dimecres, 24 de juny de 2015

Tània Juste (2014), L'hospital dels pobres. Barcelona: Columna



Si les parets de l'hospital de la Santa Creu i les del de Sant Pau poguessin parlar! Quin munt d'històries en sortirien! Quin munt de sospirs, de crits i de plors!

He llegit  L'hospital dels pobres buscant els dolors i les joies que s'han fossilitzat en aquests llocs imantats. Però només m'he trobat amb una novel·la històrica d'una època apassionant, on es lliga informació ben documentada amb una història de fulletó típica.

Un relat que buscar sortir del tòpic amb l'Aurora que representa la dona moderna, però que no aconsegueix lliurar-la de ser un tipus més dins el repartiment de rols: des del dèspota del pare, fins a la Maria, pobre però honrada, la qual obté, al final, el premi a la seva abnegació, com a bona ventafocs.

Llàstima del llenguatge mig historicista  que enfarfega la lectura i de la poca volada de les escasses imatges. Per què dos personatges diferents tenen expressió o aire de gos?

La Maria, amb una "expressió d'ulls tristos, com de gos." P. 28
L'Eulàlia que té un : "aire nostàlgic de gos malferit." P. 41 i 79.

De tota manera, em queda a la memòria l'adequada metàfora del cor aplicada a l'estimat Hospital de la Sant Creu:



"els murs de l'antic hospital, com els batecs del cor d'un home massa vell, semblaven dir prou a cinc segles d'existència." P. 183.

Aquí en teniu una bona ressenya: 

http://www.nosaltresllegim.cat/2014/l-hospital-dels-pobres-de-tania-juste/

Em quedo amb la recança d'haver esperat més d'aquesta novel·la. 





dimecres, 17 de juny de 2015

Manuel de Pedrolo (1986), Mecanoscrit de segon origen. Barcelona: Edicions 62. Club de Lectura de la Biblioteca Can Manyer de Vilassar de Dalt



Rellegir el Mecanoscrit després de més de més de trenta anys ha estat una experiència interessant: no m'ha decebut i m'ha continuat atrapant.
Tinc la sensació que és un moment adequat per a una relectura i una revisió. De la mateixa manera que va ser oportuna la publicació en un moment en que s'ensumava el final de la dictadura, ara vull tenir l'esperança que ens trobem també a punt de girar la truita.
És moment de buscar la utopia d'una societat més igualitària i justa, un món en el qual, com diu l'Alba, ningú pensi en el color de la pell, no quedin supersticions ni dimonis i hi hagi llibertat d'expressió.
Alba és la robinsona pugnaç que elabora un manual de supervivència i preserva el que cal del passat, la seva força i intel·ligència pràctica decideix que el cataclisme, que podria haver estat el seu final i el de tota la humanitat, en sigui l'origen.
Aquesta és la força de la novel·la: la de la jove mare d'un món nou.
Ella és la que, quan salva en Dídac per primera vegada de morir ofegat a la resclosa, es salva a ella mateixa i a la humanitat. La justícia poètica fa que la seva bona obra sigui recompensada amb la vida.
Salvarà el noi un altre cop, quan emmalalteix i se senti com caigut al fons del pou, encara que no ho podrà fer per tercera vegada. Però, ja han tingut un fill, Mar, que serà el  nou gall del corral.
Per cert, el món animal, com si es tractés d'una mena de faula o de paràbola, hi és molt present i juga un paper a vegades de contrapunt, en un món sense gairebé éssers humans. Per altra banda, l'únic extraterrestre que apareix esta animalitzat: "pell rosa com la d'un garrí", "musell porcí", "ulls amb facetes com els insectes", "bossa de marsupial". Així és mes fàcil d'exterminar.


M'han fet somriure imatges del cataclisme amb les quals imagino que  l'escriptor hi jugava: la desfeta de la muntanya de Montserrat, els llibres guardats en un cabaret del final de la Rambla, l'afició de l'Alba per les novel·les de detectius o la troballa de llibres eròtics.
També m'ha divertit d'una manera especial l'apocalíptica visió del cap i casal ensulsiat:
Barcelona era "una orgia de ferralla, de pedres, de cadàvers sorpresos en totes les positures, de cristalls esberlats. Tot allò que veien semblava que els cridés: No hi viureu!"
Quan una veueta interior m'ha dit: s'ha acabat la Barcelona turística.



dimarts, 16 de juny de 2015

Karl Ove Knausgard, La isla de la infancia. Mi lucha 3 (2015). Barcelona: Anagrama

El título ha sido lo que me ha impulsado a leer el libro, quizás con la intención de comprobar si se ajustaba al contenido. Y sí, como un guante exacto y cálido a una mano fría.
Así pues, he empezado por esta obra, la tercera entrega de  la ya célebre saga de Mi lucha, y no me arrepiento, porque no se trata de una precuela más, sino que en la Isla de la infancia está el germen del mundo que recrea Karl Ove Knausgard. 
Veámoslo a través de las imágenes que pespuntean y atan el texto, que lucen con luz propia en una prosa a veces telegráfica.
El autor-narrador-protagonista escribe desde la perspectiva de sus 40 años en Malmö y sabe de la importancia de estas joyas que aligeran su texto e, incluso, al final, nos hace participar del placer que le proporcionan:



"esos pequeños episodios que tuvieron lugar en la infancia no tienen más peso que (...) esa pelusa que esparce una pequeña boca soplando un diente de león marchito." P. 334.

"Ah, ¿a que esta última ha sido una bonita imagen de cómo un suceso tras otro se esparcen sobre el pequeño prado de la historia propia cayendo entre las pajas para desaparecer?" P. 335.

Esta crónica de la infancia contiene un delicado inventario de recuerdos entre los que destacan aquellos que como la célebre magdalena de Proust: " como una especie de medusas transparentes, despertados por un determinado olor, un determinado sabor, un determinado sonido... Siempre van acompañados de una inmediata e intensa sensación de felicidad." P. 11.
Aquellos que están asociados a sentimientos como la atracción por las peleas "como una marea que arrasa", el enamoramiento que le hace ausente de la realidad como si se encontrara bajo un "nuevo cielo.", el vértigo cósmico ante la contemplación "del cielo sembrado de estrellas", el miedo a la ira de su padre que le hace un intruso en su casa, o la ampliación de su mundo "como si se levantara el telón y lo que nosotros pensábamos que era el escenario completo resultara ser sólo el proscenio." P. 75.
La imaginación infantil es sensible al paisaje que transmuta a su antojo: las estrellas en granos de arena, las praderas en mares, la luz y la sombra del bosque como animalillos,  los árboles en seres pensantes...
También destaca en el uso de sinestesias que entroncan con la magia de la infancia: el sonido eléctrico del nombre de su primera novia,  un chándal nuevo que huele a "promesas de futuro" o cuando pregunta a qué color saben los caramelos.
Pero Karl Oven vive una doble vida, ya que la música y la lectura lo transportan a otros espacios y se convierten en aliados para librarse de las sombras que lo amenazan. Mientras el mundo de los libros "convierte el espacio interior en un enorme espacio exterior." P. 257, la música le hace volar.
Comparto su devoción por Norwegian Wood y  no me resisto a transcribir el efecto que en él produce esta canción:

"me quedé mirando el techo, dejando que el ambiente de la música de manera incomprensible se me metiera dentro y me elevara hasta donde ella se encontraba." P. 255.


A pesar de la fugacidad del tiempo, a pesar de las trampas de la memoria, el narrador está convencido de que este inventario de recuerdos está realizado con "precisión y exactitud" como si él hubiera estado dotado de " una especie de oído absoluto de los recuerdos."

Este es el broche final.


dimecres, 10 de juny de 2015

Espai Pedrolo: Exposició permanent a Concabella


Manuel de Pedrolo va néixer en aquesta terra de secà de la Segarra. Ara, dins la carcassa del Castell de Concabella,  mentre fora es seguen els camps de blat,  està aplegada tota la collita dels seus nombrosos  escrits, exposada amb un gust exquisit que uneix rigor, didactisme i estètica.

Ens guia la companya i amiga Anna Moreno-Bedmar, comissària de l'exposició, i ens acompanya Adelais, la filla del escriptor.



Una gran fotografia de Pedrolo, amb un somriure que endolceix la cara ferrenya, ens dóna la benvinguda i, prop del sostre, un lema dóna sentit a una obra i a una vida: la voluntat de ser lliure. Des de l'opressió, des de la consciència de ser  un presoner hi ha el desfici de saltar límits, de fugir dels murs que oprimeixen.


Panells informatius amb la informació visual i escrita molt mesurada i ben estructurada ens parlen de les amistats, de la família, de la peripècia vital i literària. Tant es pot fer una visita curta, com dedicar-hi més temps i treure lleixes que es despleguen, escoltar documents sonors, o llegir la lletra petita i fixar-se amb un munt de detalls significatius.


L'espai Pedrolo, conté molts llocs acollidors. Cada un d'ells té una especial significació i un simbolisme.

El recó on seure, com a casa, per escoltar anècdotes de la seva vida familiar.



El despatx, tal com el tenia al seu pis del carrer Calvet, amb el so de la màquina d'escriure que ens el recorda com un treballador de l'escriptura.



L'evocació de les parades de llibres de vell del mercat de Sant Antoni on cercava nous horitzons literaris, el balcó que s'obra i es tanca, ensenyant i amagant, la seva vessant eròtica o les barres com barrots d'una presó d'on pengen els seus escrits més compromesos que van fer que patis una forta censura.



I tants d'altres que l'Anna ens fa sentir una mica nostres, una mica de tots.

L'esperit de l'escriptor continua viu, 25 anys després de la seva mort. 
Manuel de Pedrolo  va remar contracorrent i, encara que tingué èxits de públic, no va ser reconegut ni institucionalment  ni acadèmica com mereixia.

Ara, és el moment de lluitar contra l'oblit, ara és el moment d'anar més enllà dels límits.

http://www.espaipedrolo.cat/wp/



dimarts, 9 de juny de 2015

La Innombrable, Visions del límit. 8/06/2015 Sala Beckett

Dilluns al vespre Barcelona sembla que s'aturi, però la Sala Beckett està plena a vessar: s'hi fa bullir teatre.

El grup d'investigació i escriptura teatral La Innombrable explora des de l'octubre de 2014 el concepte d'utopia i les seves possibilitats dramàtiques, les tres peces curtes que ahir es van estrenar són propostes interessants que creen territoris i trenquen fronteres, encara que estableixin límits.

Ara m'explico,  peça per peça.

Orbayu

Text: Aida Rivas. Direcció: Sandra Amade
Intèrprets: Aida Rivas, Antonio Carrasco i Didàc Rodríguez


Tres veus conformen el territori de la lluita sindical a les drassanes, on un dirigent busca la utopia d'una societat sense explotadors ni explotats. Es trenquen les fronteres entre el personatge públic del sindicalista i la seva vida privada, però els límits de la seva funció social a tots dos camps queda clara.
El temps retrocedeix i velles paraules tornen a la vida tot escoltant Paco Ibañez cantant Palabras para Julia de José Agustín Goytisolo.
Com l'orbayu o el txirimiri, o el plugim les veus ens van calant.


Polls

Text i direcció: Roger Danès.
Intèrprets: Alberto Rodon i Xesco Palacín


 Dos desarrapats exterminadors de polls, en mig d'un món bàrbar es troben dins d'una caverna. No hi ha ombres a les parets, com a la caverna de Plató; sinó que, entre rialles,  per la màgia del teatre ens traslladem a la visió entre surrealista i esperpèntica de la nostra societat capitalista: una bona utopia pels pobres exterminadors. No ens hem de perdre un detall, un cop extret el poll del cap, desapareix la visió i aquest poll amb propietats al·lucinògenes queda ben guardat dins una caixeta groga dels ous de xocolata amb joguina incorporada.
No hi ha fronteres entre el que entenem per realitat i la resta, però si el límit d'un barranc, o d'un poll al cap.



La fortaleza

Text i direcció: Dionisio Sánchez
Intèrprets: María Ramírez, Nico Bassó, Paulina Fariza i Ferran Lahoz



Distopia. Mirall deformat de les nostres rutines. Aquesta fortalesa evoca els foscos passadissos d'Orson Welles en adaptar la novel·la de Kafka El procés.
 Els subterranis plens d'escales i de camins desconeguts tenen una sortida a l'exterior: personatges com ninots de rellotge de musical, gaudeixen d'una vida que ens és estranyament coneguda i ens fa riure, potser per no plorar. Les fronteres entre els subterranis i l'exterior es trenquen, els límits no: la història és cíclica. Panta rei... tot flueix.




La Sala Beckett, fa honor al seu nom. L'Obrador Internacional de Dramatúrgia i La Innombrable són magnífiques eines d'investigació teatral. 
Bravo!