Dolores Redondo (2013-1014) Trilogía de Baztán: El guardián invisible I, Legado en los huesos II, Ofrenda a la tormenta III. Barcelona: Destino

Una mano blanca sobre un tronco de árbol, una mano que llega a la meta o que se apoya en un amigo. Una mano blanca de alguien desamparado que se siente protegido por un guardián invisible.

El bosque del valle de Baztán alberga a alguien peor que un lobo, un ser que mancilla su cauce "con sus ofrendas al mal". Pero, por otra parte, allí tiene el santuario la ambivalente diosa madre Mari y entre los árboles se camufla un gigante protector: el basajaun, guardián casi invisible.

Me ha cautivado la evocación del ambiente del bosque mágico, de cuento de hadas  y de terror, tal como deben ser los buenos cuentos. El paisaje que la inspectora Amaya Salazar lleva tatuado en el alma.

Nos encontramos ante una naturaleza que no sólo está tratado como reflejo de los sentimientos de los personajes como en el final de Ofrenda a la tormenta, sino que se convierte en una especie de templo donde se produce una especial comunión.

"Al penetrar en la bóveda formada por las copas de los árboles tuvo la misma sensación que al entrar en una catedral... Se abrazó a un árbol como un druida enloquecido... el llanto fue cediendo y se quedó así desolada, sintiendo que su alma era una casa en el acantilado..." P. 256-257 I.

Los elementos de este paisaje aparecen humanizados. De este modo, el pueblo de Elizondo tiene los ojos negros, frente a los azules de Zarauz, y la cueva de Tarttalo es una"torva sonrisa de la montaña" P. 436. II,  símil que recuerda la cueva de Polifemo descrita por Góngora como un "formidable bostezo de la tierra".

Aunque la pieza más importante es el río Baztán o Bidasoa, la ruta del asesino, la médula del valle donde se lavan las ofensas y  que, tras la tormenta, deja que en el valle se pueda:

"saborear la quietud que parecía impregnarlo todo, como si el valle hubiera quedado sepultado bajo una capa de bolas de algodón que literalmente devoraban los sonidos y expandían el aroma mojado y fresco de la tierra húmeda y limpia que llevaba prendido en el alma. P. 432. III.

Los bosques y ríos tienen amplia tradición simbólica que aquí se enriquece con la mitología autóctona al evocar uno de los bosques navarros más especiales. En el de Irati, recuerdo ir a visitar con los niños las casas de los gnomos al pie de las hayas e ir a despedirnos de un ser que se escondía entre los árboles, un lobo humanizado al que llamábamos Joseba. Ahora sé que era el basajaun.

Mo Yan (2012), Canvis. Barcelona: Edicions 62

Sí, tot canvia.

He Zhiwn i  Mo Yan?

He Zhiwn era un nen rebel, admirat per Mo Yan quan eren companys d'escola. Els dos s'han fet grans, He Zhiwn és un negociant ric, client del déu de la riquesa, com diu  Mo Yan que és escriptor.  L'espavilat He Zhiwn contesta satisfet:

–Realment ets un gran escriptor: parles amb metàfores.

La clava. Però Mo Yan no és un gran escriptor perquè parli amb metàfores, sinó perquè les utilitza per recrear el seu món amb imatges extenses que ens mostren analogies com una pintura cubista noves perspectives. Sovint aquestes metàfores es converteixen en símbols lligats al món que recrea i a les idees principals del text.

Anem a pams.

Un dia un professor amb cara de gripau i una boca gegantina juga a ping-pong amb Lu Wenli, companya de pupitre de Mo Yan, i la pilota va a parar dins la gran calaixera del mestre. Quina casualitat! La mateixa que regeix els canvis de la vida, com comprovarem al llarg de la novel·la. Aquesta pilota dóna molt de joc.

També en dóna un antic model de camió, el GAZ-51,  que l'autor coneix perquè el pare de la seva companya en tenia un i era l'admiració del poble. Anys més tard, Mo Yan trobarà la parella d'aquell vehicle històric quan menys s'ho espera:

"El camió s'havia fabricat el 1951 a la planta Gorki de la Unió Soviètica. Era, doncs, quatre anys més gran que jo. (...) Aquell camió em va portar a pensar en el camió del pare de la Lu Wenli. Se'm va acudir que aquells dos camions eren com dues bessones que havien estat separades durant molts anys (...) A partir de la imatge de les bessones en forma de camió vaig recordar com havia entrat a l'exercit, com havia arribat a la guarnició de Penglai i como, per pura casualitat, m'havien destinat en aquesta petita unitat on també hi havia un GAZ-51. En comparació amb la Lu Wenli que pica la pilota amb la pala de ping-pong i la fa entrar al bell mig de la boca del professor Liu, les probabilitats d'aquesta casualitat eren més altes (...) que m'haguessin destinat en aquella petita unitat era el destí de la meva vida. I, ara, la meva missió consistia a fer d'intermediari per reunir les dues bessones que havien estat separades durant molts anys."P. 44.

Els camions s'humanitzen i es transformen en símbols de les voltes que dóna la vida. Només dir que, al final, un d'ells, el de la seva infantesa, apareix en la filmació de la pel·lícula Sorgo roig, basada en el llibre, del mateix títol, de l'autor.

Fotograma de la pel·licula Sorgo roig

Sí, tot canvia. Però, també, tot retorna. 

Josep García López (1916-2015) i Carmina Pleyan (1917-2011). Filòlegs, catedràtics d'institut i autors de nombrosos llibres amb els quals han estudiat generacions de joves

Just quatre anys més tard de morir la Carmina ens ha deixat el seu marit, el Pepe. No puc deixar de recordar-los amb afecte i emoció perquè d'ells es pot ben dir, que eren en el buen sentido de la palabra, buenos.

Les seves obres són símbol de la feina ben feta i el seu tracte, acollidor i franc, feia que la conversa fos sempre enriquidora, sense ostentació de la seva saviesa.

Com a professors de Llengua i Literatura Hispànica a Catalunya van deixar fonda petjada als Instituts i als currículums de l'Estat, ja que el comentari de textos i la gramàtica viva va començar a arraconar les llistes d'autors i les anàlisis sintàctiques mecanicistes. Ells representen el pont entre abans i després de la Guerra Civil i la síntesi entre la investigació acurada i la innovació a les aules.

A l'Institut Montserrat de Barcelona la Carmina entrava a classe amb una bossa plena d'objectes i a partir de manipular, anomenar, definir i adjectivar aquells elements, la Pleyan, començava a transformar en cosmos el caos de la bossa gràcies a la paraula: noms, adjectius i verbs s'omplien de sentit. 

Per aquells anys, el Pepe, des de l'Institut Milà i Fontanals, continuava la seva tasca més lligada a la literatura. El llibre que més companyia em fa és la Historia de la Literatura Española, eina imprescindible per distingir el gra de la palla i que, sé de bona tinta, ha despertat més d'una vocació.

En una de les últimes converses recordava el Pepe l'amistat amb Roselló Porcel amb el qual va compatir moltes rialles i amb el que va anar al Creuer Universitari pel Mediterrani  de l'any 1933, organitzat per  la Facultad de Filosofía y Letras de Madrid i que durant 45 dies va aplegar 188 professors i alumnes que van seguir un curs de Humanitats anant literalment a les fons. Un viatge que va reunir a molts i a moltes de les persones que han estat mestres de mestres.

També van parlar tots dos de records de l'Ateneu, més enllà de les tertúlies. Com la porta d'entrada es tancava a les 12, però s'hi podia entrar, perquè hi havia una ranura i si s'hi ficava una moneda de 10 cèntims la porta s'obria i, és clar, hi havia gent que hi anava a dormir. Aconseguir segons quins llibres a la Biblioteca de l'Ateneu, com a les altres, no era fàcil per a les dones i a la Carmina no li van voler deixar l'obra de Proust perquè una noia decent no el podia llegir.  

Casa seva es va convertir en lloc de reunions on amics com el poeta Joan Vinyoli i tants d'altres tenien la porta oberta. El compromís amb la normalització del català era vital per a ells i al Seminari de Llengua i Literatura Espanyola de l'Institut Montserrat es donaven classes de Llengua i Literatura Catalana. Quin plaer era llegir i explicar, alhora, Ausiàs Marc i Garcilaso,  Maragall i Unamuno o Narcís Oller i Galdós!

Continuar amb el seu entusiasme encomanadís la feina i mantenir el seu llegat serà el millor homenatge.

dejónos  harto consuelo

su memoria.

Katherine Pancol (2014) Muchachas. Paris: Albin Michel

Deux histoires s'entrecroisent pendant toute la narration. A la fin, on apprend que le point d'union est  un roman de Joséphine Cortes, l'écrivant protagoniste de l'antérieur trilogie de Katherine Pancol. C'est une brave et audacieuse décision propre d'un feuilleton et, comme correspond au genre, tout est dessiné pour attraper les lecteurs, surprendre, amuser et, à la foi, instruire, dans ce cas, sur la violence domestique.

J'ai dit feuilleton en pensant à Eugène Sue parce que la capacité narratrice de Pancol est comparable avec celle de l'auteur de Les mystères de Paris. Les deux sont écrits pour être dévorés.

Muchachas a deux fils narratives, une suit la famille de Joséphine Cortès et ses filles Hortense et Zoé et évoque le monde  urbain; L'autre représente la ruralité a Saint-Chaland avec: Stella, son fils Tom, sa mère Léonie et son père putative Ray.

Le monde urbain est cosmopolite: New York, London, Paris, Sienne et les environnements plus exclusifs. Les tableaux du  bureau de Regent Street de Philippe, comme une Marilyn de Nate Lowman,  sont des métaphores de cette prétendue subtile exclusivité.  Rien a dire, mais il ne faut pas tout expliquer:

"Les clients attendent dans un petit salon en considérant longuement ces pièces d'avant-garde et pénètrent dans le bureau de Philippe encore imprégnés de l'étonnement, du respect, voire de la réprobation qu'elles leur inspirent. Philippe leur apparaît alors comme un homme éclairé, brillant, paradoxal. Et il profite de cette légère supériorité pour dispenser ses conseils et faire signer des contrats. " P. 157.

D'autre coté, la ruralité apparait plus violente et sans glamour. Bien que la force de l'amitié paraît idyllique et la nature est les relations humaines positives. L'harmonie que joue Tom peut être le symbole de ce monde. Ici la boue décolore tout et fait noirs les yeux de Stella parce que les gens de Saint-Chaland ne voulaient rien savoir, ne voulaient pas connaître l'horreur quotidienne de la famille de Stella.

La caractérisation des personnages montre aussi la division entre vie urbaine et vie rurale:

Hortènse veut être la tour Eifel:

"Je refuse d'être une chaise, je veux être la tour Eifel." P. 12.

Et dans le monde rurale, Léonie est imaginée comme un faible animal:

Les doigts de Léonie sont "maigres pattes de libellule." P. 317.

Tout est bien attaché, trés bien attaché. Pour moi, excessivement programmé pour avoir du succès. Mais il y a beaucoup d'histoires qui ne finissent pas, ou qui sont simplement suggérées, comme celle de la jeune fille appelée Calypso: la fée qui enchantait Ulysse. Il faut continuer la lecture.

Joanot Martorell, Tirant lo Blanc. Edicions 62. 1983. Volum I i II. Tertúlia Literària de la Biblioteca de Can Manyer. Vilassar de Dalt

L'amor com a ferida o malaltia i l'amor com a batalla són dues metàfores de llarga tradició que deixen la seva empremta dins aquesta novel·la cavalleresca.

Il·lustració de Manuel Boix

Tirant queda ferit d'amor només en veure els pits de noia de catorze anys de Carmesina que són "dues pomes del paradís" i aviat es pregunta: "... si ella m'ha fet lo mal, ¿de quin metge puc esperar medicina?¿Qui em pot dar vida o mort, o vera salut si no ella? P. 231-I.

Per altra banda, el cas de les dones és diferent, com explica Plaerdemavida: " a nosaltres, dones,  la primera dolor nos ve en les ungles, aprés als peus, puja als genolls e a les cuixes, e a vegades entra en lo secret, e aquí dóna gran turment..." P. 366-I.

Ah! Lo secret, el lloc on l'amant "volia-us posar la mà davall la falda per cercar-vos les puces" P. 367-I.

Allí hi ha la medicina que necessita Tirant. Segons Plaerdemavida el cavaller ha de ser valent perquè els atrevits triomfen. Cal prendre la medicina com qui conquesta una plaça enemiga: per força. Les raons que dóna Plaerdemavida són les de sempre. La primera és que la vida de la dona sense amor no té sentit. "¿Com podeu vós pensar que dona ni donzella (...) no sia tostemps desitjosa que sia amada?" P. 339-II.  La segona que la violència dels homes plau a les dones perquè a ella li agradaria que el seu amant: "em prengués per los cabells, e per força o per grat, rossegant-me per la cambra, me fes callar e fer tot lo que ell volgués." P. 49-II.

Per això el capítol en el qual es consuma, per fi, la relació amb Carmesina porta el títol de: Com Tirant vencé la batalla e per força d'armes entrà lo castell. Carmesina pregunta a Tirant: "I com vos pot delitar cosa forçada? Ai! ¿E amor vos pot consentir que façau mal a la cosa amada?" Però ell no fa cas i pren lo castell: "E no us penseu que, per les piadoses paraules de la Princesa, Tirant estigués de fer son llavor, car en poca hora Tirant hagué vençuda la batalla delitosa, e la Princesa reté les armes e abandonà's mostrant-se esmortida. " P. 339-II.

La crítica parla sovint de l'erotisme pujat de to de la novel·la, del sentit de l'humor sorneguer dins la intimitat de l'alcova, dels enjogassats enamorats; però molt menys de la negra empremta de la ferida d'amor causada per la dona i l'amor com a batalla que l'home ha de guanyar per la força reforçant la seva virilitat. Vull dir ben clar que entre raons i bromes es justifica la violació i és proclama que la dóna sense l'amor de l'home no és res, tal com diu Carmesina:

"E puix a força d'armes m'haveu feta cativa, no em denegueu lo socors, car ma vida, ma llibertat e la mia persona, d'ací avant no tinc per mia..." P. 341. Només li queda morir, quan Tirant deixi d'existir.

Il·lustració de Joan Alfred Mengual

Ja sabem que al segle XV aquests eren els valors dominants, però al segle XXI encara triomfen llibres i pel·lícules que porten el mateix missatge: els vells tòpics perviuen. M'agradaria dir que ens en hem lliurat, que podem passar a fer crítica literària i no aquesta mena d'escrit que m'ha sortit de l'ànima.