L'Odissea és terra fecunda per a una lectora que recull
metàfores. N'hi ha tanta abundor que, ara i aquí, n'espigolaré algunes: les
comparacions metafòriques que des de la fi de la Telemàquia, és a dir, a partir
del cant V acompanyen Odisseu.
La
primera que apareix, i dóna la pauta a les posteriors, és refereix al viatge
d'Hermes que porta a Calipso el missatge dels déus de deixar marxar l'enginyós heroi.
"... llavors, a flor de les ones, va córrer,
semblant la gavina
que per les sines ferestes del mar que no
lleva collita
caça els peixos i es mulla el plomatge atapit
al salobre:
tal semblava, portar per les ones innúmeres,
Hermes. P. 96.
En
totes aquestes imatges hi trobarem esbossos de la vida quotidiana del passat i
de sempre que, al meu entendre, humanitzen la epopeia i són llavor d'allò que entenem
avui per novel·la.
Les més
freqüents són les del món animal: un vol d'ocells arrossegat pel vent (P. 105),
l'inevitable lleó afamat (P. 114), les vedelles que tenen ganes de mamar (P.
181), els caganius robats (280), uns coloms apressats en una xarxa ( P.379), els
gossos que esperen les llaminadures de l'amo ( P. 175), alguns bous i bacons
sacrificats ( P. 199), la nau en la tempesta com un tronc de quatre cavalls (P. 224) o aquesta
tan expressiva que il·lustra la dificultat d'arribar a la costa feàcia del
nàufrag Ulisses:
"amb totes dues mans, d'impuls, va aferrar-se
a la roca
i s'hi va estar, gemegant, fins a ser passada
l'onada.
Va esquivar-la; però el reflux va saltar-li a
sobre
de nou, el va percudir, va engegar-lo lluny
mar enfora.
I com quan estiren un pop del forat, se li
queden
als xucladors, encastades espesses, tot de
pedretes,
així, en aquell roquissar, de les seves mans
coratjoses
quedaren tot de pellincs; i la gran maror va
cobrir-lo." P. 108.
 |
| Vas amb motiu de pop |
D'altres
es refereixen a elements de la natura com els vents (P. 106), les feines com llaurar ( P.223), mantenir la foguera (P. 109) o girar
la carn a la graella (P. 340). Aquesta última és interessant perquè s'utilitza
per indicar la inquietud d'Odisseu que no pot dormir tranquil pensant com es
venjarà dels pretendents:
"... ell, es bolcava de l'un costat i de
l'altre.
I com quan un heroi en un gran foc quan
flameja
posa un ventre farcit de greix i de sang i el
canvia
de l'un costat i de l'altre es bolcava ell,
rumiant-se
com en els pretendents impúdics les mans
posaria, ..." P. 341.
N'hi ha
més, com aquesta, que exploren el món dels sentiments i ens fan sentir vivament
les emocions, com quan es compara el desig de que torni la salut a un pare i el
desig d'arribar a terra de qui naufraga. A vegades la comparança s'allarga i es
crea una història com en la següent on el plor d'Odisseu en sentir les seves
aventures cantades per un rapsoda queda magnificat:
"I com plora una dona, abraçada al marit que
l'estima,
quan ha caigut davant la seva ciutat i els seu
poble
per fer lluny de la vila i dels fills el dia
implacable,
i ella, veient-lo que es mor i que
espernetega, s'aboca
al seu damunt i xiscla i es plany; i alhora
els contraris,
per darrera, colpint-li amb la llança la nuca
i els muscles,
se l'emmenen captiva, a passar treball i
misèria,
i en la tan llastimosa dolença es consumen ses
galtes:
tan llastimós era el plor que Ulisses dels
ulls estil·lava."
P. 146.
Entre totes, les més
famoses són les dues que brillen com joies a l'episodi de Polifem on l'enginy
d'Ulisses fa possible clavar un pal d'olivera cremant a l'ull del cíclop de la mateixa forma que el
constructor naus barrina les fustes, i en fer-ho, s'escolta un xiulet com el
del ferro roent introduït a l'aigua durant la forja. Accions
quotidianes de dos oficis vitals per les arts de la navegació i per a la
guerra.
"Com llavors que el ferrer una grossa destral
o bé una aixa
dins un bany d'aigua freda immergeix, amb la
gran estridència,
per trempar-la, car ve d'això la força del
ferro:
tal xiulava el seu ull entorn de la nostra
olivera." P. 162.
 |
| Enócoe de figures negras ( 500. a. C. ) |
Aquestes
comparacions metafòriques, si bé es troben en diferents nivells de
lexicalització, estant ampliades, enriquides de detalls suggeridors i,
sobretot, col·locades molt oportunament. Així la matança dels pretendents està
equiparada a la caça amb voltors (P. 374) i
a la pesca amb xarxa, amb la conseqüent animalització dels enemics:
"I els va veure tots ells en la sang i en la
pols, tants com eren
estenallats, una turba, com peixos que al fons
de la cala
els pescadors han tret de la mar blanquinosa
amb la xarxa
dels incomptables ulls, i s'enyoren de l'ona
salada,
tots tirats en un munt a l'areny; i el sol que
fulgura
va arrabassar-los el buf: doncs bé, talment
aleshores
jeien allí els pretendents en un munt, els uns
sobre els altres. (P.
376)
Entre
tota aquesta riquesa, la meva imatge preferida és la següent en la qual l'arc
d'Odisseu, amb el qual farà la venjança, es converteix, per un instant, en instrument de poeta, potser de justícia poètica:
 |
| Il.lustració d'E-C. Ricart a l'edició de 1948 |
"Com aleshores que un home amb ciència del
cant i la lira
tesa fàcilment amb la clavilla nova una corda
quan ha fixat als dos caps la torcívola tripa
d'ovella,
talment Ulisses collà el gran arc sense gens
de fatiga
i, agafant amb dos dits la corda per tal de
provar-la.
li va fer fer un bell cant, igual que un crit
d'oreneta." P. 364.
Crec que quan acaba de veritat el viatge de retorn d'Ulisses, és quan és reconegut per Penèlope i ella
també fa el seu particular retorn, perquè el seu espòs és vist com la terra
ferma i ella com nàufraga a la deriva:
"Com de benvinguda la terra apareix als qui
neden,
quan enmig del gran mar Posidó la nau ben
obrada
els ha romput, escomesa pel vent i per l'ona
compacta;
i són pocs que han fugit del salobre canut a
la riba,
nedant, i se'ls ha fet a la pell un crostís de
salura;
i amb alegria petgen la terra, escapats de
desgràcia:
tan benvingut era, doncs, per a ella l'espòs..." P. 387.
Bona paradoxa que es podria relacionar amb el símbol del teler i del teixir i desteixir de Penèlope, però que deixo per a una altra ocasió.
Després
d'aquesta bona collita, només em queda aixecar la copa, fer libacions a
Zeus, Atenea i Posidó, i gaudir del vi ple de flama i del record de les
paraules alades.
