dimarts, 21 de juliol de 2015

Metàfores visuals: Lluís Blay (1923-2010) La Premsa. Sant Pere de Ribes

Les blanques parets del cau d’art i taverna La Premsa recorden un cel empedrat de núvols i són el marc idoni per a les pintures de Lluís Blay.

Sobre el blanc poblat de petites ombres, la textura polida de les pintures  genera formes i volums  equilibrats.



El camí en diagonal que culmina en dos xiprers que fan la guàrdia davant el mas, les parets de pedra seca que contrasten amb el blanc de les cases, les finestres fosques, el cel d’un color rosa que sembla impossible, però que és el que toca perquè el conjunt sigui ni més ni menys, allò que és: pervivència.









Els colors del cel són una escala d’harmonies que sublimen els colors que, al capvespre, comencen amb el rogicler i s’enfosqueixen fins arribar al blauet intens, al fons del carrer de la Torreta o, millor, de la Mitja Galta on està situada La Premsa. L'església, la torre, les cases queden poèticament enaltides.

El quadre que més m’arriba i m'omple de somriures és el del pal carregat d’escombraries elevat a icona de la bellesa de les coses quotidianes. És clar, si se sap trobar-hi el punt. El gatet ho sap i, com sempre, es col·loca al lloc que convé per crear el seu racó. Des d’allí, fosc i contrastant amb les acolorides bosses, manté el fràgil equilibri de l’art.




En totes les pintures traspua l’observació acurada de l’artista, l’aïllament necessari per a la creació, la lluita per plasmar les visions que juguen a fet i amagar mentre la tècnica les va fent realitat. En paraules de Blay: “L’art neix del silenci”.



Només cal afegir que no hi ha artistes locals, perquè l'art va d'allò més proper i íntim a allò universal i essencial.


dilluns, 20 de juliol de 2015

Elisabeth Strout (2010), Oliver Kitteridge. Barcelona: Mirmanda

Elisabeth Strout ens fa entrar, amb mà de mestra, en el món de l’Oliver, allunyat del nostre però proper. El personatge va creixent mentre mostra humanitat i un caràcter peculiar amb una part fosca que és “com una visita que no té cap intenció de marxar.” P. 19.

Qui no s’ha sentit mai habitat per aquesta part obscura que s’arrapa “com una paparra”?

La senyora Kitteridge pot ser una “immensa gavina” salvadora o “un ratolí gras que no pot enfilar-se a una pilota”. Té una vida, com totes,  empedrada de sotracs i es permet alguns “sotraguets” per a venjar-se, per exemple fent malifetes a la dona del seu fill.

Quan queda vídua, sembla que agafi forces de les seves magnífiques tulipes florides que semblen “un herbari submarí de criatures màgiques” i encara que sigui dur no tenir relació amb el fill:



“És dur tenir l’ADN escampat arreu, com s’escampa el flocall d’angelets d’una dent de lleó” P. 368.



Al final, forma una nova parella a la qual veu com:

“Dos talls de formatge Gruyère estampats l’un contra l’altre, els forats que aportava cadascun d’ells a aquella unió eren els bocins d’un mateix que la vida els havia anat prenent.” P. 377.

Qui no es conforma és perquè no vol, només cal refer una mica el mite de la mitja taronja.






dilluns, 29 de juny de 2015

Margarida Aritzeta (2015), L'amant xinès. Barcelona: Llibres del delicte

Chema Madoz

Història que atrapa, com una titaranya.

Realitats properes: Tarragona, el projecte de Barcelona World o Dol de Llops -Vilaniu- van adquirint al llarg del relat una dimensió universal i, a més a més, un bon reguitzell d'imatges recreen emocions i donen vida a personatges o a ambients i desperten els sentits:

"El record d'en Johnny (...) l'omplia d'un benestar quiet, melanconiós i pacífic. D'una tristesa bella con la tomba líquida d'uns amants adolescents, com l'arrencada insuperable de l'Adagio d'Albinoni." P. 178.

L'oïda

"L'intendent se la mirava fixament. Els ulls li lluïen com el cap de dues agulles negres, d'aquestes que sempre travessen les papallones als expositors antics d'insectes. La paraula lepidòpter li va venir a la llengua com si tingués sabor." P. 193.

La vista i el gust

"L'aire humit i dens pentinava el gessamí i removia les petúnies. La blonda dels coixins aletejava lleument com papallones que volguessin emprendre el vol, mentre milers i milers de farvalans d'escuma llepaven sense parar la sorra." P. 104.

La vista i el tacte

I quin bé de Déu de personatges ben batejats!

Des del periodista anomenat Kapuscinski, al jutge Milans del Bosch; passant per la forense coneguda com la Riccardi  i la sergent Zoraida que evoquen les característiques del comissari de Maurizio de Giovanni i del Catarella d'Andrea Camilleri.
De la mateixa manera: el detectiu Montalvano és a Camilleri, com la inspectora Mina Fuster és a Aritzeta, que ha jugat amb el nom de l'escriptor Jaume Fuster.
Molt ben teixida la Mina amb trets de "dona fatal" i un dimoniet o  veueta interior que fa que es desdobli i agafi profunditat mentre amb, banda sonora incorporada, neteja les clavegueres i treballa com una màquina per fugir dels seus fantasmes.
Tota la seva investigació està acompanyada d'un procés de reflexió intern molt ben filat: el neguit de tenir una intuïció que no es concreta, la sensació de caure en el parany d'una tela d'aranya, la desorientació de no trobar el guió i d'estar immersa en un decorat teatral, la ficció que ajuda a trobar el fil, la batalla amb les idees que la deixa exhausta...
Al final, aconseguirà " desenredar el fil de l'aranya" i, aleshores, el confós nus de sentiments, interessos i relacions de poder quedarà suficientment al descobert per assenyalar un culpable, encara que aquest, potser, només sigui una peça d'un gran joc de Mahjong.





dimecres, 24 de juny de 2015

Tània Juste (2014), L'hospital dels pobres. Barcelona: Columna



Si les parets de l'hospital de la Santa Creu i les del de Sant Pau poguessin parlar! Quin munt d'històries en sortirien! Quin munt de sospirs, de crits i de plors!

He llegit  L'hospital dels pobres buscant els dolors i les joies que s'han fossilitzat en aquests llocs imantats. Però només m'he trobat amb una novel·la històrica d'una època apassionant, on es lliga informació ben documentada amb una història de fulletó típica.

Un relat que buscar sortir del tòpic amb l'Aurora que representa la dona moderna, però que no aconsegueix lliurar-la de ser un tipus més dins el repartiment de rols: des del dèspota del pare, fins a la Maria, pobre però honrada, la qual obté, al final, el premi a la seva abnegació, com a bona ventafocs.

Llàstima del llenguatge mig historicista  que enfarfega la lectura i de la poca volada de les escasses imatges. Per què dos personatges diferents tenen expressió o aire de gos?

La Maria, amb una "expressió d'ulls tristos, com de gos." P. 28
L'Eulàlia que té un : "aire nostàlgic de gos malferit." P. 41 i 79.

De tota manera, em queda a la memòria l'adequada metàfora del cor aplicada a l'estimat Hospital de la Sant Creu:



"els murs de l'antic hospital, com els batecs del cor d'un home massa vell, semblaven dir prou a cinc segles d'existència." P. 183.

Aquí en teniu una bona ressenya: 

http://www.nosaltresllegim.cat/2014/l-hospital-dels-pobres-de-tania-juste/

Em quedo amb la recança d'haver esperat més d'aquesta novel·la.