Mina Fuster sap molt bé que "...sovint hi ha senyals, si
observes bé."
I, a vegades, aquest senyals són metàfores o símbols.
"es creuaven, brillaven i desapareixien com estels fugaços. No deixaven cap rastre. I llavors es va preguntar si la vida era això, una cursa boja solcant l'espai per fondre's en el no-res abans que poguessis dir bèstia que fas aquí." (P. 9)
Magistral principi de novel·la amb força, delicadesa i
un llenguatge ben arrelat que propicia un final de paràgraf contundent. Aquest
joc realitat i símbol va burxant per trencar els automatismes amb els quals miren el
món.
Aquí en tenim un altre exemple:
"Però la notícia que el detingut pel cas de
l'amant xinès s'havia penjat a la cel·la dos dies abans del judici li havia
caigut al damunt com una camionada de merda. I no de merda metafòrica,
d'aquelles que de vegades fas anar quan dius, quin dia de merda, o quina merda
que ara toca el despertador, no d'aquestes, no, sinó de l'autèntica, d'aquella
que empastifa i empudega, se t'enganxa a la pell i se't fina pels porus i no
te'n treus el rastre encara que et dutxis mil vegades. O potser és que la
catipén ja se't queda dintre i has de viure amb això." (P. 9-10)
La inspectora furgarà en la merda autèntica, per
treure'n aigua clara i per fer, almenys, justícia poètica. Ella estirarà els
múltiples fils de la teranyina de delictes "fins a desenredar-ne la troca".
No parlaré de la ben trenada trama, només em fixaré en
aquells trets d'estil que donen un caràcter molt personal a la novel·la i que són també fils del teixit del text:
Com el fil musical que ens acompanya i que sentim en moments especials. Em quedo amb el Summertime de Jimmy Hendix
i Janis Joplin que és la
versió més adient: aspre i esquinçada.
També ens atrapa la beta hedonista vital i cultural que
es manifesta amb descripcions evocadores de menjars, de vins i de referències artísticas. Mentre vas llegint et fas el propòsit d'anar a
cruspir-te un entrepà al Boada, de beure ben a poc a poc una copa de vi
Matraketa o de reveure els Tapisssos de la
Dama de l'Unicorn.
 |
| Els tapissos de la Dama de l'Unicorn són simbòlics. Trio el tapis de "La Vista" on la guineu i el linx representen la agudesa visual i l'unicorn la claredat de la intuïció, qualitats de la inspectora Fuster. |
Un altre aspecte és la cura en el tractament de detalls
que actuen a manera d'encertat contrapunt, humanitzen els personatges i aporten
realisme. M'agrada que en Felip Butxaca assetjat pels problemes
es fixi que porta unes sabatilles velles, que els itineraris siguin escenaris
reals i que els paisatges facilitin el tall entre escenes:
"Per la banda de mar flotaven uns núvols
esfilagarsats de color blanc, tan prims i tan suaus que semblaven parracs de
seda." P. 92.
No puc deixar de parlar del llenguatge que està teixit
amb múltiples registres i que em fa xalar tan quan trobo expressions com
"la carn d'olla del tiarro P 24 o "més pelat que la closca de Bruce
Willis" o quan el jutje explica què és un camp de patates, perquè
s'entengui l'expressió figurada: "hem estat caminant per un camp de
patateres" 267.
Llenguatge viu i fresc que tant ens porta a una partida d'Air Soft, com a una escena eròtica o a
fer-nos reflexionar sobre com el paper de la dona a la societat està reculant.
Per acabar m'he guardat els noms dels personatges que actuen a manera de senyals d'un joc de pista lèxic i literari: no
és casualitat que els dos constructors mafiosos es diguin Butxaca i Palanca. I,
tampoc que el fill d'un d'ells, que s'aguanta en vida només per un fil de llum
durant tot el relat, porti el nom de Cordèlio i sigui fill d'un pare dement com la
Cornèlia del Rei Lear shakesperià.
Margarida Aritzeta sap molt bé que "el món és un
llibre que espera el seu lector".
