dilluns, 13 d’abril de 2015

Claire Goll (2003) A la caza del viento. Valencia: Pre-textos (Narrativa Contemporánea)

Sed de apurar gozos y sombras del tiempo que nos toca vivir.


Claire  Goll vivió la primera mitad del siglo XX, tormentosa y exultante, en los escenarios más apropiados : Munich, Berlín, Zurich y Nueva York. Siempre rodeada de artistas e intelectuales de prestigio, siempre a la caza del viento.

La autora se presenta como una mezcla de mujer fatal e independiente, convencida de que debe figurar en segundo plano porque el mundo es de los hombres y ella abomina del feminismo.
Desde la atalaya de sus 85 años, cuando "se ve la vida por el extremo de los anteojos, asume el papel de espectadora de excepción y pasa revista a un mundo que ya se está extinguiendo pero que ha dejado honda huella.

La primera página es impactante. Presume de haber tratado a personajes ilustres y los describe lanzando improperios, pocos títeres quedarán sin cabeza. Empieza por James Joyce:

"¿Un pez polar? ¿Un bogavante con caparazón de ostra? Respeto demasiado a los animales, aunque sean medusas o moluscos, para compararlos con esa momia disecada, esa cáscara sin savia ni calor, ese fruto seco de Joyce." P. 9.

La frase final de esta primera página encierra un original leitmotiv:

"He amado algunos hombres y bastantes más me han amado, pero hasta los setenta seis años no tuve mi primer orgasmo."

Tendremos que esperar hasta la página 289 para saber el tipo de relación que posibilita tal acontecimiento. No es mala hipérbole para captar la atención de quien está leyendo.


Claire Goll es desmesurada y mordaz en el uso de imágenes para retratar a personajes como Rainer Maria Rilke o Jean Cocteau:

"Mantenido por Oscar Reinhardt, el millonario comerciante de cañones, transformaba el dinero del crimen en odas  o en elegías. Allí Rilke seguía estando al margen, como estuvo al  margen de su muerte cuando la historia quiso que sucumbiera al pincharse con una rosa enviada por Eloy Bay, la bella egipcia, su última amante. Plebeyo, tuvo una muerte de plebeyo, y la espina de la rosa sólo estaba allí para ocultar poéticamente la leucemia que se lo llevaba de forma inexorable."." P. 101.


"Cocteau, flaco como una lechuza desplumada, mariposeaba a su alrededor. Con su corte de esnobs y de efebos perfumados, Cocteau iba detrás de todo aquel que tuviera un nombre. Ante el mundo elegante y las fortunas establecidas quería vivir con estilo, pero sólo alcanzaba a agitar cascabeles y lentejuelas. Estuviera feliz o cansado, lo suyo eran los suspiros lanzados al foro y recogidos por una asamblea que maullaba como una camada de gatos." P. 113.


1911-1977

¿Por qué Claire Goll a su vejez decidió a escribir sobre su vida? ¿Por qué se otorga un protagonismo, aunque se esconda en su actitud de espectadora privilegiada que no aspira a unos minutos de gloria? Supongo que fueron varios los motivos, aunque ella, siempre elegante, responda con una razón que no admite réplica:

"Sólo las palabras salvan del olvido, permiten al final, despertar un poco." P. 13.

Sus metáforas nos despiertan a toque de trompeta llamando al combate.





dimecres, 8 d’abril de 2015

L'Odissea: l'arc, el teler i la lira

"Ulisses collà el gran arc sense gens de fatiga
i, agafant amb dos dits la corda per tal de provar-la.
li va fer fer un bell cant, igual que un crit d'oreneta." P. 364.
Homer, L'Odissea. Traslladada per Carles Riba. Barcelona: La Magrana (L'esparver llegir). 1993

L'arc d'Odisseu pot convertir-se en lira. L'instrument del rapsoda, el"cosidor de cants".

El rapsoda cus i Penèlope teixeix amb el teler: fa i desfà. Teixir és confegir, fer un text que no és més que un teixit de paraules.

Marit i muller són hàbils i enginyosos. Gràcies al seu saber utilitzen els mots amb saviesa i amb la seva astúcia o metis aconsegueixen el se objectiu: retornar i perviure, és a dir, burlar el destí que els marcaven els déus i aconseguir el que desitgen: ser ells mateixos i conservar la memòria dels fets.


La paraula poètica és la clau de volta per deixar constància. És el text, el teixit poètic, el que ha aconseguit amb la seva estructura, el seu estil i la seva música fixar en el record l'ideal d'uns models d'home i de dona a través dels segles.



dimecres, 1 d’abril de 2015

Metàfores visuals 19: Elisa Murcia-Artengo

La mare viu en la transparència de l'aigua, en la brillantor de les ulleres i en la silueta de la rosa

Deixem empremta en els llocs i en els objectes? Tenen les coses un aura que només la pot captar una sensibilitat particular? Estic convençuda que la resposta és afirmativa. La mirada de Elisa Murcia-Artengo desvetlla aquestes empremtes i aquestes aures i les reflecteix amb una tècnica depurada en las seves fotografies.

Em van impactar les imatges i la manera de disposar-les a la recent exposició a la Galeria Trama de la Sala Parés:


La simbologia




La imatge onírica

Després he gaudit de la seu lloc web http://elisamurciaartengo.es/

Amb sèries com la sinestèsica "Est-ce qu'on écoute ce qu'on regarde" on els sentits es barregen per evocar una solitud sonora.


Simfonia de pintures

O la paradoxal: "La chanson muette" on les hores del rellotge estan substituïdes per silencioses imatges que canten per dins.




Colpeix l'ús del buit i dels reflexos.


Siguin realistes.



O suggereixin l'abstracció.

Elisa Murcia-Artengo teixeix records i mirades. Crea un text, un teixit, un món.



divendres, 27 de març de 2015

Maria Barbal (2014), En la pell de l'altre. Barcelona: Columna

Gran tema, l'engany. Abans que Javier Cercas publiqués El Impostor, Maria Barbal va aproximar-se al mateix personatge a En la pell de l'altre, obra que hauria d'haver tingut més ressò.


Aquesta novel·la psicològica ens introdueix dins la vida i la ment d'una impostora que té una existència paral·lela a la del personatge real d' Enric Marco. Ramona Marqués, o la Marquesa, és la germana bessona fictícia de l'impostor real que va fer-se passar per supervivent dels camps nazis.

Tant el personatge femení de Barbal com el masculí de Cercas són víctimes anònimes que projecten la seva soledat en col·lectius on es senten protegits i apreciats. Persones que menteixen per aconseguir el bé comú i, de pas el seu propi profit. Però no es tracta d'un profit material sinó d'un d'intangible que respon a la necessitat profunda de sentir-se víctimes orgulloses, entre altres víctimes i, també, de tenir protagonisme.

"Jo com ells, he patit i ho puc compartir. Sóc víctima com ells." P. 215.

"La Ramona Marquès hauria volgut ser admirada, interessant, lluitadora, i fins refugiada, tot allò que era el Tomàs Ferrer. Sí, ella podria ser com ell, la seva lluita era comparable amb la de la gent de l'exili, la seva vida s'assemblava a la dels altres." P. 202.

Maria Barbal s'acosta al personatge amb respecte i senzillesa. No fa trampes sinó que va directe a allò que li interessa: interpretar el fet de l'engany integrat dins la vida d'una dona "espavilada com un pèsol"  de la qual podem haver estat veïnes. Una dona intel·ligent i decidida, afavorida pels dons de les fades que "sovint no s'espiguen fins al cap d'anys." La novel·la ens explica com s'espiguen, com creixen, aquests dons de la Marquesa. Així la primera i més llarga part del text és titola: "Els dons de les fades".

M'interessen sobretot, aquestes metàfores que tenen una funció estructural dins del text, començant pel mateix títol. La segona part de la novel·la, més breu, també apareix amb una imatge com a títol: "L'arbre d'ocells". Al final del capítol anterior durant una visita al lloc de la seva infantesa, Ramona torna ha veure una figuera que recordava plena d'ocells com si fossin fruits:

"Abans de marxar, encara va mirar la figuera, fullada i silenciosa, intranscendent entre les altes parets. Impossible imaginar-la amb tot d'ocells com fruites adormides." P. 272.

Els personatges són com arbres i els  fruits de la figuera-Ramona també han estat com ocells que han volat, mentre que la seva sogra Lolín és "un arbre tranquil on, de cop i volta, un rèptil s'enfilava per desvetllar mal temps." P. 282.  

Són analogies subtils amb un gran poder d'evocació que van apareixen en el text per a gaudi de qui llegeix. La meva preferida és també en un final de capítol i plasma el retrobament emocional entre l'Anna i la seva filla Mireia.

"La Mireia va córrer a abraçar-la i, a la ratlla on canviava el dibuix de les rajoles, van quedar reunides." P. 233.



Justa la fusta!



dijous, 19 de març de 2015

Manel Bonany (2013), L'esclau de la sal. Barcelona: Ara llibres (Amsterdam).Tertúlia Literària de la Biblioteca de Can Manyer. Vilassar de Dalt

Paolo Uccello, Sant Jordi, el drac i la donzella. S. XV

Recrear la llegenda de Sant Jordi és un repte al qual Manel Bonany s'enfronta amb coratge, rica documentació i les eines d'escriptor ben esmolades.
Com tinc per costum, m'ocuparé de l'estil de les imatges i símbols que tenen un paper important per evocar tota la sordidesa i la màgia del món romà en una vil.la del sud de Tàrraco, el segle IV de la nostra era.
Comencem pel potent simbolisme que arrossega el tema de la Bella i la Bèstia que aquí es converteix en el drac i la tendre Úlpia.
El drac, o potser cocodril, és la dea mare terra que se sent atacada per l'acció dels éssers humans, la por, l'invasor que no deixa aprofitar la riquesa de la mina de sal. Però, alhora també, la Roma que està a punt de deixar de ser imperial: "morta la Bèstia el món va ser cristià" (P. 288)
De tota manera, alerta, l'ou de la Bèstia, rodó com el crani d'un infant, pot fer tornar a començar un altre cercle, un altre variant d'aquest tema etern que va des d' Eros i Psique a l'última revisió de King Kong.

Fotograma de la pel·licula King Kong (2005) dirigida per Peter Jackson. La Bella és Naomi Wats 

El personatge d'Úlpia la donzella -dues vegades donzella- ens porta sorpreses perquè, té coneixements secrets relacionats amb la mare terra i, com a tal, és com un brot ben arrelat. Seguint l'analogia,  el seu amic i amant Niger és arrancat  del cos d'Úlpia "en el qual havia arrelat com un cep a la terra." (P. 146). La cadena d'imatges continua quan els pares de la noia afirmen a un pretendent que: "a la seva filla no l'havia empeltat cap home". P. 176.
Altres imatges suggeridores són aquelles en que s'utilitzen les parts del cos humà. Així, la cova és el ventre de la mare terra i la barca dels innocents, sacrificats a la Bèstia, el melic del llac. La natura queda humanitzada i els personatges convertits en vegetals o en animals.
La introducció del primer capítol ens dóna el to de la novel·la i anuncia que no hi faltarà sang i fetge. La carn de l'esclau ha estat tan massacrada que el mal tracte "li va solcar la pell any rere any, marcant-lo com els anells radials marquen l'edat dels arbres antics." El drac endrapa l'esclau que sent "el soroll interior de la bèstia, el mecanisme dels músculs en tensió, els budells removent-se com serps impacients dins el déu monstruós."(P.13) Al final, la carn esqueixada de l'esclau anònim és fondrà amb el ventre de la terra.
Cada capítol va precedit d'una introducció que té una relació, diem-ne poètica, amb  el text que la segueix. En destaco la introducció al capítol VIII, a partir el qual la novel·la agafa els seus millors moments, i consisteix en un fragment de Plini el vell on apareix documentada la creença que la menstruació de la dona la torna impura i tòxica.
"Allò que quedi prop d'una dona en aquest estat es tornarà agre, les llavors que ella toqui esdevindran estèrils, els empelts es pansiran, les plantes del jardí es ressecaran, i el fruit de l'arbre sota el qual ella segui caurà." (P. 125)
Doncs bé, aquesta perversa simbologia de la sang femenina serà, paradoxalment, utilitzada per Úlpia al seu favor, en un món on les dones són com saliva sobre la sorra.
Bonany cuida els detalls, aconsegueix que siguin coherents amb el contingut i, alhora, revifa els anys i les vides que "sota els peus hi tenim enterrats".


Mosaic amb paó (S. II-III d.C.) Museu Arqueològic de Tarragona