Veronica Roth (2014), Divergent. Barcelona: Grup Editorial (franbooks)

Utopies i distopies, com aquesta, són miralls deformants que reflecteixen la societat del moment en el qual s'escriuen. Què ens diu del nostre món Divergent?

Anem a pams.

Després de l'indispensable cataclisme bèl·lic, la mig derruïda ciutat de Chicago ha dividit la seva ciutadania en faccions, castes o estaments que representen diverses qualitats abstractes.

Reelaboració de les 7 virtuts i els 7 pecats capitals del catecisme, trobem cinc qualitats personals que volen combatre les cinc causes de la desfeta: Contra egoisme, abnegació; contra ignorància, erudició; contra agressió, amistat: contra falsedat, franquesa i contra covardia, intrepidesa.

D'entrada trobo a faltar una dualitat: contra fanatisme, saviesa. Alhora, em dic a mi mateixa que aquest plantejament inicial és força individualista, ja que fa provenir els mals socials de trets radicalment definitoris de la personalitat, sense escletxes ni matisos. 

Però continuem, la protagonista porta el nom de Beatrize, la qual cosa que ens fa esperar que ens guiï  fins el paradís. De moment, s'està fent "dura com una roca" després de passar les proves d'iniciació de la facció dels Intrèpids i de lliurar-se de ser rebutjada com una vulgar concursant expulsada del Gran Germà. De moment, s'ha rebatejat, però amb un diminutiu del seu nom: Tris, no és qüestió de perdre la simbologia, Beatrize s'està reinventant, està refent el brodat del seu caràcter.

"Em resulta difícil posar fi als costums que em van inculcar a Abnegació, serà con estirar un sol fil d'un bordat complex i recarregat. Però agafaré nous costums, tindré nous pensaments, noves regles. Esdevindré una cosa diferent." P. 79.

La pau de l'ordre estamental s'està trencant perquè, perills del coneixement, els erudits volen tenir el poder. Per això, han creat un sèrum que controla tothom a través d'unes al·lucinacions provocades o simulacions, els únics que es resisteixen són els que no encaixen en aquests cinc compartiments estancs de les faccions, els que tenen una personalitat complexa i no es poden manipular: els divergents com la Tris.

Les escenes de les simulacions, amb les al·lucinacions que fan aflorar les pors més arrelades al subconscient, estan ben aconseguides i són riques en imatges i símbols:

"Sento una mena d'aleteig, com les fulles d'un llibre que volen amb el vent, però no fa vent." P. 199.

Són les ales d'un corb, precursor d'un estol, que ataca la Tris com els ocells de la famosa pel·lícula de Hitchcock. Però aquesta heroïna aconsegueix superar la por, deixant-los fer.

"Deixo que em bateguin les ales a frec de cara, que em xisclin i que em piquin amb els becs, i de mica en mica relaxo els músculs, d'un en un, resignant-me a esdevenir un cadàver destrossat per centenars de becs. És un dolor insofrible." P. 202.

És, potser, la seva formació d'Abnegada que li fa acceptar el dolor? S'ha convertit en yogui i ha aconseguit l'extasi? És masoquista? Ens està dient que cal acceptar amb resignació el sofriment?

Torno a plantejar-me la pregunta inicial: Quina societat reflecteix aquesta novel·la?

Una societat classista i manipuladora que rebutja les complexitats i les diferències? Una societat protegida pel exercit on el saber comporta perill i on convé resistir? Una societat on els valors individuals prevalen sobre els valors socials?

Així no sigui.

1111 visites

Fotografia de Chema Madoz

Temps de metàfora va substituir, fa dos anys i mig, les llibretes on apuntava comentaris de lectures i altres escrits. És un bloc, en el sentit literal de llibreta, on s'apleguen escrits de diverses menes encara que, en canviar de format, també n'ha anat evolucionant el contingut.

Primer de tot, el títol, m'ha comportat la grata obligació de defugir la ressenya acostumada i apropar-me a les lectures des del punt de vista de les metàfores, que no són només un tret de l'estil, sinó microcosmos on es condensen les claus del text.

Els sotstítols m'han obligat a una major sistematització d'allò que s'aplegava a les llibretes sense ordre ni concert. Així han aparegut subapartats com Metàfores visuals que m'ha permès canalitzar el gust per les arts, especialment la fotografia i Metàfores de la vida quotidiana per aquelles imatges que sense que ens adonem conformen el dia a dia.

També ha aparegut un altre apartat que està format per històries curtes que em venen a la ment quan algun objecte sembla que em desvetlli els seus orígens, les vides que arrossega, la seva aura.

Hi ha unes normes no escrites que he seguit com limitar la llargada de les entrades i escriure en l'idioma en el qual he llegit: català, castellà i, alguns textos, en l'oblidat francès que estic intentant recuperar. El traductor incorporat a la pàgina permet aquest luxe.

La xifra de 11111 m'ha fet l'ullet i creuar aquesta fràgil frontera m'ha portat a reconsiderar el passat i a fer propòsits de futur, com el d'incorporar la poesia, l'idioma anglès i d'altres que anireu descobrint si em continueu fent bona companyia.

Arturo Pérez Reverte (2015), Hombres buenos. Madrid: Alfaguara

¡Imaginad! —propone el narrador—, yo os guiaré.

En la primera escena, digo escena porque en ocasiones parece que estemos leyendo magníficas acotaciones amplificadas, el narrador nos acompaña para que veamos un duelo al amanecer. Este punto de vista constituye el patrón de todo el relato.

El argumento avanza pespunteado por reflexiones que nos hacen contemplar cómo se urde una novela histórica de capa y espada romántica con mensaje ilustrado y seguir, paso a paso, el proceso de creación desde que una historia te atrapa y sientes necesidad de contarla:

"... cuando el escritor se acerca a la historia por contar como alguien de quien acaba de enamorarse." P. 151.

Durante el proceso aparecen bromas propias del "roman à clef" tan gratas al autor y al escritor Javier Marías. El personaje preferido para estas chanzas es, aquí también, el profesor Francisco Rico. Pero cuidado, estamos hablando de un personaje-tipo que no debemos confundir con la persona en cuestión. Por si hubiera alguna duda, el profesor  nos lo recuerda en un escrito reciente.

De todas formas, lo gracioso es que genere dudas y que cada cuál coloque la frontera entre persona y personaje donde a su imaginación le plazca.

Pérez Reverte transmite su entusiasmo cuando viaja a lugares reales para ambientar su obra y hacerla verosímil. Entran ganas de viajar tras él y disfrutar de este placer. Me apunto a visitar la librería parisina de Michèle Polak.

Interior de la libreria Marine et Voyages © Christine Siméone - 2012

"Pocas sensaciones conozco tan agradables como caminar por ellos (lugares reales) con maneras de cazador y el zurrón abierto mientras una historia fragua en tu cabeza." P. 150.

Me complace ver como caza este escritor con alma de periodista al que le agrada comparar o sus personajes con animales: perro de caza, araña negra, calamar, perdices...

Por contra, me molesta una metáfora fósil que encuentro en muchos escritos: "pasear la mirada, los ojos o la vista".  En todas sus formas la utiliza Pérez Reverte, aunque aquí no se convierta en muletilla estoy hiper sensibilizada.

Pero, vamos al meollo del asunto: La Encyclopédie, el símbolo de la razón que dos hombres buenos van a buscar para combatir e intentar frenar el fanatismo y la barbarie hispana con las ideas ilustradas. El tema es oportuno cuando repuntan el fanatismo y el casticismo.

El crítico y novelista Juan Valera afirmaba:  "El Siglo de Oro ha pasado y el siglo XIX no ha llegado todavía". Y, hoy,  podríamos decir: "La Edad de Plata ha pasado y el siglo XXI no ha llegado todavía." Nos falta el eslabón perdido, las bases de un estado laico que se sustente en la razón y que en la península Ibérica se podría haber construido durante el reinado de Carlos III y, más tarde quizás, en el primer tercio del siglo XX.

Al cerrar el libro, pienso que el momento más oscuro es el que precede al amanecer y me complazco en imaginar la llegada de una nueva oportunidad: una sociedad formada por hombres y mujeres, en el buen sentido de la palabra, buenos.

Hasta aquí me ha guiado el narrador tras el que se esconde Arturo Pérez Reverte.

Marina Espasa (2012), La dona que es va perdre. Barcelona: Empúries. Tertúlia literària de la Biblioteca de Can Manyer. Vilassar de Dalt

Barcelona és La terra de les meravelles a La dona que es va perdre, encara que el Delta de l'Ebre, Oslo, Islàndia o Berlín es transmuten, també, en paisatges estrambòtics amenaçats pels talps.

Les metamorfosis, els canvis de sexe i de dimensions són freqüents. Com a Peter Pan, els nens perduts es poden trobar i l'ombra recuperar-se en un seguit d'accions que semblen la muntanya russa de Port Aventura.

Dibuix de Lola Anglada. Alicia en terra de meravelles (1927). Barcelona: Mentora

La narrativa d'aquest joc paròdic no m'atrapa.

Per contra, em trec el barret davant les magnífiques imatges com la descripció de l'abans i el després de la Plaça de les Glòries o l'agulla de la Gran Via i, encara més, les que reflecteixen com en un flaix sensacions, sentiments i trets de caràcter. Veiem-ne algunes.

"Una manta feta de notes musicals es va despendre del sostre i els va cobrir a tots tres." P. 22.

"Ella s'estava eixugant les mans amb un drap i va distingir perfectament com dos petits arpons sortien dels ulls del Pere per clavar-se-li un al dors de cada mà." P. 30.

"I, tot i que sabia que no li feia bé viure d'aquell record, li va agradar cultivar-ne l'enyor, com qui s'atansa a regar cada matí, fent un passeig, l'arbre mort del final del jardí i espera que, de l'última branca, n'hagi sortit un brot.

"Martí Ricard passa desapercebut com un fil de cosir." P. 176.

Tornant als ressons d'altres obres, a part de la influència evident de Lewis Caroll i de James Matthew Barrie, també treuen el nas els contes tradicionals com La sireneta. Encara que Alícia digui que ella no n'és de sireneta,  aconsegueix que el príncep blau es tiri a la piscina o a les aigües de l'Ebre, és igual, ens agraden els jocs lingüístics i fa estona que portem incorporades les ulleres distorsionadores.

Il·lustració d'Arthur Rackham 

Al final, quan molts enrenous s'han aclarit, les meravelles continuen, fins hi tot el cotxe:

"Gràcies al paviment silenciós, circulava sense fer soroll, com si nedés sobre l'asfalt." P. 241

Claire Goll (2003) A la caza del viento. Valencia: Pre-textos (Narrativa Contemporánea)

Sed de apurar gozos y sombras del tiempo que nos toca vivir.

Claire  Goll vivió la primera mitad del siglo XX, tormentosa y exultante, en los escenarios más apropiados : Munich, Berlín, Zurich y Nueva York. Siempre rodeada de artistas e intelectuales de prestigio, siempre a la caza del viento.

La autora se presenta como una mezcla de mujer fatal e independiente, convencida de que debe figurar en segundo plano porque el mundo es de los hombres y ella abomina del feminismo.

Desde la atalaya de sus 85 años, cuando "se ve la vida por el extremo de los anteojos, asume el papel de espectadora de excepción y pasa revista a un mundo que ya se está extinguiendo pero que ha dejado honda huella.

La primera página es impactante. Presume de haber tratado a personajes ilustres y los describe lanzando improperios, pocos títeres quedarán sin cabeza. Empieza por James Joyce:

"¿Un pez polar? ¿Un bogavante con caparazón de ostra? Respeto demasiado a los animales, aunque sean medusas o moluscos, para compararlos con esa momia disecada, esa cáscara sin savia ni calor, ese fruto seco de Joyce." P. 9.

La frase final de esta primera página encierra un original leitmotiv:

"He amado algunos hombres y bastantes más me han amado, pero hasta los setenta seis años no tuve mi primer orgasmo."

Tendremos que esperar hasta la página 289 para saber el tipo de relación que posibilita tal acontecimiento. No es mala hipérbole para captar la atención de quien está leyendo.

Claire Goll es desmesurada y mordaz en el uso de imágenes para retratar a personajes como Rainer Maria Rilke o Jean Cocteau:

"Mantenido por Oscar Reinhardt, el millonario comerciante de cañones, transformaba el dinero del crimen en odas  o en elegías. Allí Rilke seguía estando al margen, como estuvo al  margen de su muerte cuando la historia quiso que sucumbiera al pincharse con una rosa enviada por Eloy Bay, la bella egipcia, su última amante. Plebeyo, tuvo una muerte de plebeyo, y la espina de la rosa sólo estaba allí para ocultar poéticamente la leucemia que se lo llevaba de forma inexorable."." P. 101.

"Cocteau, flaco como una lechuza desplumada, mariposeaba a su alrededor. Con su corte de esnobs y de efebos perfumados, Cocteau iba detrás de todo aquel que tuviera un nombre. Ante el mundo elegante y las fortunas establecidas quería vivir con estilo, pero sólo alcanzaba a agitar cascabeles y lentejuelas. Estuviera feliz o cansado, lo suyo eran los suspiros lanzados al foro y recogidos por una asamblea que maullaba como una camada de gatos." P. 113.

1911-1977

¿Por qué Claire Goll a su vejez decidió a escribir sobre su vida? ¿Por qué se otorga un protagonismo, aunque se esconda en su actitud de espectadora privilegiada que no aspira a unos minutos de gloria? Supongo que fueron varios los motivos, aunque ella, siempre elegante, responda con una razón que no admite réplica:

"Sólo las palabras salvan del olvido, permiten al final, despertar un poco." P. 13.

Sus metáforas nos despiertan a toque de trompeta llamando al combate.