Què vol dir ser un ésser humà ara i aquí? Aquesta és la pregunta que planteja ja a l'inici la citació de Saul Bellow. Per això si alguna etiqueta podem posar a aquesta obra és la d’existencialisme social, perquè ser persona no és pot deslligar de la tasca de construir el bé comú.
Aquesta és una preocupació de McEwan que també apareix en La llei del menor, la seva última novel·la. S’entén, aleshores, la satisfacció del protagonista per la
feina ben feta del neurocirurgià demiurg que entreveu el mapa conceptual de la
meravellosa màquina que ens regeix:
"En Hery està mirant una part del cervell d'en Baxter. Es pot convèncer fàcilment que és un territori familiar, una mena de pàtria; amb els seus turons i les valls plegades dels solcs, cadascun amb un nom i una funció assignada, tan coneguts per a ell com la seva pròpia casa." P 273.
Tot el joc narratiu d’aquest dia complet de dissabte és mental: la violència, la perícia de les operacions a crani obert, la relació amb
la família i amics... tot està vist sota la perspectiva d'allò que, amb magnífica
imatge, MacEwan en diu:
“el soroll blanc del pensament solitari” P. 91
Aquesta véu narrada en tercera persona per un narrador omniscient és clara i organitzada no un fluir de la consciència. Gaudeix d'una
precisió esborronadora que tant ens fa celebrar els plaers de la vida en una
mena d’odes a la bellesa, que van des de la satisfacció d'haver criat uns bons fills, al bon sexe, a la comoditat de la vida occidental, als plaers de la tecnologia i fins i tot al joc de l'esquaix.
“El partit es converteix en una metàfora amplificada dels defectes
del caràcter” P. 120.
Però per sota o per damunt d’aquests cants a la vida que ens
porten a una sensació de higth spirits pròpiament britànica hi ha la realitat
de la nostra societat amenaçada:
“és en realitat l’estat del món allò que més el preocupa.” P. 93
Per això, el dia acaba com acaba i el cirurgià fa el que cal,
compleix amb el seu deure ja que hi ha qui el necessita, hi ha malalts
psico-socials que, hereu del positivisme-naturalisme, ell ha d’intentar sanar:
“Algú s’ha d’ocupar d’aquesta gent:” P. 277
Després podrà tornar, havent apaivagat la mala consciència, a la magnifica casa londinenca en una
plaça dissenyada pel neoclàssic Robert Adam que també apareix a Expiació. Potser les formes regulars i harmonioses amb un punt decoratiu siguin un ideal estètic.
Tot plegat queda impregnat de poesia i de música: des de la sortida d’una
situació perillosa, fins a la banda sonora d’una operació quirúrgica perillosa
que consisteix amb les Variacions Goldberg
de Bach i per acabar el sedant Adagio per cordes de Barber.
“Alentir el ritme, aturar-te del tot per llegir i entendre un
poema és com intentar aprendre una habilitat antiquada: com fer un mur de
mamposteria en sec o pescar truites.” P. 143.
De fet, a la prosa de McEwan li va l’alè de Bach i tota la
novel·la es pot entendre com una fuga que repassa els grans temes de l'acabat d’inaugurar
segle XXI mentre a les peixateries de Londres es continua embolicant el peix
amb paper de diari i a la petita plaça Henry Perowne deixa perdre la mirada per la Coldville Place de Fitzrovia.
.
.
