Pep Coll (2013), Dos taüts negres i dos de blancs. Barcelona: Proa

Llegeixo amb les ulleres metafòriques posades i, fins ara, he passat de puntetes sobre la germana bessona de la metàfora: la metonímia.

Davant d’aquest tros de novel·la no puc deixar de banda aquest recurs, perquè aquí la metonímia, seguint la bona tradició del realisme,  comença al títol i, al meu entendre, és pal de paller del text.

M’explico.

La metàfora té moltes cares i funciona com una regla de tres basada amb la semblança. Així, les gotes de pluja sobre un vidre s'assemblen a pedres precioses que poden formar un collaret.

http://tempsdemetafora.blogspot.com.es/2013/05/metafores-visuals-3-chema-madoz.html

 En canvi la metonímia, que també pot presentar-se de moltes formes, es construeix basant-se en la proximitat. Per això si volgués sintetitzar l’estil d'aquest text diria: com a mostra, un botó.

Dos taüts negres i dos de blancs són el botó de mostra, el vestit de fusta que han hagut de fer abans d’hora a la família assassinada per uns fills de Caín, a les muntanyes maleïdes on nien els voltors i els personatges donen fe d’un món endogàmic.

Però no s’acaba aquí. Aquests assassinats són una mostra , un botó, del que va ser l’Espanya de Franco:

L’Ametlla, Barcelona, el país sencer és ple d’assassins de Carreu. I lo més fotut és que hàgim de conviure amb ells. 

(P. 291)

El procés d’investigació i la justícia són també un símptoma de com va ser la dictadura i, fins i tot, l’anomenada transició que va conformar l’actual estat:

... el nou règim d’Espanya es va empescar una bugaderia fantàstica que ho netejà tot de patac, sense que calgués treure de l’armari ni una sola peça de roba. Una manera de fer net, eficaç, justa i sense precedents històrics en cap altre país del món, no s’han estat de ponderar els savis.

(P. 268)

Em sembla sentir la veu subtilment sorneguera de l'autor.

Pep Coll a la Biblioteca de Can Manyer 11 de maig 2017

La ironia, cosina de les bessones amb les quals moltes vegades surt a passeig, no perdona ni la tasca d’escriure. 

El pastor poeta retoca els versos de Sindeu fill,  barceloní que no sap la diferència entre moltons i corders,  i que s'exclama:

Miri, senyor Mílio. Aquest moltons són meus i els trec a pasturar on em dóna la gana!
Però el senyor Mílio no callava tan fàcilment:
—Sap que pot fer? Tragui'ls del corral per portar-los a l'escorxador de la Pobla. —Va rumiar un moment i va destrossar-li els versos. —"Passen els moltons cap a l'escorxador. Així passaran també les nostres il·lusions."
(P. 32)


Potser hem de superar els drames rurals i  mantenir vives les llegendes que ens interpreten amb mites el nostre món.

"Ja n'hi havia hagut prou, a la literatura catalana, de drames rurals i de sots feréstecs. Potser massa i tot."
(P. 289)


 Però, al final, resulta que l’escriptor, com els voltors, s’alimenta de carn morta:

Al capdavall, tu també has pujat aquí dalt a buscar carn morta, no és cert?”. Potser sí, vaig admetre per seguir-li la broma. Però no com aquests voltors subvencionats de la reserva. A mi, la carnota no me la regala ningú.

(P. 422)

Pep Coll, mestre dels detalls, és un il·lustre i imprescindible voltor que compleix la missió d’aprofitar la proteïna de les històries i fer que continuï convertida en paraula viva o en perdurable pedra de moro . 

Orella o pedra de moro:
http://www.sellent.cat/Prehi.html

Com a mostra, un botó!

Anna Maria Villalonga (2017), El somriure de Darwin. Barcelona: Llibres del Delicte

Tres personatges i el gos Darwin, un animal tan evolucionat que només li falta parlar. Encara que ell no narri la història, com ho fan aquells que anomenem irracionals a la novel·la de Wajdi Mouawad, en Darwin també té ànima.

Els quatre personatges, doncs,  conflueixen entorn d’un assassinat que els capgirarà la vida.

Noemí, tan ben batejada amb el nom que significa “la meva dolçor”. La noia que amaga un secret i s’aïlla amb la feina i gaudint de la lectura.

“Amb obstinació, Noemí va construir al seu voltant una existència tallada a mida, mesurada i quieta. Soterrà unes cendres que no va saber ventar, que encara cremaven amb una brasa somorta, però calenta.”( P. 42)

Ivan, al qual no puc deixar d’afegir-li l’epítet de “el terrible”que de tan aficionat als videojocs pot confondre la realitat i la ficció.

“Dins del seu cap, les imatges de la pantalla es converteixen en motiu d’inspiració, com si li suggerissin idees o li modelessin el pensament.”( P. 59)

Ara bé, la parella que més m’interessa, és clar, són en Max: “un ningú”, “un cero a l’esquerra”, “una ombra trepitjant l’asfalt.

Max Estrella i Don Latino a Luces de Bohemia

En Max, molt diferent a un altre Max literari, en Max Estrella de Luces de Bohemia que també era una ombra trepitjant la nit esperpèntica del Madrid de principis de segle XX. Aquest Max és un espavilat noi de poble que baixa a estudiar a Barcelona on la vida el captiva i penja els estudis.

“Per al jove Max, un noiet del Berguedà que encara no havia corregut món, Barcelona resultava tan temptadora com una dona bonica. A cada pas que feia, a cada cantonada que sobre-passava, la ciutat li picava l’ullet, ufanosa i desinhibida; se li oferia sens vergonya, sense pudor, amb els braços oberts. No se’n podia anar.”(P. 31)

Em pregunto, encara que sé que no té cap importància, si darrere aquest Max hi ha també un Alejandro Sawa, és a dir, un personatge real. De fet n’he conegut algun de molt semblant i em sembla un encert esbrinar el procés que fa que algú es converteixi amb un sense sostre. M’agrada com es planteja l’evolució del personatge que quan retorna sol a la ciutat després d’un temps a l’estranger,  es converteix en un vagabund amb un amic inseparable, en Darwin, que dóna sentit a la seva vida.

En Max va baixant les escales cap a l’infern, en aquest cas la presó Model, que com una aranya l’embolicarà amb les seves teranyines.

"La presó té una estructura c'aranya, un cos d'aranya amenaçadora d'on naixien com  anòmales excerscències, com si fossin potes peludes, les sis galeries." (P. 131)

El peculiar i atractiu estil de novel·la negra de Anna Maria Villalonga també ens atrapa: sense amenaces però amb força i una bona càrrega de crítica social.

Les potes d'aranya de la presó Model que afortunadament té els dies comptats

Héctor Abad Faiciolince (2014) La Oculta. Madrid: Alfaguara

El autor en La Oculta. Fotografía de El País.

La finca familiar de La Oculta, ganada con el sudor de la frente a la selva es el fruto de una de las pocas utopías igualitarias que conozco.

“… una promesa de felicidad, una especie de comuna de hombres libres, todos con tierra, todos propietarios sin envidia, con algunos días al mes de trabajo comunitario.”

Palabras bellas para plasmar las sensaciones de estar en el lugar exacto donde una vida tiene arraigo.

“… es el paisaje que tengo metido en la cabeza…” Con momentos de simbiosis con la vida que son “…instantes luminosos que solo se parecen al éxtasis que se siente en ocasiones con ciertos cuadros y con cierta música.”

Palabras con imágenes para expresar que este lugar es tan único e intransferible que puede ser curativo:

“Tirarme otra vez al lago fue… como superar una fobia, como sacar del cuarto negro con los dedos una mariposa negra, viva, como coger una culebra venenosa con la mano.”

El lago de la finca. Fotografía hallada en http://undialeiunlibro.blogspot.com.es/2015/07/hector-abad-faciolince-la-oculta.html

¿Estamos ante la reivindicación del valor burgués de la propiedad o ante un sentimiento ancestral propio del ser humano sedentario?

Mantener la propiedad de La Oculta tiene un alto precio para la familia y además genera mala conciencia:

“La propiedad es un dolor de cabeza y una injusticia: la propiedad nos vuelve cicateros y amarrados.”

Así y todo, la nostalgia, el dolor del regreso, de aquel cielo tan azul como el de los cuadros de Fray Angélico y de “una alegría tranquila, una compenetración con las montañas, con los ruidos, con los infinitos” impulsa a Antonio a querer escribir la historia de sus antepasados porque:

“Recordar es como un abrazo que se les da a los fantasmas que hicieron posible nuestra vida aquí.”

Literatura dentro de la literatura.

De la misma manera que leer una novela leída y subrayada por “ mi papá era como volver a conversar con él a través de la historia del libro”.

Documentarse y redactar la historia de La Oculta es dar sentido a una manera de entender la vida, ya que el mundo está lleno de Ocultas.

El amor por la tierra se compara con el amor por la pareja y escribir sobre este mundo en desaparición sirve :

“…para saber de dónde vengo o mejor, para poder contarlo y reemplazar con palabras lo que no he podido realizar con los hechos, para tener al menos un hijo de papel.”