Ramon Solsona (2016) Allò que va passar a Cardós. Barcelona: Proa (A tot vent) II

He deixat escrit a Allò que va passar a Cardós. I  que calia plantar flors a la tomba del éssers estimats. Hi torno perquè, si estic parlant de la prosa de Ramon Solsona, haig de filar més prim.

La paraula de l'autor sempre és adequada a la situació i als personatges. De la mateixa manera que es reflecteix estilitzada la parla del Pallars amb expressions con "fer supo-supo", també la vegetació pròpia queda ben reflectida: el pi negre de l'illa Carolina o la florida del neret o rododendre.

Però a la tomba de l'estimada es planta la flor de flors: la peònia.

No és la primera vegada que apareixen les peònies a l'obra de Ramon Solsona que sap que "Les històries, com les flors, tenen el seu moment." tal com fa dir a Mercè Rodoreda al relat "La tomba de les peònies", inclòs a Cementiri de butxaca. 

I així,  les flors preferides pels pintors queden associades a l'escriptora i no se m'acudeix res millor, com a dona que estimo les plantes i les històries,  per a un personatge fins i tot més desgraciat que la Colometa.

No és l'únic referent literari que apareix veladament. Tornem a les tombes, concretament a les de Caio Periquet enterrat dues vegades, la primera al poble vell de Mequinenza, que va quedar sepultat sota el pantà i que va fer reviure Jesús Moncada.  

Caram! Potser, tot allò que està soterrat es una font d'inspiració, potser furgant en allò amagat i profund es basteixen millor els fonaments de les històries.

A Les hores detingudes trobem les ruïnes arqueològiques d'Òstia "amb les vergonyes al ras". A Línia Blava, tota l'acció passa al metro que és metàfora de la ciutat. A Cementiri de butxaca els contes es converteixen en tombes i a Allò que va passar a Cardós les muntanyes foradades ens porten la llum des de la fosca.

Tenim un pòquer d'asos de les profunditats.

Ramon Solsona (2016) Allò que va passar a Cardós. Barcelona: Proa (A tot vent) I

Ramon Solsona furga la superfície de la vida i n'extreu històries apassionants que ens descobreixen mons que no coneixeríem si ell no hagués excavat en la documentació i no hagués pouat per aconseguir l'estil contundent i la paraula justa.

Ara torna amb Allò que va passar a Cardós, una novel·la que es convertirà en un referent. És ben seva, però com ens té acostumats, ben diferent a totes les altres.

Sempre ens atrapa i ens fa seguir la lectura amb avidesa, però aquesta vegada ens arrossega des del mateix títol reptant-nos amb l'enigmàtic Allò que va passar a Cardós. No quedarem pas decebuts perquè dins "allò" hi ha molt per explicar: allò que li va passar a la Rossita, al Santi, al Lindos Ojos, a Mossèn Antonino i a tants personatges interessants i propers.

Tota la lectura la passem fent-nos preguntes: Qui és el mort i qui l'assassí? Què passarà als amants? Quina bandera oneja al pui Tabaca? Quina en faran els germans Dinamita? Què és un cale? I, sobretot: Qui recull la veu dels personatges? A qui van dirigides les explicacions? No ho sabrem fins a l'últim paràgraf, perquè tot plegat és un virtuós joc de fet i amagar que ens captiva: l'erotisme del text.

Vistes des del Pui Tabaca

El marc d'aquestes històries és la vall de Cardós i el seu amfiteatre de muntanyes. De tota manera, aquest paisatge imponent no és només el decorat de la història sinó la seva raó de ser. Les majestuoses muntanyes es van convertir, durant els anys 60, en muntanyes foradades per construir embassament i preses:

"Jo en dic catedrals (...) perquè estan construïdes al revés, buidant, traient pedra en lloc d'anar-ne apilant" P. 381

L'allau de treballadors, la majoria emigrants, que va aconseguir el prodigi, són els verdaders protagonistes de la història, els que van desafiar la mort i es van enterrar en vida perquè es fes la llum.

La gesta que se'ns relata segueix el to que marca el poema de Bertold Brecht Preguntes d'un treballador que llegeix, un fragment del qual es cita com a lema:

Qui va aixecar Tebes, la ciutat de les set portes?

Els blocs de pedra, els van arrossegar

els reis que són esmentats als llibres?

I aquí tenim la infraestructura de la història feta novel·la:

"L'autocar Pegaso Z401 va ple d'homes xops de suor. Fa estona que ha deixat el pla i ara s'enfila en una lenta successió de ziga-zagues. Du la baca plena d'equipatges ben subjectes, coberts amb un hule que els protegeix de la pluja i d'aquest sol canicular que converteix el port en un calvari ardent." P. 23.

Els autocars i camions són com a sers vius que "s'escuren la gola" "esbufeguen i suen" o "pateixen asma mecànica" l'únic home que no sembla cansat és el Dinamita Coix que "toca la guitarra per a ell i cantusseja aliè a la sensació general d'ofec." P. 24-25.

Precisament el cant es converteix en símbol de pertinença de classe, en manifestació de l'orgull de ser treballador quan els miners canten com un himne Soy minero, al Teleclub, "el melic de la vall":

"Arriba el moment culminat, l'apoteosi. Tots el homes s'afegeixen al cant a plens pulmons i formen una massa coral compacta, vibrant, masculina, triomfal, desbordada de sentiment." P. 119.

Sentim, veiem i olorem la infraestructura de la historia d'aquells anys foscos. I tenim la sensació de veure l'acció en blanc i negre, com vèiem a Franco inaugurar pantans al NODO. L'altra cara de la moneda, la superfície.

La portada també és en blanc i negre, com ho són els paisatges i els interiors plens de clarobscurs com si fóssim dins les muntanyes foradades.

"Dins de la foscúria s'insinua la fosforescència tènue d'un cel de plom. La tenebra deixa de ser uniforme, la terra i el cel prenen una corporeïtat diferenciada, s'accentua el contrast entre carbó i cendra quan els núvols, invisibles tota la nit, es manifesten amb en un missatge de neu". P. 213.

"L'única claror ve dels 15 vats de la tauleta de nit, de dins d'una pantalla de roba frunzida que deixa passar un tel de llum somort, de llàntia d'església." P. 385.

Aquest niu d'històries és un fris d'uns anys foscos i també és d'ara i de sempre: cal recordar les gestes anònimes, cal reivindicar el treball, l'esforç i la valentia davant l'adversitat. Cal tenir fortalesa i ànim per cantar i espantar les desgràcies, cal plantar flors a la tomba dels estimats, cal descobrir la bellesa de coses tan quotidianes com les centrals hidroelèctriques, cal aquesta novel.la d'arqueologia industrial plena de sentiment, cal ser un treballador de la literatura, com Ramon Solsona, per treure a la llum els secrets amagats en la fonda foscor.

https://www.youtube.com/watch?v=uDtPwQ4IqUA

Ramon Solsona (2011) L'home de la maleta. Barcelona: Edicions Proa. Premi Sant Jordi 2010

L’home de la maleta també podria ser l’home de les cançons perquè està empeltat de lletres tronades, sentimentals, melodramàtiques i sovint cursis, que donen el contrapunt tendre al llenguatge d’home de barri de Barcelona, d’home que s’ha fet parlant amb altres homes i que no està per les carrinclonades que avui s’estilen.

Podria dir que aquesta novel·la és com una simfonia, però no li faig justícia. És més aviat com la música d’un ball d’una gran festa major, com el ball de gala de les Festes decennals de la Candela però amb variacions de jazz.

L’obertura és magistral, per llogar-hi cadires, totes les cadires que hi podia haver al cinema on diu que va néixer el protagonista, tot veient una pel·lícula de Gary Cooper. Dues metàfores tipus la magdalena de Proust però amb un rerafons sorneguer: mamar pel·lícules i donar corda al rellotge dels records  ja ens preparen per conèixer la dèria del personatge de fer-se una història sentimental alternativa de la seva infància.

De cop, la trama gira i canviem de moviment. Sembla que tot torna a començar, però el joc de la ficció continua amb unes reflexions meta literàries del protagonista que sap molt bé què s’ha de fer per guanyar un premi literari. També sap que cal que doni fe de tot allò que ha viscut i que hi ha coses, com les converses sobre l’estrenyiment de les dones que marquen el final de l’enamorament, i que deixar constància de tot això és memòria històrica. No confonguem pas el protagonista amb l’autor a qui imagino escrivint aquests fragments amb una mitja rialla.

I l’home de les cançons agafa la maleta i se’n va un mes a casa de cada una de les tres filles. A partir d’aquest moment tres històries es cabdellen con una trena a la que s’ajunta la relació amb els amics, el passat i el present dels tres: Bellesa, Joventut i Lozanía. Ja tenim sis fils d’històries: dues trenes.

Però lligada a aquestes històries, com una beta de color vermell guarnint el pentinat, hi ha el fil principal: l’orfandat del Joventut i la vaga promesa d’una sorpresa final que es produeix amb una doble anagnòrisi precedida d’una investigació entre detectivesca i lingüística.

La novel·la no només atrapa per la diversitat d’històries que en flueixen, sinó també per la peculiar i potent veu en primera persona del Joventut que quan reflecteix el llenguatge oral està prenyada de formes populars, frases fetes, comparances lexicalitzades, castellanismes o directament vulgarismes i barbarismes.

El conjunt és potent i si s’ajunta amb retalls de cançons, com en un llarg monòleg interior que és un brillant i emotiu rèquiem, es converteix en magnífic. Aquesta elegia està construït amb una mena d’estrofes separades per tornades formades amb trossos de lletres de cançons on es concentren tots aquests recursos. Aquí va un fragment:

“No acabaré les memòries, Bellesa, Plego, de debò. Jo escrivia per tu, perquè et compressis aquell sillon o... No ho sé ben bé per què, ja no m’enrecordo de per què m’hi vaig posar, potser per les meves filles, que deien que tot lo altre era mentida. Però ara que solsament dic la veritat, em vinc a referir que lo que anava escrivint em semblava que t’ho explicava a tu, que ho escrivíem entre tots dos, perquè en el fondo, encara que jo vaig sentar el cap i tu vas ser un perdis tota el vida, en el fondo és com si tot ho haguéssim viscut junts. Érem cul i merda, tu i yo. Tú me acostumbraste a todas esas cosas y tú me enseñaste que son maravillosas. ¿Por qué no me enseñaste cómo se vive sin ti? No eren tonteries lo que cantàvem, eren veritats com una casa de pagès...”

Per acabar, aquest rèquiem té una coda al final de la novel·la, un altre monòleg interior que és com un solo de la trompeta o del trombó que ha marcat el ritme i que ens deixa empremta a l’ànima, perquè aquest llenguatge amb el qual està construïda també té la seva pròpia i envejable música.

Pierre Lemaitre (2016) Vestido de novia. Barcelona: Penguin Random House (Debolsillo)

De forma sutil, la  vida apacible de Sophie se alteró y se convirtió "en un revoltijo", hasta que "la muerte decidió invitarse a su locura". 

Me sorprende esta última imagen, porque lo propio del género negro es  utilizar metáforas cotidianas, frases hechas y símiles guerreros, en cambio, es inusual usar una metáfora verbal con términos abstractos, casi filosófica como ésta. El maestro Lemaitre consigue con ella aumentar la inquietud que tan eficazmente  provocan sus novelas.

Sophie pasa a ser la Pirada, la Asesina y la Inmaculada y nos es presentada como una autómata o un juguete de cuerda, pero también como un ser agazapado en el interior de un caballo de Troya esperando el momento de actuar.

En cambio, Frantz, el antagonista maléfico, dice de sí mismo que está "afilado como una navaja" y que es "un artista molecular" ya que, con su pericia con los fármacos, moldea el carácter de Sophie.

La pareja Sophie-Frantz tiene dos referentes también antagónicos: el padre protector de la mujer "como una talla de roble" y la madre destructora que se impone a su hijo vestida de novia y a la que él llora como si acabara de morir.

Por esta razón el final, que no explicaré, no puede ser de otro modo. Lógica impecable de una novela construida con el arte de un complejo juguete mecánico y con una angustia afilada que conmueve a quien se sumerja en su lectura.