Wajdi Mouawad (2014), Ànima. Barcelona: Edicions del Periscopi Club de Lectura de la Biblioteca de Can Manyer. Vilassar de Dalt

Es pot parlar de literatura davant de l'horror?

Sí, cal parlar de l'escriptura d'aquesta grandiosa novel·la: dels variats punts de vista, del calculat ritme narratiu, del complexos personatges i de les imatges. 
Sí, cal analitzar com narra la bestialitat humana, perquè això ens ensenya a pair, que no a comprendre, la depravació de la nostra espècie.

Ara parlem de metàfores.  

Ens ajudaran a veure, escoltar, olorar, palpar i sentir les barbaritats que perpetra el ser humà i, alhora, ens faran copsar la bellesa de la vida.

La ferida mortal al mig del ventre de l'estimada és un ram de flors i quan l'amant repeteix el nom de l'amada esventrada, els llavis fan néixer libèl·lules. El dia que ella va morir és una pell de plàtan y, a partir d'aquí, tot rellisca des del passat antic al futur proper. El sang i fetge del cos sense vida de Léonie provoca en Wahhch Debch el desvetllament de la seva terrible infantesa: l'horror engendra horror. A partir d'ara haurà d'arrancar-se les crostes desenganxades de la seva memòria.

Els estats d'ànim tenen colors: el groc de la pena (...) el safrà de la felicitat o el turquesa dels èxtasis. Tal com es pinten emocions es pinten paisatges i les cases a la primera llum del matí son: taques fràgils esclafades contra el blau pastel del cel.

Però hi ha molt més.

Hi ha capítols, com haikus, que són com una música d'adagio després d'una tempesta (p. 282). Per la seva importància simbòlica, destaca l'últim de la part II, dedicat a la cuca de llum: la pols antiga d'una innocència oblidada. Aquí apunta un bri d'esperança, perquè les cuques lluiten per no perir: La persistència de les cuques de llum tintarà les valls, igual com el gos salvatge salvarà l'home inconscient.

Hi ha els noms carregats de sentit afegit: el del gos tòtem: Mason-Dixon Line batejat amb el nom d'una frontera; el del protagonista i el seu pare, que significa brutal i monstruós; els de pobles de ressonàncies bíbliques: Thebes, Cairo, Genese i, sobretot, Animas, el lloc on el protagonista farà el sacrifici del seu esperit i aplicarà la llei del talió.

No es poden deixar les imatges per després, com vol fer l'instructor del cas criminal. No es pot, perquè l'única cuca de llum que queda per il·luminar la matèria negra que arrossega  la nostra espècie és crear un nou llenguatge per a un nou món: 

Si reinventéssim els mots, tot no estaria perdut.

I, per fer-ho, calen metàfores.

13 dies d'octubre. Director: Carlos Marquès-Marcet. Guionistes: Alfred Pérez-Fargas i Roger Danès Morera

Crònica d'una mort anunciada a ritme de rèquiem: digna i propera, continguda i emotiva, 

delicada i potent.

Tema principal de Pascal Gaigner interpretat per l'Orquestra Victòria dels Àngels

Fabulació històrica inspirada en fets reals que dosifica amb cura la informació  i mesura les paraules; perquè els silencis, com els del soldat que dispararà el tir de gràcia,  també parlen. Així s'aconsegueix el difícil equilibri de tractar amb dignitat tots els personatges

Fabulació valenta amb l'ús de les el·lipsis i els sobreentesos que teixeixen una trama sòlida que amb els discursos de Companys i de l'advocat defensor assoleix una potent tensió dramàtica. 

Ficció que juga amb les perspectives, els jocs de llum i els murmuris. Es tracte de tocar la sensibilitat i, alhora, transcendir-la. Com en l'escena de la notícia a la família de la condemna a mort de Companys que es contempla des de lluny, emmarcada per la gran arcada de la porta del castell de Montjuic.

També, en la figura del President al contrallum de la finestra o amb l'aura de la volta de canó anant cap a la mort i en la informació sobre el fill de Companys xiuxiuejada pels guardians.

Fets reals en escenaris reals que, amb el poder de les imatges, accentuen la seva càrrega simbòlica i que es despleguen seguint el calvari del protagonista. Em fixo en una localització menor: el trajecte en cotxe cap a Montjuïc que passa per uns descampats on uns nens juguen a la guerra. Al final, aquest escenari apareixerà desert.

Dues metàfores, que apareixen en moments lírics d'una grandiositat operística continguda, m'han colpit: els peus descalços i els cigarrets de Companys: l'arrelament a la terra i els ideals somiats; el seny i la rauxa.

Clarobscurs del personatge que es reflecteixen en els diàlegs punyents, la llum màgica i en la música hipnòtica d'aquest film que dóna sentit a la història.

Metàfores visuals: Andrew Remnev

Aquesta és la primera pintura que vaig veure d'Andrew Remnew (Moscou 1962)

Em va encantar la serenor de les tres dones envoltades d'orenetes amb el fons com si fos un quadre del renaixement: amigues de l'ànima que passegen, mentre deixen volar la imaginació. 

Vaig cercar més obra d'aquest artista i  em va impressionar la riquesa de la composició i dels vestits que, com diu la crítica, recorda a les icones bizantines. 

Però em van colpir més el simbolismes de formes, dibuixos i textures.

Aquí les orenetes vetllen els somnis d'una noia adormida entres coixins i vestits sumptuosos; mentre, com una nova jove de les perles, viu altres vides en un altre món.

Una ironia fina és present en bona part de la seva obra. 

Com en la nena que pastura els ànecs de la seva faldilla i, si convé, el de la cortina i tot, rodejada de libèl·lules que fan possible que la imaginació voli i que els límits de la ficció es difuminin.

Qui no s'ha sentit alguna vegada heroi de la guerra de Troia.

Qui no s'ha posat sota el llit o una taula, tapada amb un cobrellit o unes estovalles i ha fet volar coloms al so de la música real o del cor.

I, tornant a la senzilla nitidesa inicial, 

qui no ha sentit la bellesa i la fragilitat inestable de l'amor.

Aquí hi ha més imatges per despertar records i somnis

Metàfores visuals: Lluís Blay (1923-2010) La Premsa. Sant Pere de Ribes

Les blanques parets del cau d’art i taverna La Premsa recorden un cel empedrat de núvols i són el marc idoni per a les pintures de Lluís Blay.

Sobre el blanc poblat de petites ombres, la textura polida de les pintures  genera formes i volums  equilibrats.

El camí en diagonal que culmina en dos xiprers que fan la guàrdia davant el mas, les parets de pedra seca que contrasten amb el blanc de les cases, les finestres fosques, el cel d’un color rosa que sembla impossible, però que és el que toca perquè el conjunt sigui ni més ni menys, allò que és: pervivència.

Els colors del cel són una escala d’harmonies que sublimen els colors que, al capvespre, comencen amb el rogicler i s’enfosqueixen fins arribar al blauet intens, al fons del carrer de la Torreta o, millor, de la Mitja Galta on està situada La Premsa. L'església, la torre, les cases queden poèticament enaltides.

El quadre que més m’arriba i m'omple de somriures és el del pal carregat d’escombraries elevat a icona de la bellesa de les coses quotidianes. És clar, si se sap trobar-hi el punt. El gatet ho sap i, com sempre, es col·loca al lloc que convé per crear el seu racó. Des d’allí, fosc i contrastant amb les acolorides bosses, manté el fràgil equilibri de l’art.

En totes les pintures traspua l’observació acurada de l’artista, l’aïllament necessari per a la creació, la lluita per plasmar les visions que juguen a fet i amagar mentre la tècnica les va fent realitat. En paraules de Blay: “L’art neix del silenci”.

Només cal afegir que no hi ha artistes locals, perquè l'art va d'allò més proper i íntim a allò universal i essencial.

           http://tavernalapremsa.blogspot.com.es/2011/12/taverna-la-premsa-cau-dart.html

Elisabeth Strout (2010), Oliver Kitteridge. Barcelona: Mirmanda

Elisabeth Strout ens fa entrar, amb mà de mestra, en el món de l’Oliver, allunyat del nostre però proper. El personatge va creixent mentre mostra humanitat i un caràcter peculiar amb una part fosca que és “com una visita que no té cap intenció de marxar.” P. 19.

Qui no s’ha sentit mai habitat per aquesta part obscura que s’arrapa “com una paparra”?

La senyora Kitteridge pot ser una “immensa gavina” salvadora o “un ratolí gras que no pot enfilar-se a una pilota”. Té una vida, com totes,  empedrada de sotracs i es permet alguns “sotraguets” per a venjar-se, per exemple fent malifetes a la dona del seu fill.

Quan queda vídua, sembla que agafi forces de les seves magnífiques tulipes florides que semblen “un herbari submarí de criatures màgiques” i encara que sigui dur no tenir relació amb el fill:

“És dur tenir l’ADN escampat arreu, com s’escampa el flocall d’angelets d’una dent de lleó” P. 368.

Al final, forma una nova parella a la qual veu com:

“Dos talls de formatge Gruyère estampats l’un contra l’altre, els forats que aportava cadascun d’ells a aquella unió eren els bocins d’un mateix que la vida els havia anat prenent.” P. 377.

Qui no es conforma és perquè no vol, només cal refer una mica el mite de la mitja taronja.