La malaltia és un país estranger on B, el
protagonista, sobreviu refugiat a
Sanatori. Quan torna a casa se sent "com qui torna de l'exili" on ha
passat els dies com si fos una pedra.
La ment de B està plena de fantasmes, músiques
encantades, morts vius, pisos que apareixen i desapareixen, cases que es
dupliquen o tripliquen i golfes on els records es materialitzen.
Es diria que tres pel·lícules marquen el ritme de la
narració.
Tot comença amb Els proscrits
de Victor Shöstrom, ja que a partir d'aquest moment apareix la malaltia que
convertirà a B, també, en un proscrit.
El segon film és Vargtimmen, L'hora del llop de Ingmar Bergman, perquè tot el text
està impregnat del misteri d'aquest moment de la nit-dia en el qual " els
espectres i els dimonis prenen cos" P. 71.
Per últim, amb Andrei Rublev de Tarkovski la última
imatge inaudita d'uns cavalls que s'endevina d'una bellesa sublim i d'un simbolisme que passa a
formar part de B.
 |
| Els caballs són una constant al cinema de Tarkovski. Aquí, al costat del riu, tot és transit i només queda la bellesa. |
Perquè B, alter ego de Baixauli, és un artista total
que gaudeix tant del cinema, com de la fotografia, la pintura, l'arquitectura,
la música o, sobretot, de la literatura. Ell és L'home manuscrit, un No
sense Futur que es va afirmant a mida que condensa tot el
que veu:
"Llancem la canya en l'oceà i pesquem, i netegem,
i depurem, i després enquadernem allò que en queda." P. 202.
Just això és el que m'interessa del text de Baixauli:
la meditació sobre l'escriptura, l'autobiografia assagística novel·lada que beu
de Pirandelo, de l'Unamuno de Niebla,
i de Tot esperant Godot, de Beckett, just a qui s'assembla el personatge
fantasma del Dr. Mogort.
No és estrany que el personatge de Timoteu hagi passat
de ser escriptor a només parlar com qui escriu, perquè "escriure és
dissecar".
M'agrada quan B afirma que "escriure és
transgredir", que totes les arts, han de ser essencials i, per això, cal
"situar-se als marges". Coincideixo en que "la ficció és
l'excusa per escriure amb llibertat" i en que allò que descartem d'un text
escrit "perdura calladament i li dóna densitat."
Aquest subgènere assagístic-novel·lesc del
qual aquest text n'és representant està de moda actualment i juga a amagar-se el mínim en la ficció. O
paradoxalment, potser és just el contrari i ens trobem davant d'un trompe-l'oeil d'una autobiografia del
narrador i, mai de l'escriptor.
Potser, les fronteres difoses d'aquest tipus d'obres
són un símbol de la nostra època, d'aquest temps ple d'incerteses, líquid i
multiforme.
