu-director, sigui qui sigui, ens desempara: 

    Va intentar imaginar-se el Principi de la representació:... va separar la llum de la foscor, la bestiesa de la saviesa, l’òvul de l’espermatozou, i se’n va anar d’allí... 50% 

Però, a part de l’estil que evoca un somni, ens atrapa la intensitat de la història i l’afany de buscar-ne una sortida: la sensació d’estar a punt de descobrir la clau reveladora de tot plegat. Aleshores ens sembla trobar la veu de l’autor: 

    Sentia diverses vegades que estava arrencant una cosa valuosa de la narració de la Sonia. Se sentia com el responsable de les col·leccions en un museu de records aliens. 39% 

I, per entrar en aquest museu, ens posem les ales de somiar.