R. J. Palacio (2012), Wonder. Barcelona: La Campana. Traducció d'Imma Falcó

Novel·la d'aprenentatge que aconsegueix tractar amb delicadesa i realisme el tema de l'assetjament escolar.

Wonder evoluciona des de deixar-se una cueta com un Padawan, a tallar-se els cabells i portar corbata. L'exterior ens demostra el gran canvi interior i tot el que ha guanyat en seguretat en ell mateix.

No podem triar la cara que tenim, ens toca en una mena de loteria. Les coses són com són, però algunes es poden canviar. En Wonder, els seus pares i els seus amics ho aconsegueixen.

Sovintegen les bromes, els jocs de paraules i l'ús de llenguatge figurat com "ser la pera" "amagar el cap sota l'ala", que no embafen.

Més creatives són les imatges que serveixen per, poc a poc, descriure les orelles del protagonista: "orelletes de coliflor" i  "orelles com trossos de massa de pizza aixafada".

Les comparacions amb personatges literaris y del cinema també funcionen: Des d'Eté fins al Gol·lum, passant per Àlien.

N'hi ha de més complexes per explicar aspectes de la vida, de la personalitat i sensacions:

"les noies de dalt de tot de la cadena alimentària"

"pensaments més lleugers que suavitzen la tensió, com una tercera una mica baixa en un acord major."

"sons lluminosos".

La màgia de la narració s'aconsegueix utilitzant amb prudència recursos variats. El joc de perspectives és molt interessant i gens artificiós. Tot està subordinat a aconseguir el difícil equilibri de la delicada senzillesa. Ho aconsegueix.

"... l'univers al final sap trobar l'equilibri. L'univers no deixa cap dels seus ocells desemparat." P- 275.

Manuel Vicent, "Tuercebotas", El País del domingo 3 de abril de 2016

La lectura de la columna de Vicent es un hito del domingo.

Hoy es una especie de una oda a la vivencia de meter los pies en unos zapatos nuevos e incómodos, todo lo contrario de las confortables botas viejas.

Escultura de Héctor Lombana en Cartagena de Indias dedicada al poema de Luis Carlos López, "A los zapatos viejos"

Como suele, a base de analogías, va despertando la metáfora dormida que hay en la expresión "ser un tuercebotas" y aplica el término a la incapacidad de negociación de cuatro políticos actuales que no creo necesario mentar.

Hay que buscar "la horma intermedia" y esperar que se amolde a los distintos pies, como los antiguos "recios zapatos de Segarra".

Si no quieren ser unos inútiles tuercebotas, los políticos deben encontrar la horma de su zapato, incluso a costa de levantar ampollas.

Magistral.

Molière, Don Joan o el festí de pedra. Traducció de Cristina Genebat. Tarragona: Arola Editors (Teatre contemporani). 2015. Llegim el teatre a la Biblioteca de Can Manyer de Vilassar de Dalt

El Don Joan de Molière és ateu però a més a més és un mal home. 

Potser l'única qualitat és que no tolera la covardia. Així i tot, no m'ho acabo de creure ja que queda molt bonic que salvi a D. Carlos perquè és doni la paradoxa que li degui la vida qui li ha robat l'honor.

Aquí tenim l'etopeia del personatge de Don Joan al principi de l'obra:

"...el més gran dels malvats que hi ha hagut a la terra, un enrabiat, un gos, un diable, un turc, un heretge que no creu en el cel ni en la terra ni en l'home llop, que passa per aquesta vida com una bestia bruta, com un porc d' Epicur." P. 13.

Les referències filosòfiques són freqüents en el text, sobretot en boca de Sgnarelle que és un criat il·lustrat i coneix els arguments de l'existència de Déu que arranquen amb Tomàs d'Aquino i van a parar a Pascal, passant per Descartes. Veiem-ne un exemple de l'argument de causalitat:

"... aquest món que veiem no és un xampinyó que hagi sortit tot sol durant la nit." P. 48.

De tota manera, el que fa odiós a aquest Don Joan no és que no cregui en Déu, sinó que sigui un cara girat que té la barra de simular la seva conversió perquè que el pare no el deixi sense herència. Ell mateix justifica amb cinisme els mitjans innobles per obtenir el benefici desitjat, com una tendència dels temps en que viu:

"El personatge d'home de bé és el millor de tots els personatges que es poden interpretar avui dia i la professió d'hipòcrita té meravellosos avantatges." P. 82.

Per això mereix la mort i no pot ser perdonat com el don Juan Tenorio de Zorrilla, perquè:

"...l'obstinació en el pecat condemna a una mort funesta." P. 88.

Raonaments cartesians i fonaments racionals per a una lliçó moral sense la brillantor i la força del Burlador de Sevilla, del Estudiante de Salamanca o del Tenorio.

Manuel Baixauli (2014), La cinquena planta. Barcelona: Proa. Club de Lectura de la Biblioteca de Can Manyer. Vilassar de Dalt

La malaltia és un país estranger on B, el protagonista,  sobreviu refugiat a Sanatori. Quan torna a casa se sent "com qui torna de l'exili" on ha passat els dies com si fos una pedra.

La ment de B està plena de fantasmes, músiques encantades, morts vius, pisos que apareixen i desapareixen, cases que es dupliquen o tripliquen i golfes on els records es materialitzen.

Es diria que tres pel·lícules marquen el ritme de la narració. 

Tot comença amb Els proscrits de Victor Shöstrom, ja que a partir d'aquest moment apareix la malaltia que convertirà a B, també, en un proscrit. 

El segon film és Vargtimmen, L'hora del llop de Ingmar Bergman, perquè tot el text està impregnat del misteri d'aquest moment de la nit-dia en el qual " els espectres i els dimonis prenen cos" P. 71. 

Per últim, amb Andrei Rublev de Tarkovski la última imatge inaudita d'uns cavalls que s'endevina d'una bellesa sublim i d'un simbolisme que passa a formar part de B.

Els caballs són una constant al cinema de Tarkovski. Aquí, al costat del riu, tot és transit i només queda la bellesa.

Perquè B, alter ego de Baixauli, és un artista total que gaudeix tant del cinema, com de la fotografia, la pintura, l'arquitectura, la música o, sobretot, de la literatura. Ell és L'home manuscrit, un No sense Futur que es va afirmant a mida que condensa tot el que veu:

"Llancem la canya en l'oceà i pesquem, i netegem, i depurem, i després enquadernem allò que en queda." P. 202.

Just això és el que m'interessa del text de Baixauli: la meditació sobre l'escriptura, l'autobiografia assagística novel·lada que beu de Pirandelo, de l'Unamuno de Niebla, i de Tot esperant Godot, de Beckett, just a qui s'assembla el personatge fantasma del Dr. Mogort.

No és estrany que el personatge de Timoteu hagi passat de ser escriptor a només parlar com qui escriu, perquè "escriure és dissecar".

M'agrada quan B afirma que "escriure és transgredir", que totes les arts, han de ser essencials i, per això, cal "situar-se als marges". Coincideixo en que "la ficció és l'excusa per escriure amb llibertat" i en que allò que descartem d'un text escrit "perdura calladament i li dóna densitat."

Aquest subgènere assagístic-novel·lesc del qual aquest text n'és representant està de moda actualment i juga a amagar-se el mínim en la ficció. O paradoxalment, potser és just el contrari i ens trobem davant d'un trompe-l'oeil d'una autobiografia del narrador i, mai de l'escriptor.

Potser, les fronteres difoses d'aquest tipus d'obres són un símbol de la nostra època, d'aquest temps ple d'incerteses, líquid i multiforme.