Llegeixo el llibre de la Mercè al costat d’una finestra que dona a la Plaça de la Vila de Sant Pere de Ribes. El lloc adequat per a una història d’aquells que van creuar la mar pensant trobar un paradís i van topar amb un infern. Aixeco la vista i m’encanto amb el rètol que anuncia la propera inauguració de l’acabat de construir Centre d’Interpretació dels Americanos, però només deixo descansar un moment la vista perquè la novel·la em crida amb aventures, amors i tripijocs constants.
El text ens trasllada a la segona meitat del segle XIX, a una casa que podria ser semblant a la que s’aixecava en el mateix lloc on llegeixo. Aquí també es sortia a prendre a fresca i a fer-la petar als capvespres. Tinc al costat una fotografia de principis del segle XX, que en dona fe.
Aquell vespre, després de sopar, van encendre el fanal de la porta i van treure quatre cadires a la plaça.
De detalls que ens fan viure en un altre temps i en un altre lloc en trobarem a dojo: els carruatges, els vestits, que fins i tot, fan avançar la trama, els costums, les descripcions de llocs pintorescs o de fenòmens naturals com una aurora boreal… Tot ben documentat i amb notes que faran les delícies d’aquells lectors que busquem xalar i aprendre tot llegint.
Això sí, sempre, amb un estil decidit que va per feina i que no s’està per brocs:
—Faci el que faci— en Blai es va girar cap a ella quan va sentir la porta— m’espera la fi d’en Cagaelàstics! —I després de valorar-ne les possibilitats en dècimes de segon, exclamà—: Ho tinc clar: toco el pirandó. Me n’aniré a Cuba a fer fortuna.
Cosa que no vol dir que no es tinguin en compte les sensacions, els caràcters i els sentiments que son presentats a vegades amb determinació:
El fill del baró era dèspota, inepte i vacu.
I, a vegades, amb subtilesa
Ell li va fer un petó i ella l’hi va tornar. Va ser un primer petó per a tots dos. Llarg i intens, replet de sentiment. Ella tenia tretze anys. Ell, quinze. Quan van baixar a sopar van veure amb sorpresa que les escales, la cuina, el magatzem, les estances de casa havien esdevingut les escales, la cuina, el magatzem i les estances d’un palau.
El relat és lineal, propi d’una novel·la històrica, però hi ha moments en que l’acció es desdobla i seguim els protagonistes en paral·lel a banda i banda de mar, amb un toc màgic.
Quina diferència amb els llibres tan gastats de la impremta —va pensar en Blai. I en aquells moments va imaginar la Susina mirant un mapamundi per localitzar-lo a Cuba. Ell va aixecar la mà assenyalant on era i la va veure, minúscula, rere una lupa gegant.
N’hi ha més de tocs màgics i tancaré amb un d’espectacular: la transformació de la Britany en portadora de llum.
El dia abans de casar-se (dos de setembre de 1859) una portentosa pluja d’estrelles titil·lants va caure del cel i en topar contra la terra va provocar flamarades. Alguns indrets de Cuba cremaren. La Brittany i en David s’havien endinsat al riu San Juan per contemplar l’espectacle, quan una guspira esclatà just damunt seu. En David se la va mirar sorprès: la Brittany havia agafat la brillantor dels estels. —Què t’ha passat? Ets daurada!
La novel·la de la Mercè Carandell també té un to daurat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada