Ian Mcewan (2015), La llei del menor. Barcelona: Anagrama. Traducció d'Albert Torrescasana

La Fiona, una jutge que està a punt de complir 60 anys, fa temps que no posa flors a casa i, que tampoc, encén la llar de foc. Ha fet de la carrera judicial la seva vida i mentre jutge amb equitat va deixant l'alegria de viure.

Fins que un dia una tal Melanie, nom semblant al d'un càncer, pot emportar-se el seu Jack i ella té la "sensació de ser al caire d'un penya-segat."

Fiona redacta les sentències amb un estil brillant que un company descriu d'aquesta manera:

"Una distància divina, una perspectiva diabòlica i una bellesa que no s'esvaeix" P. 23.

Just tal com es podria qualificar la magistral prosa de Mcewan, ple de rotunditat i de delicadesa.

Ja a la pàgina 12 una paraula em commou, una paraula encastada com un òpal en una joia antiga: encolomar. No sé quina és la paraula en anglès, però cal felicitar al traductor, perquè el mot encaixa -justa la fusta- quan el marit fa una proposició radical i tramposa, que provoca en la dona ira i angoixa:

"ell li havia encolomat una càrrega insostenible:"

El text continua ric en imatges divines, com en el escenari teatral que envolta al jove Adam, com un poeta romàntic, en el seu llit de mort, esperant que la Fiona dicti una sentència que potser el salvi:

"il·luminat tan sols per un focus, com en una representació teatral."

o diabòliques:

"l'anorèxia s'assembla una mica a les religions." P.165.

Per que copsem la "bellesa que no s'esvaeix" trio una metàfora continuada que es va estenent i agafant caràcter simbòlic: la història de la humanitat és pot llegir en les successives capes del subsòl con entre les pàgines d'un llibre.

"La nostra civilització quedarà condensada en una capa fuliginosa d'uns quinze centímetres" P. 170.

Només ens queda aprofitar els plaers de la vida, desglaçar els cor com la Fiona comença a fer-ho tocant la música de Benjamin Brillen y cantant el poema de Yeats: Down by Salley gardens.

La poesia és un referent a les obres de Macewan: 

http://tempsdemetafora.blogspot.com.es/2014/01/ian-macewan-2002-expiacion-barcelona.html

Paula Hawkins (2015), La chica del tren. Traducción de Aleix Montoto. Barcelona: Planeta

Walter Davazo, Estación de tren

Novela escrita a modo de dietario siguiendo a los tres personajes femeninos más importantes: Rachel, Megan y Anna. El objetivo de Rachel, la chica del tren, es llenar el vacío de su amnesia parcial de bebedora o como ella dice "llenar el agujero de mi interior. Este afán se utiliza como un leitmotiv demasiado presente.

Las metáforas que aparecen son manidas como: el terremoto del tren, el puñal de los celos clavado en el corazón, los secretos que se revelan como quien confiesa una culpa y que son igual que el veneno, la sensación de ser un títere en manos del destino. Pero lo más repetida es el simbolismo del tren:

"Las vías al final del jardín son sus trenes, siempre llevando a otras personas a otros lugares, recordándome una y otra vez, una docena de veces que yo permanezco inmóvil. P. 255.

La vista corre como un tren de alta velocidad página tras página porque la chica del tren recobrará la memoria y entonces sabremos quién ha matado a Megan.

Este libro engancha, pero quedarse enganchada no es suficiente, espero de las lecturas algo más que tópicos y una trama llena de anticipaciones. Prefiero los textos que incitan a detener la lectura, a releer y a pensar. Aquellos libros que quisiera que no tuvieran fin, para poder vivir más tiempo en su casa de palabras.

De acuerdo, se trata de un libro que se lanzó en la campaña del verano pasado, que ha logrado el objetivo que buscaban los editores y ha sabido encontrar a sus lectores, por lo tanto, merece un respeto.

Un célebre escritor y filósofo llamaba a las novelas entretenidas: "libros de pan con chocolate". Sin embargo el pan y el chocolate, si son auténticos, son una delicia para todos los paladares. El entretenimiento y la diversión no deberían estar reñidos con la cualidad. 

Arthur Schmitzler (2015), El professor Bernhardi, Traducció Feliu Formosa. Tarragona: Arola Editors. Primera edició 1912. Llegir el teatre: Biblioteca Can Manyer. Vilassar de Dalt.

Hem de continuar veient el cas del professor Bernhardi com "un símbol de tota la nostra situació política". Com ho són el cas dels titellaires o el de la consellera acusada d'haver entrat amb els pits a l'aire a una capella cristiana en una universitat pública.

Sembla que en aquesta obra de teatre de marcada ideologia no hi hauria d'haver lloc per a les metàfores, però les poques que hi trobem són ben significatives. La clínica hospitalària Elisabethinum és un volcà com ho és el Knic de l'actual sèrie televisiva i d'altres mostres d'aquest subgènere literari-mèdic.

L'acció és desenvolupa a Viena, on no es pot passejar sense sentir música, així mateix a l'escenari l'acció no pot transcorre sens que escoltem alguna harmonia de passada. Per exemple: Osckar Bernhardi, el fill del professor, ha compost un vals amb el títol de "El pols al galop", molt apropiat per que soni al ball de l'Elisabethinum.

Per altra banda, l'oportunista ministre Flint opina que en política funciona bé "el contrapunt", això sí, fins que "algú altre no s'inventi noves melodies."

El desgraciadament prototípic home públic l'encerta quan diu que el cas Bernhardi és un cas Dreyfus de la medicina. Flint, amb la seva impostada "màscara de diplomàtic", predica no tenir memòria i sacrificar les llibertats per ser fidel a "una idea immanent". Té ben apresa la lliçó de Maquiavel.

"En la nostra posició, no ens caldria tenir cap record, ni tenir cor, si això és possible; hauríem de caminar sobre cadàvers..." P. 179.

Premonitori

Ell i els de la seva posició es poden permetre: "fent un afortunat viratge, aplacar la tempesta amenaçadora, calmar les onades i fer-me càrrec de la situació" P. 189.

A ser un caragirat se n'hi diu "fer un viratge".

I si cal renunciar a la llibertat de consciència i d'expressió, només és un mal menor. Avui la legislació, recentment vigent, permet que en determinades relliscoses condicions, pugui ser il·legal aquesta llibertat, que no vol dir que no sigui justa i necessària. 

A la Viena de 1900 i avui: "si de cop un matí, sense pensar-hi més comencéssim a fer allò que és just i ho continuéssim fent durant tot el dia, ens trobaríem a la presó abans de sopar." P. 200.

Només ens queda fer mutis pel for o prendre l'escenari i cantar una nova melodia.

Jaume Mercadé. Paisatges construïts. Fundació Vila Casas: Espai Volart 2. Barcelona

El garrofer i la masieta /1959

Quan era petita jugava a comprar i vendre a la tronera d'un garrofer de la Plana d'en Berga. L'ombra de l'arbre era una espai màgic protegit del sol de l'estiu que esberla la clofolla de l'ametlla, fa caure l'avellana i madurar el raïm. L'olor dolça de les garrofes m'obre la porta al món de la infantesa.

És possible que, mentre jo jugava, en Jaume Mercadé des del mirador del bosc, una mica més amunt, fes amb el pinzell una taqueta de color gris blau per representar el meu garrofer i una altra, de rojenca per la teulada de la nostra masia. Una espurna de color en el paisatge que, des de Miramar, el seu Mont Sainte-Victoire, va cap el mar.

 

Panoràmica de l'Alt Camp /1948

Quan venia la fosca, però, els garrofers em semblaven gegants terribles amb moltes cames i braços que, com tentacles, podien arrossegar-me a la seva cova interior, abans acollidora, i que ara era com un pou sense fons. La foscor d'alguns dels garrofers de l'artista m'evoquen aquella por de nena.

Garrofers /1953

D'altres en canvi em porten la vella, dolça i coneguda olor de migdia perfecte. Fins i tot sento l'udol de la marinada.

Paisatge amb garrofer /1949

Algunes tardes pujàvem als boscos, l'excursió que més m'agradava era anar a berenar a la Mineta i visitar la Font de Ferro amb el seu toll d'aigua vermellosa.

Bosc de Valls /1945

Pujàvem pel Camí Vell, aviat la plana s'acabava i començaven a aparèixer uns turons arrodonits, com acabats d'entapissar, que a la posta agafaven uns colors  inaudits. Mentre l'àvia anava explicant: aquest el bosc de Peixets... aquest altre el de... jo badava no sabia ben bé què.

Camí de la Font de Ferro, Ca Safuria /1953

Ara bado la pintura que em fa reviure un tros d'aquell camí i no només m'emocionen els records sinó que gaudeixo de la composició, de com el paisatge s'ha fet carn de la meva carn, de com el sento retrat d'un tros de país i d'un món personal. 

Garrofer mort /1958

Un any, no recordo quin, una forta gelada va matar molts garrofers i els que es van salvar van  quedar desguarnits i amb els membres amputats. La mirada i la paleta de l'artista els van plasmar i ara els retrobo, com a vells amics, i contemplo els troncs secs com a monuments abstractes que amb contundència em fan reinterpretar la visió idíl·lica d'aquells estius sense temps. Em sembla que, com els marges de pedra seca, les branques manques construeixen una nova realitat, un paisatge amb brots nous que no sabem si prosperaran. 

La textura del les teles es va tornant finament agrumollada i rugosa, potser no podia ser d'altra manera. La utilització, a l'etapa final de la producció de l'artista, de sorra barrejada amb la pintura està carregada de simbolisme: els paisatges de Jaume Mercadé i Queralt   són en eséncia terra, la seva. Partint de l'emoció de la contemplació horaciana d'aquesta terra i passant per un exigent procés de reflexió i de treball creador l'artista captura l'esperit d'un temps, d'un país íntim i de sentiments universals.

Garrofers i masia al fons (Ca Visiedo) / 1949

Paisatges que són finestres obertes a l'aura de la marinada i a l'olor del garrofer.

Josefa Contijoch (2012) Sense alé. Barcelona: Edicions de 1984 (Mirmanda). Club de Lectura Biblioteca Can Manyer

Un fragment de Patrick Modiano i uns versos de Emily Dickinson proposen, des de l'inici, el to de l'autobiografia de l'ànima de Josefa Contijoch.

Amb Modiano sentim que deixar enrere la joventut pot ser com lliurar-se d'un pes, con si un tros de roca caigués poc a poc cap el mar. Per a la Dickinson, en canvi, una hora és un mar que ens separa i comunica amb els amics entre els quals, potser, podem trobar-hi un port on refugiar-nos. Aquests lemes, amb potents metàfores, són tota una declaració de les intencions de l'autora.

Viatjar a través d'un mar de records, perquè guardar testimoni del passsat és "l'única forma d'eternitat" i perquè els records  van "per la sang, cap al cor i alguns fan gleves", terrossos que cal desfer. I si es van contemplant les vivències com exercicis d'estil o com figures d'un calidoscopi, amb sort se'n treu una mica l'entrellat.

Cal intentar-ho, cal córrer sense alè esbufegant "cavalcant per la planura que fa olor de tarongina i mar." Per, al final, intentar sentir en algun moment el "cor sadoll".

Contijoc ens explica la seva dèria pels llibres i les pel·lícules que li han salvat la vida. És com una dama prerafaelita enamorada de les paraules, de la música, de l'art i de la vida. Li agraden les notes a peu de pàgina, les realitats paral·leles i les "finestres excèntriques" com tot el que pot suggerir la fotografia que apareix a la portada: l'actriu Marilyn Monroe, Karen Blixen que amb el seudónim de Isak Dinisen va escriure Memòries d'Àfrica (1937) i la també escriptora Carson McCullers.

Al llarg de la lectura apareixen multitud de referències literàries i culturals que han marcat l'autora, moltes són comunes a tota una generació com la cançó Sometimes I Feel Like A Motherless Child i la pel·licula Els morts,testament de John Houston, basada en el relat del mateix nom de James Joyce.

Entre vivència i vivència ens frapa la contundent consciència de la realitat històrica i social. És ben cert que als anys 70 creiem que s'estava acabant el capitalisme i que faltava poc perquè un ordre nou acabés amb les desigualtats injustes. Però, en canvi, "el capitalisme es va parar a pensar, va fer exercicis espirituals i va fer números." Aviat els somnis es van fer miques i tot se'n va anar en orris ja que "una colla de trilleros pot rebentar el món. Ho estant fent."

Aquells anys, també, va arribar el moment que va caldre calçar i vestir el català, la llengua mamada però d'estar per casa,  davant del castellà, estudiat, llegit i polit com si portés "sabatetes de borla blanca". Perquè la paraula és fonamental "on la paraula s'encalla, arriba la garrotada". La paraula ha de ser autèntica i ha de sortir de les freixures, encara més si és paraula de poeta que sap que la paraula és el verb.

I la poeta Contijoch, que escriu per necessitat, sense alè, "com un viatge inajornable al propi enigma", aixeca la veu potent, forta, arrelada en la frase feta i en la metàfora innovadora.

Per això, aquest llibre s'ha de llegir poc a poc, com qui beu un bon vi, així potser arribarem a un port on, per uns instants, sentirem el cor sadoll.

John Everett Millais, Ofèlia. 1852

" Desmantellada la força, només resta la feblesa i la compassió. I aquí pau i després glòria."