David Foenkinos (2015) Charlotte. Barcelona: Edicions 62

Per què prosa poètica per explicar la vida de Charlotte Salomon?

Potser perquè així sentim el ressò de l'estil de l'obra de la pintora en l'escriptura.

La prosa de Foenkinos experimenta amb el llenguatge com l'art de Salomon amb les formes, textures i colors.

             Surrealisme fauve?

Expressionisme naïf? 

Aquesta prosa ens fa respirar l'ambient asfixiant de totes les opressions i genocidis. 

L'autor s'ha convertit en un país ocupat i duplica en ell la vida i l'obra de la malaguanyada Charlotte. Vida i procés de creació formen una unitat.

Tots dos senten el desig de fer un art total on convisquin la paraula, la música, el cinema, l'escultura... "per formar un estil únic i inèdit".

"La seva postura a l'Alfred li recorda una obra de Miquel Àngel.
Una escultura titulada La Nit." P. 97

"L'Alfred enfonsa la cara en els cabells de la Charlotte.
Li ve al cap una imatge.
La d'un quadre de Munch:
Cap d'home en els cabells d'una dona." P. 111

Música i paraula es complementen:

"Ho has de llegir imaginant la peça de Shubert" –diu l'Alfred. P. 111.

Schubert, Improntu Op 90 N 2 

"La Charlotte canta mentre pinta.

Les peces musicals que indica per acompanyar els dibuixos." 171.

Una vida "passada pel filtre de la creació" amb una veu pròpia que es qüestiona els límits entre la realitat i la ficció: Vida o Teatre?

 

   Novel·la gràfica. Paris: Le Tripode. 2015

En aquestes resonàncies d'estil hi ha poesia, com també en les imatges.

Em fixo només amb aquelles que juguen amb els signes de puntuació:

 "Sempre té tres punts suspensius a la boca"

"Tota la seva vida és entre parèntesis"

"Fins i tot les comes semblen a la deriva"

 

I amb les que contenen anticipacions:

"La Charlotte va aprendre a llegir el seu nom en una tomba".

En una fotografia de grup només "Els ulls de la Charlotte miren en una altra direcció." 

"Les tenebres ja se li han assegut al llit".

Salomon i Foenkinos no executen una obra, la viuen.

Volen crear una obra que sigui tot un món.

Manuel de Pedrolo (2015) Joc brut. Barcelona: Edicions 62. 1965. (II)

No és un fet banal que en Xavier ens expliqui la seva història en primera persona, ja que aporta objectivitat i realisme a la narració. Però, tot i això, el narrador no ens dóna massa informació dels seus estats d'ànim fins a ben avançada la novel·la.

De fet, tots els personatges i, en especial el protagonista, actuen sovint com el gos de Pavlov: a un estímul, correspon una reacció o resposta. En ocasions ens quedem a les portes dels seus sentiments, com podem copsar en aquests fragments de diàlegs.

Ella: T'odio

Ell: es converteix en estàtua de sal.

Ella: Tu i jo no ens hem conegut.

Ell: Li clava una bufetada.

Ella: Podríem matar-lo.

Ell: un eixam de puntes d'agulla se'm precipita medul·la amunt i les galtes em van tremolar un moment abans d'endurir-se com una pedra.

A més a més, la violència s'exerceix com impulsada per un automatisme, com en el moment de prémer el gallet o de donar una bufa: sense que calgués comandar-lo, el dit es va contreure sobre el gallet. o la mà ho va fer sola, sense intervenció conscient de la meva voluntat.

És clar, ens diem, Pedrolo com Faulkner, segueix la doctrina conductista.

Traducció de Manuel de Pedrolo

Per altra banda, els personatges sovint es comparen amb animals: aranya, insecte, formiga, fera... i són titelles en mans d'un destí terrible: peons d'un joc grotesc o presos en una xarxa.

Aleshores observem la influència de l'existencialisme que a Pedrolo li mereix aquesta opinió:

L'existencialisme em sembla un sistema perfectament coherent, sense que això vulgui dir que l'accepto o l'hagi acceptat mai en la seva totalitat. No seria possible, potser: hi ha més d'un existencialisme, com ja saps. D'altra banda, jo no he estat mai un ortodox de cap església, ni ho podria ser ara de la marxista, un pensament cap al qual m'he anat inclinant més i més en estudiar-lo i trobar-hi la lliçó més arrelada en la realitat. (

Jordi Coca (1991), Pedrolo, perillós. Converses amb Manuel de Pedrolo. La Magrana)

Com a la crítica li agrada repetir: Pedrolo es troba equidistant dels dos corrents que marcaren la narrativa mundial de la postguerra:  l'existencialisme i el conductisme.

Però, tot això, a part de mostrar-nos un autor que posa la literatura catalana al dia dels corrents internacionals, està en funció de retratar l'alienació del protagonista en una societat aclaparadora, on és fàcil fer-se esclau d'una passió.  Per sota aquesta entretinguda novel·la, glateix la denuncia d'una realitat anorreadora mancada de llibertat. 

En aquest sentit és novel·la negra, negra.

Orhan Pamuk (2006), Estambul. Barcelona: Random House. Mondadori. Club de Lectura Biblioteca Can Manyer de Vilassar de Dalt

Pamuk consigue convencernos de que nadie ha contemplado Estambul como él.

La antigua Constantinopla es, en su obra, una inmensa metáfora de la melancolía –amargura, bilis negra, abandono, resignación– que impregna el modo de vida de sus habitantes.  O, mejor dicho, impregnaba porque quizás el Estambul actual esté cambiando.

Sin embargo, el autor está totalmente identificado con su ciudad tal como nos la muestra, en blanco y negro, llegando incluso a una fusión de tipo místico con ella:

"Cuando una profunda tristeza y una intensa amargura se filtran de la ciudad a mí y de mí a la ciudad, soy un muerto viviente, un cadáver que respira, un miserable condenado a la derrota y a la suciedad, tal y como me hacen notar las calles y las aceras." P. 363.

Prefiero considerar, como el mismo escritor propone, el Estambul de Pamuk como un luminoso segundo mundo que corre paralelo a su vida real, desde que de niño imaginaba que tenía un doble habitando en otro lugar de la ciudad. La misma sensación que tiene cuando visita la segunda casa de su padre con otra mujer, la sensación de llevar una doble vida más rica y plena. Quizás aquí aparezca un eco de la dedicatoria del libro al padre, un año después de su muerte.

Por otra parte, Orhan Pamuk ejerce de implacable memorialista que quiere comprender su evolución personal y la de su alter ego: Estambul.

Siguiendo su trayectoria vital nos narra que cuando aprendió a leer sintió que una especie de mecanismo constante se instalaba en su mente: "como una radio encendida en un estruendoso café". Más tarde, buscará leer-escribir el texto que dé sentido a su vida. Su obra es este texto rescatado de su doble vida interior en total sintonía con el pulso de la decadente ciudad.

"Todos tenemos en la cabeza un texto, en parte oculto, en parte legible, que le da significado a todo lo que hacemos." P. 333.

Del paisaje en descomposición sólo se salva el pedazo de mar que permite respirar en un ambiente saturado: El Bósforo al que se asoman las ventanas de la vida de Pamuk. Este pedazo de mar a caballo entre dos mundos que para él es:

"una fuente inagotable de bienestar y optimismo que te da salud y te cura, y que mantiene la ciudad y la vida." P. 80.

Me vienen a la memoria los versos de Paul Valery:

La mer, la mer, toujours recommencée

O récompense après une pensée

Qu'un long regard sur le calme des dieux.

Se apunta ya en este libro de recuerdos el fetichismo por los objetos que llevará a Pamuk a escribir y a crear el Museo de la inocencia, un intento de encriptar, recrear y dar un sentido al pasado. La visión del artista plástico está en la base de este amor por los vestigios que podríamos llamar pintorescos, siempre contemplados con ojos de pintor y que tienen en su propia naturaleza la condición de efímeros.

Me interesa más el Pamuk memorialista que cuenta anécdotas e historias, que retrata personajes, que hace revivir sensaciones y emociones, que siente una espiritualidad laica y que es capaz de analogías como la siguiente que, como sello de lacre, cierra esta nota:

"Como nada profundo había ocupado el lugar de la religión, el panorama espiritual de la familia estaba vacío como los solares cubiertos de escombros y helechos que dejan las viejas mansiones de madera después que las quemen y derriben despiadadamente." P. 212.

Keren Ben Rafaël (2015) La plage. Francia. Corto de 20'. Seminci 2015

http://www.filmaffinity.com/es/film448708.html

Un solo plano secuencia nos muestra cómo se entrecruzan los hilos de las vidas en un día de sol en la playa. El ojo de la cámara es la metáfora de nuestras miradas que sólo captan lo confortablemente deseado, ya que fuera de plano queda el drama y se ignoran las voces en off que nos informan de cómo un grupo de chicos violan a una mujer.

En esta playa-mundo un pretencioso director de cine charla con una compañera –ambos sentados en unas sillas ad hoc–, mientras buscan inspiración para una película en el ir y venir de los bañistas. Irónicamente, ellos tampoco tienen ojos para la cruel realidad.

Todos somos ciegos ante lo que no queremos ver.