Aquest
llibre deixa cua con els estels o, per dir-ho amb metàfora de l’autora, cal un temps per “marinar”les seves històries.
Això és
el que ara estic fent: deixar que el que
he llegit s’integri i faci pòsit en el magatzem literari i
sentimental que porto incorporat.
Subscric
l’epíleg de Tina Vallés: estem davant d’una escriptora de debò que cal ser llegida amb
la veritat per davant i a curta distància.
A l’estil també hi trobem aquesta autenticitat. M’és grat fixar-me en l’abundància d’imatges cromàtiques i
olfactives que no són només uns artificis embellidors sinó carn i sang de la
narració. M’aturo en aquestes dues:
“Fins ara la teoria deia que
per camuflar-se els camaleons canviaven de color. Ara se sap que alteren el
cromatisme com una estratègia de comunicació.” P. 145.
Camaleònica
és, com o podem ser tots, la mare de la Laura que amb el seu canvi “cromàtic” aconsegueix abraçar de
veritat la filla.
Ara una d'olfactiva:
“... la Lali va agrair l’olor que feia allà dins. Era l’olor del Ramon, de la pell cara dels seients,
la seguretat, la pulcritud del seu home, les amistats, els negocis fructuosos,
la perícia de la noia que durant anys ells planxava la roba i mantenia tota la
casa en ordre, era l’olor de la llar, dels fills,
els néts i de l’Eulàlia, que el temps,
subtilment, havia convertit en Lali.” P. 161.
L’olor que ens lliga a l’hàbitat que hem bastit amb contradiccions, servituds
i clarobscurs. La constatació lúcida que la còmoda rutina no es pot abandonar
encara que paguem un preu per mantenir-la.
La cua
de l’estel té moltes formes i em sorprenen alguns
objectes i espais que són tractats com a símbols, també ben ancorats a la trama:
el taxi que és “com una cuirassa, com una
jornada de reflexió...” o la cadira Barcelona que
podria només ser el marc fetitxista d’una aventura sexual, però és
també una reivindicació del paper creador soterrat de les dones.
Unes
dones que gaudeixen del sexe en llibertat com apareix en aquesta variació de la
imatge de llarga tradició de la molinera o la pastadora:
“Ens donem permís per
amassar-nos com si estiguéssim fets de farina, ou i sucre...”P. 135.
Llarga
és la cua que deixen aquets dinou relats.
Per
acabar només un detall: la postal de l’amic que diu que torna per fi
i que ha deixat sol al seu soci per muntar el projecte comú d’una llibreria, queda col·locada al costat del
volum de Dublinesos.
Línees
paral·leles que mai es tocaran, dirigides, això sí, a la literatura de debò i
amb majúscules.
