dimarts, 16 de juny de 2015

Karl Ove Knausgard, La isla de la infancia. Mi lucha 3 (2015). Barcelona: Anagrama

El título ha sido lo que me ha impulsado a leer el libro, quizás con la intención de comprobar si se ajustaba al contenido. Y sí, como un guante exacto y cálido a una mano fría.
Así pues, he empezado por esta obra, la tercera entrega de  la ya célebre saga de Mi lucha, y no me arrepiento, porque no se trata de una precuela más, sino que en la Isla de la infancia está el germen del mundo que recrea Karl Ove Knausgard. 
Veámoslo a través de las imágenes que pespuntean y atan el texto, que lucen con luz propia en una prosa a veces telegráfica.
El autor-narrador-protagonista escribe desde la perspectiva de sus 40 años en Malmö y sabe de la importancia de estas joyas que aligeran su texto e, incluso, al final, nos hace participar del placer que le proporcionan:



"esos pequeños episodios que tuvieron lugar en la infancia no tienen más peso que (...) esa pelusa que esparce una pequeña boca soplando un diente de león marchito." P. 334.

"Ah, ¿a que esta última ha sido una bonita imagen de cómo un suceso tras otro se esparcen sobre el pequeño prado de la historia propia cayendo entre las pajas para desaparecer?" P. 335.

Esta crónica de la infancia contiene un delicado inventario de recuerdos entre los que destacan aquellos que como la célebre magdalena de Proust: " como una especie de medusas transparentes, despertados por un determinado olor, un determinado sabor, un determinado sonido... Siempre van acompañados de una inmediata e intensa sensación de felicidad." P. 11.
Aquellos que están asociados a sentimientos como la atracción por las peleas "como una marea que arrasa", el enamoramiento que le hace ausente de la realidad como si se encontrara bajo un "nuevo cielo.", el vértigo cósmico ante la contemplación "del cielo sembrado de estrellas", el miedo a la ira de su padre que le hace un intruso en su casa, o la ampliación de su mundo "como si se levantara el telón y lo que nosotros pensábamos que era el escenario completo resultara ser sólo el proscenio." P. 75.
La imaginación infantil es sensible al paisaje que transmuta a su antojo: las estrellas en granos de arena, las praderas en mares, la luz y la sombra del bosque como animalillos,  los árboles en seres pensantes...
También destaca en el uso de sinestesias que entroncan con la magia de la infancia: el sonido eléctrico del nombre de su primera novia,  un chándal nuevo que huele a "promesas de futuro" o cuando pregunta a qué color saben los caramelos.
Pero Karl Oven vive una doble vida, ya que la música y la lectura lo transportan a otros espacios y se convierten en aliados para librarse de las sombras que lo amenazan. Mientras el mundo de los libros "convierte el espacio interior en un enorme espacio exterior." P. 257, la música le hace volar.
Comparto su devoción por Norwegian Wood y  no me resisto a transcribir el efecto que en él produce esta canción:

"me quedé mirando el techo, dejando que el ambiente de la música de manera incomprensible se me metiera dentro y me elevara hasta donde ella se encontraba." P. 255.


A pesar de la fugacidad del tiempo, a pesar de las trampas de la memoria, el narrador está convencido de que este inventario de recuerdos está realizado con "precisión y exactitud" como si él hubiera estado dotado de " una especie de oído absoluto de los recuerdos."

Este es el broche final.


dimecres, 10 de juny de 2015

Espai Pedrolo: Exposició permanent a Concabella


Manuel de Pedrolo va néixer en aquesta terra de secà de la Segarra. Ara, dins la carcassa del Castell de Concabella,  mentre fora es seguen els camps de blat,  està aplegada tota la collita dels seus nombrosos  escrits, exposada amb un gust exquisit que uneix rigor, didactisme i estètica.

Ens guia la companya i amiga Anna Moreno-Bedmar, comissària de l'exposició, i ens acompanya Adelais, la filla del escriptor.



Una gran fotografia de Pedrolo, amb un somriure que endolceix la cara ferrenya, ens dóna la benvinguda i, prop del sostre, un lema dóna sentit a una obra i a una vida: la voluntat de ser lliure. Des de l'opressió, des de la consciència de ser  un presoner hi ha el desfici de saltar límits, de fugir dels murs que oprimeixen.


Panells informatius amb la informació visual i escrita molt mesurada i ben estructurada ens parlen de les amistats, de la família, de la peripècia vital i literària. Tant es pot fer una visita curta, com dedicar-hi més temps i treure lleixes que es despleguen, escoltar documents sonors, o llegir la lletra petita i fixar-se amb un munt de detalls significatius.


L'espai Pedrolo, conté molts llocs acollidors. Cada un d'ells té una especial significació i un simbolisme.

El recó on seure, com a casa, per escoltar anècdotes de la seva vida familiar.



El despatx, tal com el tenia al seu pis del carrer Calvet, amb el so de la màquina d'escriure que ens el recorda com un treballador de l'escriptura.



L'evocació de les parades de llibres de vell del mercat de Sant Antoni on cercava nous horitzons literaris, el balcó que s'obra i es tanca, ensenyant i amagant, la seva vessant eròtica o les barres com barrots d'una presó d'on pengen els seus escrits més compromesos que van fer que patis una forta censura.



I tants d'altres que l'Anna ens fa sentir una mica nostres, una mica de tots.

L'esperit de l'escriptor continua viu, 25 anys després de la seva mort. 
Manuel de Pedrolo  va remar contracorrent i, encara que tingué èxits de públic, no va ser reconegut ni institucionalment  ni acadèmica com mereixia.

Ara, és el moment de lluitar contra l'oblit, ara és el moment d'anar més enllà dels límits.

http://www.espaipedrolo.cat/wp/



dimarts, 9 de juny de 2015

La Innombrable, Visions del límit. 8/06/2015 Sala Beckett

Dilluns al vespre Barcelona sembla que s'aturi, però la Sala Beckett està plena a vessar: s'hi fa bullir teatre.

El grup d'investigació i escriptura teatral La Innombrable explora des de l'octubre de 2014 el concepte d'utopia i les seves possibilitats dramàtiques, les tres peces curtes que ahir es van estrenar són propostes interessants que creen territoris i trenquen fronteres, encara que estableixin límits.

Ara m'explico,  peça per peça.

Orbayu

Text: Aida Rivas. Direcció: Sandra Amade
Intèrprets: Aida Rivas, Antonio Carrasco i Didàc Rodríguez


Tres veus conformen el territori de la lluita sindical a les drassanes, on un dirigent busca la utopia d'una societat sense explotadors ni explotats. Es trenquen les fronteres entre el personatge públic del sindicalista i la seva vida privada, però els límits de la seva funció social a tots dos camps queda clara.
El temps retrocedeix i velles paraules tornen a la vida tot escoltant Paco Ibañez cantant Palabras para Julia de José Agustín Goytisolo.
Com l'orbayu o el txirimiri, o el plugim les veus ens van calant.


Polls

Text i direcció: Roger Danès.
Intèrprets: Alberto Rodon i Xesco Palacín


 Dos desarrapats exterminadors de polls, en mig d'un món bàrbar es troben dins d'una caverna. No hi ha ombres a les parets, com a la caverna de Plató; sinó que, entre rialles,  per la màgia del teatre ens traslladem a la visió entre surrealista i esperpèntica de la nostra societat capitalista: una bona utopia pels pobres exterminadors. No ens hem de perdre un detall, un cop extret el poll del cap, desapareix la visió i aquest poll amb propietats al·lucinògenes queda ben guardat dins una caixeta groga dels ous de xocolata amb joguina incorporada.
No hi ha fronteres entre el que entenem per realitat i la resta, però si el límit d'un barranc, o d'un poll al cap.



La fortaleza

Text i direcció: Dionisio Sánchez
Intèrprets: María Ramírez, Nico Bassó, Paulina Fariza i Ferran Lahoz



Distopia. Mirall deformat de les nostres rutines. Aquesta fortalesa evoca els foscos passadissos d'Orson Welles en adaptar la novel·la de Kafka El procés.
 Els subterranis plens d'escales i de camins desconeguts tenen una sortida a l'exterior: personatges com ninots de rellotge de musical, gaudeixen d'una vida que ens és estranyament coneguda i ens fa riure, potser per no plorar. Les fronteres entre els subterranis i l'exterior es trenquen, els límits no: la història és cíclica. Panta rei... tot flueix.




La Sala Beckett, fa honor al seu nom. L'Obrador Internacional de Dramatúrgia i La Innombrable són magnífiques eines d'investigació teatral. 
Bravo!


dimarts, 2 de juny de 2015

Rosa M. Arrazola (2013), Llibre dels xiscles. Barcelona: Paralelo Sur Ediciones

Els mots de Rosa M. Arrazola, com gotes de pluja d'abril, netegen l'ànima.

Aquí, són poesia compromesa amb la realitat dels dies que ens ha tocat viure.

Hi ha places que no estafen,
on les incúries es desfan
i les paraules s'arrepleguen
conseqüents,
per donar fe dels fraus
i dels delictes. 



Poesia de combat que no fa sang.

Tinc una guerra
a peu d'horitzó (...)
disparo versos
que van al cor... 

Que lluita contra les injustícies.

Fotografía de Mercè Tor Ortiz

Ella cuina els seus somnis amb espècies,
vesteix des dels deu anys
colors que cus sense descans,
mentre prepara arròs amb sari blanc
i beu un te de plors i tempestes.

Que combat la indiferència.

Aquest matí fa mal:
Per què no puc assemblar-me a les pedres?

Que té el poder de consolar.

i llavors imagines,
com si fossis un nen,
que et caldrà protegir-te
les crostes que tens
i hi haurà les tiretes
arran la pell,
amb versos suaus
que són bàlsam calent...

A poc a poc, la paraula poètica agafa protagonisme i apareix com el motor que empeny la véu d'Arrazola que té una mirada que va més enllà de les crostes i que conrea els mots des de les pròpies medul·les.

A mi em plora la gola
perquè la volen erma
d'aquests mots,
i jo me'ls humitejo
per sentir-los ben xops,
els rego perquè em creixin
i les arrels s'endinsin
al moll de l'os. 

Venen ganes de xisclar, també, i de:

fer fora diables
que bramen a doll. 

Poesia que genera imatges poderoses, mots que pinten de colors els xiscles.