dijous, 13 d’octubre de 2016

Melania G. Mazzucco (2016) Eres como eres. Traducción: Xavier González Rovira. Barcelona: Anagrama (Panorama de narrativas)

Vuelvo a  Mazzuco.

Vuelvo a la prosa que envuelve y arrastra de esta potente escritora italiana.

No se trata solo de la historia de una nueva Eva, ni de una oda a una paternidad diferente que ha surgido al contemplar el lienzo de San José con el niño Jesús de Herrera el Viejo.




"Y fue por Herrera el Viejo por lo que Christian y Giose llevaron más tarde a Eva a España (...) tenían la intención de explicarle algún día que le verdadero lugar en el que fue concebida era el Museo de Bellas Artes de Budapest, y el pintor andaluz, la causa eficiente de todo."

Se trata también de una lúcida reflexión sobre la flexibilidad del tiempo, la relatividad de los calendarios y de todas las convenciones que rigen nuestra vida.



Somos cazadores de sombras, como los antiguos que se regían por las sombras de los relojes de sol. Por esto, Giose llevará a Christian a visitar el reloj de sol de Francesco Bianchini en la Iglesia de Santa Maria degli Angeli de Roma y, a su vez, Christian se lo mostrará a Eva y le relatará su experiencia:

"Nos quedamos aquí, donde estamos tú y yo ahora, y esperamos a que el rayo de sol penetrara por el gnomon y dibujara la elipsis sobre la línea meridiano (...) una figura geométrica perfecta, pero intangible, inmaterial, y que se movía como si alguien estuviera escribiendo con un lápiz de luz, y en ese momento me emocioné como nunc me había sucedido, y luego nos quedamos no sé cuánto tiempo mirando la luz que se deslizaba sobre el suelo. Los minutos pasaban, pero el tiempo ya no era lo mismo para nosotros. Nunca más volvería a ser el mismo."

A partir de entonces las horas serán desiguales.

La reflexión no mata la literatura, la enriquece y le da profundidad. Mazzucco sabe crear tensión, dar ritmo a la acción y seducir al lector con:

 "un flujo continuo que recuerda la corriente de un río."




dimecres, 5 d’octubre de 2016

Marta Pessarrodona, Narcís Garolera (2016), Jacint Verdaguer. Una biografia. Barcelona: Quaderns Crema. Ajuntament de Barcelona


La primera lectura de poesia de la qual tinc record és la d'un antic volum de Pàtria que corria per casa. Des d'aleshores, porto incorporada la música d'aquells versos que vaig aprendre de memòria. Es comprèn que no hagi pogut deixar de llegir la biografia de Verdaguer de l'antic company Narcís Garolera i de la poeta Marta Pessarrodona.


Com bé diuen els autors en el pròleg, han triat un tipus de biografia "pràctica i factual"; el que no diuen és que, dins l'evident to narratiu, el text està farcit d'imatges i d'analogies que esquerden, amb gràcia, el to discursiu.

Així la tuberculosi que patí el poeta queda associada al càncer que es va emportar Susan Sontag i que la va incitar a escriure sobre la malaltia i les seves metàfores.



Aquest joc d'alguna manera antonomàstic d'intercanvi i evocacions de noms de personatges històrics i literaris es va repetint i acaba per donar a la biografia un plus d'informació suggeridora que posa en evidència tota una teranyina de relacions fent-nos reviure una època, una cultura, una història i una vida.

Més exemples.

La font del Desmai. oli de Marià de Pico de 1870 (Museu Episcopal de Vic)

Les reunions literàries o felibres a la font del desmai de Vic es relacionen amb les que van celebrar a Londres els membres del club Bloomsbury trenta anys més tard.

Aviat se'ns anticipa que l'amic del poeta, Jaume Collell, serà per a Verdaguer el que Salieri va ser per a Mozart.

Altres vegades trobem símbols que poden ser utilitzats com a leitmotiv i que sovint són antitètics per expressar la contradictòria personalitat de Verdaguer escindit entre el calze i la lira, amb una vida plena de contrastos que va des del zenit de la seu èxit i les seves hores fosques o nadir.

Juli Borrell i Pla (Barcelona, 1877-1957), Enterrament de Mossèn Cinto

Per acabar, la impressionant desfilada davant del fèretre del poeta i el seu multitudinari sepeli només són una cortina de les complexes relacions familiars i polítiques que s'anomenen Joc de Trons.

De totes formes, el multitudinari sepeli de Jacint Verdaguer també era manifestació de que el poble el tenia com el poeta de les classes populars, el seu poeta, i segur que gairebé tots havien llegit, escoltat i, també memoritzat, al menys "L'emigrant" i, segurament, fragments de "L'Oda a Barcelona". Aquella gernació potser no sabia qui era L'Alcides gegantí que es transforma en Montjuïc a l'Oda del Cap i Casal, però sí entenien molt bé que hi va haver una època en la qual:

...ni un peix se veya dintre la mar inmensa
sens dur al dors grabades les Barres d'Aragó.




dimecres, 28 de setembre de 2016

Lars Norén (2016) El coratge de matar. Traducció Joan Casas i Carolina. Moreno. Tarragona: Arola (Teatre contemporani) Llegir el teatre: Biblioteca de Can Manyer. Vilassar de Dalt



Matar al pare és un tema recurrent, potser un arquetip constant del gènere humà des del temps en que el mite era més present que el logos.

El pare que ens ocupa ha treballat en grans hotels que per ell són "com barcos amarrats al port" i endevinem que ha estat com el mariner que ha buscat amb qui jaure a cada port.



El realment important és que aquest pare no ha realitzat la seva funció paternal a nivell simbòlic, com diria Jacques Lacan. El fill ha crescut sense nord i sense límits, incapaç d'estimar la vida i pel progenitor és un ser dèbil: "una pobra gallina mullada"

En realitat el fill, l'Erik, es un home turmentat prop de la psicosi que al final ens explica el seu profund patiment amb un reguitzell de metàfores que fins ara gairebé no havien aparegut:

"No suporto més aquest núvol de ganivets que travesso cada dia, que he de travessar i dels quals m'he de protegir –no tinc res per defensar-me, res més que una fràgil pel·lícula de normalitat, un vel molt fi, i ja no puc assumir-ho. No puc més, senzillament." P. 100.

Qui no s'ha sentit alguna vegada al costat del precipici, a prop de passar al cantó fosc? El text teatral ha de funcionar bé a l'escena i provocar la identificació amb el personatge i, fins i tot, la catarsi.

Representació al TNCA

La tragèdia es produeix quan aquest camí cap a la foscor se sent com l'únic que es pot seguir.


Aleshores es quan es té el coratge o la debilitat de matar.



dimarts, 20 de setembre de 2016

Pilar Pedraza (2016), Mystic Topaz. Madrid: Valdemar (El Club Diógenes)

¡Qué libro más hermoso!



Tapa dura, portada sugerente y marco negro, ilustraciones de calidad, finos detalles de tipografía y letra elegante en un buen papel de tono apergaminado.

Incluso los personajes son conscientes de su belleza:

"–Vaya, es precioso –dije (...)
–Lo dices como si fuera un cuento de las antologías de Valdemar."

Entramos en el libro como si entráramos en la tienda esotérica de Mystic Topaz. Una puerta al mundo de las señales, metáforas y símbolos por los que deambulamos sin apenas darnos cuenta.



Pilar Pedraza es experta en acercarse a los misterios y dejarnos explorar por las rendijas de sus escritos en los que la síntesis de las antítesis quedan en el aire como en la descripción de sus personajes.

"Me llamo Geles, hipocorístico de Ángeles, pero soy pelirroja como los hijos del diablo."

Hipólito Cárdenas es de "una belleza extraña como este mundo nuestro, y una sencillez altanera o quizá simplemente natural como la de los jaguares y, como la de ellos, en vías de extinción."

¿Ángel o demonio? ¿Altanería o naturalidad?

Todo pende de un hilo, a veces, de araña. Así en el cuento "Las niñas que cosían estrellas" en el cual las pequeñas esclavas que bordan por sueldos de miseria reciben el nombre "arañitas".

Tras la puerta que nos abre este libro de maravillas el collar de perlas puede morir, por la fachada de la catedral gótica revolotean vencejos y vampiros, mientras que las buena acciones son "nenúfares en un estanque."

Ya lo he dicho: ¡Un libro precioso!