Josefa Contijoch (2012) Sense alé. Barcelona: Edicions de 1984 (Mirmanda). Club de Lectura Biblioteca Can Manyer

Un fragment de Patrick Modiano i uns versos de Emily Dickinson proposen, des de l'inici, el to de l'autobiografia de l'ànima de Josefa Contijoch.

Amb Modiano sentim que deixar enrere la joventut pot ser com lliurar-se d'un pes, con si un tros de roca caigués poc a poc cap el mar. Per a la Dickinson, en canvi, una hora és un mar que ens separa i comunica amb els amics entre els quals, potser, podem trobar-hi un port on refugiar-nos. Aquests lemes, amb potents metàfores, són tota una declaració de les intencions de l'autora.

Viatjar a través d'un mar de records, perquè guardar testimoni del passsat és "l'única forma d'eternitat" i perquè els records  van "per la sang, cap al cor i alguns fan gleves", terrossos que cal desfer. I si es van contemplant les vivències com exercicis d'estil o com figures d'un calidoscopi, amb sort se'n treu una mica l'entrellat.

Cal intentar-ho, cal córrer sense alè esbufegant "cavalcant per la planura que fa olor de tarongina i mar." Per, al final, intentar sentir en algun moment el "cor sadoll".

Contijoc ens explica la seva dèria pels llibres i les pel·lícules que li han salvat la vida. És com una dama prerafaelita enamorada de les paraules, de la música, de l'art i de la vida. Li agraden les notes a peu de pàgina, les realitats paral·leles i les "finestres excèntriques" com tot el que pot suggerir la fotografia que apareix a la portada: l'actriu Marilyn Monroe, Karen Blixen que amb el seudónim de Isak Dinisen va escriure Memòries d'Àfrica (1937) i la també escriptora Carson McCullers.

Al llarg de la lectura apareixen multitud de referències literàries i culturals que han marcat l'autora, moltes són comunes a tota una generació com la cançó Sometimes I Feel Like A Motherless Child i la pel·licula Els morts,testament de John Houston, basada en el relat del mateix nom de James Joyce.

Entre vivència i vivència ens frapa la contundent consciència de la realitat històrica i social. És ben cert que als anys 70 creiem que s'estava acabant el capitalisme i que faltava poc perquè un ordre nou acabés amb les desigualtats injustes. Però, en canvi, "el capitalisme es va parar a pensar, va fer exercicis espirituals i va fer números." Aviat els somnis es van fer miques i tot se'n va anar en orris ja que "una colla de trilleros pot rebentar el món. Ho estant fent."

Aquells anys, també, va arribar el moment que va caldre calçar i vestir el català, la llengua mamada però d'estar per casa,  davant del castellà, estudiat, llegit i polit com si portés "sabatetes de borla blanca". Perquè la paraula és fonamental "on la paraula s'encalla, arriba la garrotada". La paraula ha de ser autèntica i ha de sortir de les freixures, encara més si és paraula de poeta que sap que la paraula és el verb.

I la poeta Contijoch, que escriu per necessitat, sense alè, "com un viatge inajornable al propi enigma", aixeca la veu potent, forta, arrelada en la frase feta i en la metàfora innovadora.

Per això, aquest llibre s'ha de llegir poc a poc, com qui beu un bon vi, així potser arribarem a un port on, per uns instants, sentirem el cor sadoll.

John Everett Millais, Ofèlia. 1852

" Desmantellada la força, només resta la feblesa i la compassió. I aquí pau i després glòria." 

Noves dames del crim (2015). A cura d'Anna Maria Villalonga. Barcelona: Llibres del Delicte.

Bona literatura que es reflecteix en un interessant ús de les imatges.

Així, les metàfores adormides del llenguatge col·loquial, pròpies dels relats negres, es desperten des del principi:

És que la mataria.

I no metafòricament, sinó de debò.

A vegades, s'hi afegeix una punta d'ironia. Veiem-ho en el relat d'Antònia Carré-Pons on l'escultural Friederick, que suposem té uns abdominals de tableta de xocolata, fa piscines com "una línia gruixuda de xocolata sense llet que anava partint el líquid blau."

O a "Exòtica", quan la corpulència que col·loquialment atribuïm als cossos com armaris apareix lleugerament transformada:

... va fer venir dues Mosses d'Esquadra, altes i ben plantades, que es van clavar a banda i banda de la porta com dues ales d'un armari mirall.

Les comparances amb animals, que també sovintegen quan hi ha sang i fetge, estan tractades amb subtilitat com en "El nom dels animals" una mena de La fera domada amb sorpresa final i constants picades d'ullet: com si la casa fos un gat feliç roncant al sol o la criatura gemega (...) com un animaló amagat, com el que és.

També a l'inquietant "-TAR" que utilitza com a leitmotiv la claustrofòbia dels peixos dins la peixera:

Ha anat més enllà, ha deixat de nadar en cercles, ha sentit amb intensitat. Petra no és cap peix.

Les imatges més creatives són les psicològiques com aquesta que amb elegant senzillesa, fa servir Raquel Picolo per expressar la misteriosa relació de dos germans bessons:

Des del primer dia vaig saber que eres la dona del Rafel, que éreu la mateixa cosa. Tu la solana i ell l'obaga.

La relació amb el cinema és delicadament present en el relat d'Anna Maria Villalonga on la cursa per un passadís de metro ple de graffiti es presenta com un mena travelin angoixant.

...les imatges se succeeixen a esquerra i a dreta, cada volta més ràpides, com els fotogrames d'una pel·lícula protagonitzada per gargots incomprensibles i amenaçadors que han adquirit vida pròpia i el persegueixen.

Per altra banda, si ens fixem en els diferents tipus de mort de cada relat, ens trobem que hi ha una clara preferència pel verí i les armes blanques. Només hi ha dues morts per armes de foc: una escopeta i una pistola. Ara bé, l'instrument assassí més sorprenent és una paella que m'ha recordat el pernil que utilitzava Carmen Maura en una peli de Pedro Almodovar. 

En síntesi: subtilitat i sentit de l'humor.

Com podem comprovar la diversitat és un dels atractius del recull, ara bé crec que tots els relats tenen una cosa en comú: el desig d'una justícia més que poètica que va des de la clara aposta contra el sexisme fins a una reivindicació d'una justícia cultural.

Acabo amb un fragment del final del relat hiperbòlic de Sílvia Romero on apareix aquesta última:

...els artistes també paguen la hipoteca, i sovint se'ls demana que ofereixin el seu saber i el seu art de forma solidària, o per fidelitat o implicació personal —i va sentenciar— Si el món de la cultura estigués més protegit, els artistes podrien viure de la seva obra, del seu treball (...) És una qüestió de dignificació de l'ofici o, si ho prefereixes, de justícia cultural.

Les noves dames del crim tenen les coses clares, a més a més, maten i rematen amb estil.

Yayoi Kusama. Metàfores visuals 22

La lectura de la tetralogia Dues amigues de Elena Ferrante em va portar a la memòria unes pintures d'aquesta pintora japonesa i vaig començar a revisar la seva obra.

Yayoi Kusama és la dama més prestigiosa i més ben pagada de la pintura pop. Ara als 86 anys, viu des de fa temps en un sanatori mental prop del taller on treballa.

Moltes de les seves obres em semblen que reflecteixen al·lucinacions o, com diu el personatge genial de Ferrante, "desbordaments". 

     Exposició antològica de l'any 2014 a Mèxic

L'espai vibra i sembla infinit

Els límits entre la persona i l'espai es confonen 

Les formes s'entortolliguen en jocs visuals que atrapen les mirades

Les flors tant són hereves de l'orientalisme i de William Morris,

 com es tornen decididament "pop" i semblen animals plàstics en moviment

Fins i tot les natures mortes tenen vida interior.

Yayoi Kusama sap que l'art li ha salvat la vida. 

La poc coneguda Josefa Tolrà, també ho sabia.

Elena Ferrante (2015), La niña perdida. Barcelona: Lumen. Final de la tetralogía "Dos amigas"

Paola Vergottini
Me duele terminar esta historia y he ido refrenando el ansia de devorar la última entrega para que durase el privilegio de vivir en su sortilegio. He intentado distanciarme de Lena para no perder la perspectiva identificándome con ella, pero me he rendido. Siento que su mundo es el mío, descubro que dice o piensa lo que he dicho y he pensado, incluso su genial amiga es un compendio hiperbólico de las mías.

Ferrante ha conseguido dar lo que prometía en la primera novela y, no sólo, explicar la desaparición de Lena, sino también dar cuenta de cómo se vive entre contradicciones y en precaria libertad en la sociedad que nos ha tocado vivir: amistad, liberación de la mujer, movimientos sociales y políticos que ya son historia , desastres naturales, amor, pasión, terrorismo, corrupción, drogas, filosofía, avances tecnológicos. Además, ha logrado plasmar cómo se construye una escritura potente, coherente y viva.

En medio de la vorágine de la vida la narradora Elena-Lena logra mantenerse firme "como la punta del compás mientras la mina traza círculos." Incluso cuando el impresionante terremoto de 1980 "se les mete en los huesos" y nada se tiene como seguro ya.

Por contra, Lina, continúa con sus alucinaciones que le hacen perder el contorno exacto de las cosas y que ella denomina "desbordamientos" porque siente físicamente que los objetos y las personas tienen contornos difusos. Para dar cuenta de lo que significa utiliza sinestesias y otras potentes imágenes:

"una emoción táctil se disolvía en una visual, una visual se disolvía en una olfativa, ah, qué es el mundo verdadero..." "si no vigilaba los bordes, todo se escapaba en grumos sanguinolentos de menstruación, en pólipos sarcomatosos, en fragmentos de fibra amarillenta." P. 122.

Yayol Kusama

La alucinante y alucinada amiga parece seguir la teoría de las fronteras borrosas mientras es capaz de impulsar la mente y la voluntad de los que le rodean a altas metas "emanando una energía que daba bienestar, que consolidaba un propósito, que de forma espontánea sugería soluciones." P. 191.

Además tiene una capacidad que impulsaba a Lena a "establecer nexos entre cosas alejadas", es decir, a construir metáforas para comprender la realidad.

Las dos amigas son complementarias y cuando emprenden un proyecto común, como el informe sobre las actividades de los Solana, sus cabezas "se fundieron hasta convertirse en una sola." P. 223. 

Pero no es fácil convivir con Lina y no es suficiente sortear los momentos difíciles propios de toda amistad larga e intensa, sino que hay que luchar continuamente para sortear múltiples e hiperbólicos "cepos" que minan la relación.

Su última trampa es desaparecer: literalmente se borra del mapa, como cuando borramos un párrafo que no nos satisface en la blancura de la pantalla de ordenador, pero cuidado, lo hace como cumpliendo un "proyecto estético", para dejar limpia la página.

Ella que ha introducido a Lena en la tecnología digital y que "acariciaba las techas grises con las yemas de los dedos y la escritura nacía en la pantalla, en silencio, verde como la hierba recién brotada." P. 222.

Esta imagen evoca la experiencia mágica de escribir en los primeros ordenadores de los y las que hemos aprendido a escribir con plumilla y tintero y hemos sentido que debíamos trabajar la escritura "como si se hubiera recibido una investidura, pero de hecho, nadie nos ha investido nunca de nada, nosotros mismos nos hemos otorgado la autorización para ser autores." P. 337.

Las razones que llevan a Lena a escribir son las de tantos y tantas: luchar contra el olvido, cumplir la  misión de dar cuenta, poner orden y dar sentido a la vida.

Sin embargo el contacto con Lina fulmina este proyecto:

"¿El sentido es ese hilo de segmentos negros como la caca de un insecto?" P. 312.

En la madurez, Lena reniega de la aparente coherencia que hace trampa a la realidad:

"mi libro era realmente feo, y lo era porque estaba bien organizado, escrito con cuidado obsesivo, porque no había sabido imitar la banalidad descoordinada, antiestética, ilógica y deformada de las cosas." P. 221.

Yayol Kusama

Esta realidad que se funde y se distorsiona es la que nos ofrece magistralmente 

Elena Ferrante.

http://tempsdemetafora.blogspot.com.es/2014/07/elena-ferrante-2012-la-amiga-estupenda.html

http://tempsdemetafora.blogspot.com.es/2014/08/elena-ferrante-un-mal-nombre-barcelona.html

http://tempsdemetafora.blogspot.com.es/2016/01/elena-ferrante-2014-las-deudas-del.html

Raquel Picolo, La nit als armaris. Argentona: Voliana Edicions. Club de Lectura de la Biblioteca de Can Manyer a Vilassar de Dalt

Contes intensos units per fils delicats i ferms que lliguen un món particular que va des de Cerbi fins a Salzburg o fins on sigui, perquè a tot arreu hi ha nit als armaris i algú que els vol obrir.

"Buscar les arrels és buscar la nit als armaris."

Llibre amb àvies que són arrels fortes, avies amb gust per espiar i que no "veuen traumes a dins de l'armari" perquè en tenen la clau. Al seu costat, els pares viuen a la figuera en una mena de "capçada virtual".

Una munió de personatges ben diversos i atractius habita aquestes pàgines, a vegades, sembla que els acompanyin manairons que els fan brillar els ulls i les cabelleres com el foc, que desvetllen les mentides dels mòbils, que fan venir ganes de viure en un arbre o d'anar-se'n al desert on una dona d'aigua pot fer brollar una font d'aigua viva.

La màgia és continguda però present, com en sordina, mentre els fils van lligant vida i literatura i en fan paradoxa: el llibre de l'Adrià arrodoneix el text i en Marc s'hi troba reflectit com en un mirall, sort que la Laura, la pubilla de Casa Barrina, sap fer raviolis a la toscana i, sense buscar, ha trobat la nit als armaris... I fins i tot n'ha sortit de l'armari!

Magnífica ressenya de Jordi Cervera amb comentari personal de l'autora.

http://blogs.ccma.cat/jordicervera.php?itemid=49972