Joan Bustos (2016), Paraules de Júlia. Picanya: Edicions del Bullent. Club de Lectura de la Biblioteca de Can Manyer. Vilassar de Dalt

Donar forma i contingut coherent a l’escriptura és un repte complex. Cal ofici i sensibilitat, però també passió i un plus afegit que fa que salti l’espurna fugissera de l’art.

Joan Bustos té ofici i sensibilitat. Ha triat un bon tema amb qüestions que interessen els adolescents i ha utilitzat el seu llenguatge quan cal. Segur que aconsegueix atrapar l’interès dels joves lectors i lectores perquè disposa els materials de forma que “enganxin” i facin de bon empassar la píndola de la lliçó moral convenient. Per tot aquest bon treball ha estat premiat merescudament, és el tipus de llibre que cerquen moltes editorials de LIJ.

De tota manera, jo no he sabut trobar l’espurna que em connecta a la lectura i no m’he pogut creure aquesta història: aviat he tingut clar qui era el llop amb la pell de corder, el Pato m'ha semblat una mena de Pijoaparte de pacotilla, la bona sintonia entre els de l’Insti i l’escola privada m’ha embafat i la personalitat de la Júlia m'ha semblat desenfocada.

I què puc dir de les metàfores que apareixen ben sovint? Són correctes i típiques: la bombolla de sabó, l’ós de peluix, el riure de les hienes, Barbablava, el llop ferotge i la Caputxeta vermella, el mirall, el vampir, el déu mitològic “esculpit o escopit”...

Per cert, entre els jocs lingüístics mig simbòlics crida l’atenció el títol que funciona com a leitmotiv durant tot el relat i que evoca el cèlebre poema de José Agustín Goytisolo "Palabras para Julia" que no es cita com si que es fa amb el també molt conegut “Poema XX” de Pablo Neruda.

No puc deixar de pensar que hagués convigut a la Júlia de la novel·la la lectura del poema de Goytisolo a la seva filla:

Nunca te entregues ni te apartes

junto al camino, nunca digas

no puedo más y aquí me quedo.

La vida es bella, tú veras

como a pesar de los pesares

tendrás amor, tendrás amigos.

 Potser aleshores la Júlia hagués lluitat per la vida, encara que ens haguéssim quedat sense història o amb una altra història.

Melania G. Mazzucco (2016) Eres como eres. Traducción: Xavier González Rovira. Barcelona: Anagrama (Panorama de narrativas)

Vuelvo a  Mazzuco.

Vuelvo a la prosa que envuelve y arrastra de esta potente escritora italiana.

No se trata solo de la historia de una nueva Eva, ni de una oda a una paternidad diferente que ha surgido al contemplar el lienzo de San José con el niño Jesús de Herrera el Viejo.

"Y fue por Herrera el Viejo por lo que Christian y Giose llevaron más tarde a Eva a España (...) tenían la intención de explicarle algún día que le verdadero lugar en el que fue concebida era el Museo de Bellas Artes de Budapest, y el pintor andaluz, la causa eficiente de todo."

Se trata también de una lúcida reflexión sobre la flexibilidad del tiempo, la relatividad de los calendarios y de todas las convenciones que rigen nuestra vida.

Somos cazadores de sombras, como los antiguos que se regían por las sombras de los relojes de sol. Por esto, Giose llevará a Christian a visitar el reloj de sol de Francesco Bianchini en la Iglesia de Santa Maria degli Angeli de Roma y, a su vez, Christian se lo mostrará a Eva y le relatará su experiencia:

"Nos quedamos aquí, donde estamos tú y yo ahora, y esperamos a que el rayo de sol penetrara por el gnomon y dibujara la elipsis sobre la línea meridiano (...) una figura geométrica perfecta, pero intangible, inmaterial, y que se movía como si alguien estuviera escribiendo con un lápiz de luz, y en ese momento me emocioné como nunc me había sucedido, y luego nos quedamos no sé cuánto tiempo mirando la luz que se deslizaba sobre el suelo. Los minutos pasaban, pero el tiempo ya no era lo mismo para nosotros. Nunca más volvería a ser el mismo."

A partir de entonces las horas serán desiguales.

La reflexión no mata la literatura, la enriquece y le da profundidad. Mazzucco sabe crear tensión, dar ritmo a la acción y seducir al lector con:

 "un flujo continuo que recuerda la corriente de un río."

Marta Pessarrodona, Narcís Garolera (2016), Jacint Verdaguer. Una biografia. Barcelona: Quaderns Crema. Ajuntament de Barcelona

La primera lectura de poesia de la qual tinc record és la d'un antic volum de Pàtria que corria per casa. Des d'aleshores, porto incorporada la música d'aquells versos que vaig aprendre de memòria. Es comprèn que no hagi pogut deixar de llegir la biografia de Verdaguer de l'antic company Narcís Garolera i de la poeta Marta Pessarrodona.

Com bé diuen els autors en el pròleg, han triat un tipus de biografia "pràctica i factual"; el que no diuen és que, dins l'evident to narratiu, el text està farcit d'imatges i d'analogies que esquerden, amb gràcia, el to discursiu.

Així la tuberculosi que patí el poeta queda associada al càncer que es va emportar Susan Sontag i que la va incitar a escriure sobre la malaltia i les seves metàfores.

Aquest joc d'alguna manera antonomàstic d'intercanvi i evocacions de noms de personatges històrics i literaris es va repetint i acaba per donar a la biografia un plus d'informació suggeridora que posa en evidència tota una teranyina de relacions fent-nos reviure una època, una cultura, una història i una vida.

Més exemples.

La font del Desmai. oli de Marià de Pico de 1870 (Museu Episcopal de Vic)

Les reunions literàries o felibres a la font del desmai de Vic es relacionen amb les que van celebrar a Londres els membres del club Bloomsbury trenta anys més tard.

Aviat se'ns anticipa que l'amic del poeta, Jaume Collell, serà per a Verdaguer el que Salieri va ser per a Mozart.

Altres vegades trobem símbols que poden ser utilitzats com a leitmotiv i que sovint són antitètics per expressar la contradictòria personalitat de Verdaguer escindit entre el calze i la lira, amb una vida plena de contrastos que va des del zenit de la seu èxit i les seves hores fosques o nadir.

Juli Borrell i Pla (Barcelona, 1877-1957), Enterrament de Mossèn Cinto

Per acabar, la impressionant desfilada davant del fèretre del poeta i el seu multitudinari sepeli només són una cortina de les complexes relacions familiars i polítiques que s'anomenen Joc de Trons.

De totes formes, el multitudinari sepeli de Jacint Verdaguer també era manifestació de que el poble el tenia com el poeta de les classes populars, el seu poeta, i segur que gairebé tots havien llegit, escoltat i, també memoritzat, al menys "L'emigrant" i, segurament, fragments de "L'Oda a Barcelona". Aquella gernació potser no sabia qui era L'Alcides gegantí que es transforma en Montjuïc a l'Oda del Cap i Casal, però sí entenien molt bé que hi va haver una època en la qual:

...ni un peix se veya dintre la mar inmensa

sens dur al dors grabades les Barres d'Aragó.

Lars Norén (2016) El coratge de matar. Traducció Joan Casas i Carolina. Moreno. Tarragona: Arola (Teatre contemporani) Llegir el teatre: Biblioteca de Can Manyer. Vilassar de Dalt

Matar al pare és un tema recurrent, potser un arquetip constant del gènere humà des del temps en que el mite era més present que el logos.

El pare que ens ocupa ha treballat en grans hotels que per ell són "com barcos amarrats al port" i endevinem que ha estat com el mariner que ha buscat amb qui jaure a cada port.

El realment important és que aquest pare no ha realitzat la seva funció paternal a nivell simbòlic, com diria Jacques Lacan. El fill ha crescut sense nord i sense límits, incapaç d'estimar la vida i pel progenitor és un ser dèbil: "una pobra gallina mullada"

En realitat el fill, l'Erik, es un home turmentat prop de la psicosi que al final ens explica el seu profund patiment amb un reguitzell de metàfores que fins ara gairebé no havien aparegut:

"No suporto més aquest núvol de ganivets que travesso cada dia, que he de travessar i dels quals m'he de protegir –no tinc res per defensar-me, res més que una fràgil pel·lícula de normalitat, un vel molt fi, i ja no puc assumir-ho. No puc més, senzillament." P. 100.

Qui no s'ha sentit alguna vegada al costat del precipici, a prop de passar al cantó fosc? El text teatral ha de funcionar bé a l'escena i provocar la identificació amb el personatge i, fins i tot, la catarsi.

Representació al TNCA

La tragèdia es produeix quan aquest camí cap a la foscor se sent com l'únic que es pot seguir.

Aleshores es quan es té el coratge o la debilitat de matar.