Espai Pedrolo: Exposició permanent a Concabella

Manuel de Pedrolo va néixer en aquesta terra de secà de la Segarra. Ara, dins la carcassa del Castell de Concabella,  mentre fora es seguen els camps de blat,  està aplegada tota la collita dels seus nombrosos  escrits, exposada amb un gust exquisit que uneix rigor, didactisme i estètica.

Ens guia la companya i amiga Anna Moreno-Bedmar, comissària de l'exposició, i ens acompanya Adelais, la filla del escriptor.

Una gran fotografia de Pedrolo, amb un somriure que endolceix la cara ferrenya, ens dóna la benvinguda i, prop del sostre, un lema dóna sentit a una obra i a una vida: la voluntat de ser lliure. Des de l'opressió, des de la consciència de ser  un presoner hi ha el desfici de saltar límits, de fugir dels murs que oprimeixen.

Panells informatius amb la informació visual i escrita molt mesurada i ben estructurada ens parlen de les amistats, de la família, de la peripècia vital i literària. Tant es pot fer una visita curta, com dedicar-hi més temps i treure lleixes que es despleguen, escoltar documents sonors, o llegir la lletra petita i fixar-se amb un munt de detalls significatius.

L'espai Pedrolo, conté molts llocs acollidors. Cada un d'ells té una especial significació i un simbolisme.

El recó on seure, com a casa, per escoltar anècdotes de la seva vida familiar.

El despatx, tal com el tenia al seu pis del carrer Calvet, amb el so de la màquina d'escriure que ens el recorda com un treballador de l'escriptura.

L'evocació de les parades de llibres de vell del mercat de Sant Antoni on cercava nous horitzons literaris, el balcó que s'obra i es tanca, ensenyant i amagant, la seva vessant eròtica o les barres com barrots d'una presó d'on pengen els seus escrits més compromesos que van fer que patis una forta censura.

I tants d'altres que l'Anna ens fa sentir una mica nostres, una mica de tots.

L'esperit de l'escriptor continua viu, 25 anys després de la seva mort. 

Manuel de Pedrolo  va remar contracorrent i, encara que tingué èxits de públic, no va ser reconegut ni institucionalment  ni acadèmica com mereixia.

Ara, és el moment de lluitar contra l'oblit, ara és el moment d'anar més enllà dels límits.

http://www.espaipedrolo.cat/wp/

La Innombrable, Visions del límit. 8/06/2015 Sala Beckett

Dilluns al vespre Barcelona sembla que s'aturi, però la Sala Beckett està plena a vessar: s'hi fa bullir teatre.

El grup d'investigació i escriptura teatral La Innombrable explora des de l'octubre de 2014 el concepte d'utopia i les seves possibilitats dramàtiques, les tres peces curtes que ahir es van estrenar són propostes interessants que creen territoris i trenquen fronteres, encara que estableixin límits.

Ara m'explico,  peça per peça.

Orbayu

Text: Aida Rivas. Direcció: Sandra Amade

Intèrprets: Aida Rivas, Antonio Carrasco i Didàc Rodríguez

Tres veus conformen el territori de la lluita sindical a les drassanes, on un dirigent busca la utopia d'una societat sense explotadors ni explotats. Es trenquen les fronteres entre el personatge públic del sindicalista i la seva vida privada, però els límits de la seva funció social a tots dos camps queda clara.

El temps retrocedeix i velles paraules tornen a la vida tot escoltant Paco Ibañez cantant Palabras para Julia de José Agustín Goytisolo.

Com l'orbayu o el txirimiri, o el plugim les veus ens van calant.

Polls

Text i direcció: Roger Danès.

Intèrprets: Alberto Rodon i Xesco Palacín

 Dos desarrapats exterminadors de polls, en mig d'un món bàrbar es troben dins d'una caverna. No hi ha ombres a les parets, com a la caverna de Plató; sinó que, entre rialles,  per la màgia del teatre ens traslladem a la visió entre surrealista i esperpèntica de la nostra societat capitalista: una bona utopia pels pobres exterminadors. No ens hem de perdre un detall, un cop extret el poll del cap, desapareix la visió i aquest poll amb propietats al·lucinògenes queda ben guardat dins una caixeta groga dels ous de xocolata amb joguina incorporada.

No hi ha fronteres entre el que entenem per realitat i la resta, però si el límit d'un barranc, o d'un poll al cap.

La fortaleza

Text i direcció: Dionisio Sánchez

Intèrprets: María Ramírez, Nico Bassó, Paulina Fariza i Ferran Lahoz

Distopia. Mirall deformat de les nostres rutines. Aquesta fortalesa evoca els foscos passadissos d'Orson Welles en adaptar la novel·la de Kafka El procés.

 Els subterranis plens d'escales i de camins desconeguts tenen una sortida a l'exterior: personatges com ninots de rellotge de musical, gaudeixen d'una vida que ens és estranyament coneguda i ens fa riure, potser per no plorar. Les fronteres entre els subterranis i l'exterior es trenquen, els límits no: la història és cíclica. Panta rei... tot flueix.

La Sala Beckett, fa honor al seu nom. L'Obrador Internacional de Dramatúrgia i La Innombrable són magnífiques eines d'investigació teatral. 

Bravo!

Rosa M. Arrazola (2013), Llibre dels xiscles. Barcelona: Paralelo Sur Ediciones

Els mots de Rosa M. Arrazola, com gotes de pluja d'abril, netegen l'ànima.

Aquí, són poesia compromesa amb la realitat dels dies que ens ha tocat viure.

Hi ha places que no estafen,

on les incúries es desfan

i les paraules s'arrepleguen

conseqüents,

per donar fe dels fraus

i dels delictes. 

Poesia de combat que no fa sang.

Tinc una guerra

a peu d'horitzó (...)

disparo versos

que van al cor... 

Que lluita contra les injustícies.

Fotografía de Mercè Tor Ortiz

Ella cuina els seus somnis amb espècies,

vesteix des dels deu anys

colors que cus sense descans,

mentre prepara arròs amb sari blanc

i beu un te de plors i tempestes.

Que combat la indiferència.

Aquest matí fa mal:

Per què no puc assemblar-me a les pedres?

Que té el poder de consolar.

i llavors imagines,

com si fossis un nen,

que et caldrà protegir-te

les crostes que tens

i hi haurà les tiretes

arran la pell,

amb versos suaus

que són bàlsam calent...

A poc a poc, la paraula poètica agafa protagonisme i apareix com el motor que empeny la véu d'Arrazola que té una mirada que va més enllà de les crostes i que conrea els mots des de les pròpies medul·les.

A mi em plora la gola

perquè la volen erma

d'aquests mots,

i jo me'ls humitejo

per sentir-los ben xops,

els rego perquè em creixin

i les arrels s'endinsin

al moll de l'os. 

Venen ganes de xisclar, també, i de:

fer fora diables

que bramen a doll. 

Poesia que genera imatges poderoses, mots que pinten de colors els xiscles.

Jhumpa Lahiri (2004), El buen nombre. Barcelona: Emecé (Lingua Franca). Club de Lectura de la Biblioteca de Can Manyer. Vilassar de Dalt

Adaptarse al nombre que nos ponen al nacer puede resultar tan complejo como adaptarse a los zapatos de otra persona, tal como intenta Ashima, la madre del protagonista, al calzarse los del que será su marido, Ashoke, justo antes de conocerlo.

"Ashima, incapaz de resistir un impulso repentino e imperioso, se puso aquellos zapatos. Los restos de sudor de su propietario se mezclaron con los suyos y su corazón empezó a latir con fuerza; aquello era lo más parecido al tacto de un hombre que había experimentado nunca." (P. 18)

Recién casada con aquel desconocido empezará una nueva vida en USA y, lejos de su Calcuta natal, juntos vivirán la difícil adaptación a nuevas costumbres que moldearán poco a poco sus tradiciones.

De todas estas complejidades trata con trabajada sencillez El buen nombre,  una novela redonda que empieza y acaba con la lectura de un relato que absorbe y que da sentido a la vida, tanto que el nombre de su autor será el que Ashoke escoja para su hijo: Gogol.

Identificarse con este nombre raro, es tan difícil como convivir con la pareja o como asimilar y sintetizar culturas distintas. Al protagonista le cuesta un tercio de su vida y, al final, se intuye que cuando termine de leer El Capote de Gogol, por fin, puede ser que le suceda como a su padre y se produzca la magia de la literatura que arroja: " luz sobre todo lo irracional, sobre todo lo inevitable que hay en el mundo." (P. 24)

El protagonista de El Capote tiene también dificultad para que se le asigne un nombre y termina con el mismo que su padre: Akakii. Parece que los nombres de los padres de Gogol, también con A inicial, evoquen al desgraciado Akakii. Sutilidades. Entre ambas historias existe una relación delicada y compleja, como la escritura de Lahiri.

El universo simbólico de El buen nombre es peculiar. Al principio, los ritos y las tradiciones tienen mucha presencia y van cediendo el paso a mesuradas metáforas y comparaciones que adquieren más visibilidad al final.

La plasmación de los estados de ánimo, por ejemplo, da ocasión a paralelismos complejos e interesantes:

Gogol se alegra de retener facilmente las imágenes de Maushumi:

"como si acabara de descubrir un talento innato para un deporte al que nunca hubiera jugado"

 (P. 201)

y cuando pierde a su esposa se siente:

"como si un edificio en cuya construcción hubiera participado se hubiera derrumbado 

delante de todo el mundo." (P. 291)

De entre todas, me quedo con la reflexión de Ashima cuando estaba embarazada de Gogol:

"ser extranjera es una especie de embarazo permanente." (P. 60)