diumenge, 11 de febrer de 2018

Agon! Músiques a l’antiguitat al Caixa Fórum i Pere Danès i Montserrat Morera (1999) Niké vol dir victòria. Barcelona: Alfaguara/Grup Promotor

Les dues exposicions que, per uns dies, coincideixen al Caixa Fórum de Barcelona m’ha fet ben present la nostra novel·la publicada l'últim any del segle XX i gairebé exhaurida.




He gaudit amb la multitut de representacions de Niké que hi hem trobat.


 M’he aturat davant de les representacions d’Orfeu el mite del qual vam utilitzar en l’elaboració de la trama, després de viatjar a Grècia amb els nostres fills, als quals vam dedicar el llibre.


Ara, gairebé vint anys més tard de la presentació de la novel·la i amb el tema, com tots els clàssics ben vigent, em pregunto si té sentit tornar-la a editar posada al dia.




dimecres, 7 de febrer de 2018

Joan Ponç Diàbolo

Els quadres de Joan Ponç sempre m’expliquen contes.


Hi havia una vegada un jove artista que es va enamorar de l’obra de Cezanne perquè tenia l’ànima geomètrica.
Va recrear una de les natures mortes del mestre i en va fer tres variacions juganeres que captiven i fan dubtar del que es veu. Fan anar al país on les ombres tenen vida pròpia i les fruites incuben llumetes espurnejants amb les quals tot gat voldria jugar-hi.


Dues de les variacions


El món que Joan Ponç comença a crear enganya l’ull i és d’un enginy travesser i enjogassat. Comencem a caminar per un camí sovint tenebrós amb clapes de llum on les coses no són el que semblen.


Temps va ser temps que per aquest camí va trobar amistat i bona companyia. Amics artistes amb un poeta van agafar una barca per anar des de Port de la Selva a Port lligat a veure al mestre Dalí. Van tenir mala travessa, plena d’esculls i de perills i el nostre pintor en va fer un quadre: Nocturn.



Gran com un mural trompe l’oil superant tot decorativisme, carregat de símbols i d’antítesis sense síntesi: sol i lluna, mariners vestits de tauler d’escacs seguint a aquell que fent el mort guia cap a la roca d’on una música de flauta els atrau, el gall amb barret de copa que espera la matinada per cantar als reflexos i a les ombres i l’arlequí que diu les paraules màgiques, el poble de pagès i el temple clàssic, el peix del qual surt la signatura de Ponç subjectat amb una mà reivindicativa i la seva ombra que presideix el cel aclarint la foscor irisada de la nit blava.  Viatge iniciàtic dins una geografia transformada per obra i gràcia de la imaginació surrealista.
El poeta del grup d’amics era J.V. Foix que va escriure la “Balada dels cinc mariners exclusius i el timoner que era jo" que comença així:

A mitja nit navegàvem
A tres milles de Cap Gros;
Érem cinc a cos de sarja
I el timoner vestit d'or.
Els quatre vents de la barca
Bufaven de cara nord,
Ençà i enllà flamejava
un Ull coronat de flors.
Quan érem prop de Talabra
Algú ens cridà pel nom:
Era una pedra, era un arbre,
Un casull entre vinyots
O el somriure d'una balma
Que paria dues fonts.
El patró ens demana calma
I mirem els fars d'escorç;

Passats anys i panys l’artista metafísic des dels ulls gairebé clucs ens il·lumina i fa miniatures de les criatures geomètriques i robòtiques que ha creat en unes capses secretes on deixa el seu secret.

Joan Ponç fa seves les paraules poètiques del vell amic:


És quan dormo que hi veig clar 
Foll d’una dolça metzina.



dilluns, 29 de gener de 2018

Siri Hustvedt (2017), La mujer que mira a los hombres que miran a las mujeres. Barcelona: Seix Barral. Traducción de Aurora Echevarría


Siri Hystvedt es una filóloga que no sólo lee literatura, sino artes plásticas, ciencia, situaciones vitales o señales que emite el psique-soma que nos conforma. Pero, por encima de todo, es la mujer que, como un espejo, refleja los sentimientos de sus semejantes.

El título ya sugiere una doble lectura con su punta de ironía: "Te miro varón como tú me miras. Si me observas de igual a igual, seguro que viajaremos juntos con placer; si me miras desde el sexismo, pensarás que mi mirada es como la tuya. Si lees el libro comprobarás que no es así y que también puedes ser un compañero de camino."

El discurso de SH me ha cautivado desde la introducción. Me atrae su curiosidad intelectual que la impulsa a dialogar con lecturas que contestan preguntas para plantear otras que llevan a más lecturas.  Me entusiasma su capacidad de no dar nada por sentado, su busca de un lector con

"una buena disposición para viajar conmigo a lugares donde el terreno quizá sea abrupto y las vistas brumosas, pero a pesar, o tal vez a causa, de estos obstáculos, hay placeres por descubrir." P. 15.

Había terreno abonado para que sus palabras arraigaran y me encontrara dispuesta a tal viaje: mi inclinación a usar y a entender las metáforas como instrumento del pensamiento y de la emoción, aunque puedan convertirse en un oculto pseudo interpretador manipulado de lo que llamamos realidad.

Por ello me interesa que ponga su clara mirada en aquellas metáforas fosilizadas que no advertimos y que filtran y modulan nuestra visión y me ha divertido especialmente el artículo "La magia del globo" en el que deconstruye el significado de El perro globo de J. Koons adquirido por 58,4 millones de dólares en 2013.


"De hecho, un globo se ofrece como acertada metáfora de las lecciones de la historia: soplas y soplas, y se hace más y más grande, y en tu emoción olvidas las leyes de la física y empiezas a creer que no existe en el mundo un globo como el tuyo, que no hay límites en cuanto a tamaño. Y entonces revienta." P. 49.

En más de una ocasión he observado a famosos de todas las burbujas hablar de sí mismos en 3ª persona y me complace como analiza esta marca gramatical  que, como ciertas perífrasis, tiempos y modos verbales,  actúa como metáfora.

"Tal vez Koons está admitiendo con ello que es una celebridad y que, por tanto, vive buena parte de su vida como un personaje en tercera persona: Jeff Koons; él mismo es un producto que se comercia en el mercado del arte." P. 46.

En el siguiente capítulo SH utilizará como leitmotiv otra marca gramatical metafórica y nos presentara a : "Mi Loise Bourgeois". La cosa se complica.

Hay unas pocas mujeres famosas que hablan de sí mismas en 3ª persona y cotizan alto, aunque siempre menos, en el mercado del arte. Así Louise Bourgeois habla de su dura experiencia para entrar en el mundillo:

"Los patronos del Museo de Arte Moderno no estaban en absoluto interesados en una joven de París. No se sintieron adulados por la atención que ella les prestaba, no mostraron el más mínimo interés por sus tres hijos... Preferían a los hombres, y, entre éstos, a los que se callaban que estaban casados... Era una corte. Y los bufones artistas acudían a ella para entretener, para cautivar." P. 61.

Las mujeres estamos atrapadas en telas de araña y es al envejecer cuando la artista es más apreciada como tal: "el rostro viejo no encierra la amenaza del deseo erótico." P. 61

"Mi Louise Bourgeois entendió la necesidad, el vehemente impulso de traducir una experiencia real en símbolos apasionados. La experiencia que hay que traducir es profunda y antigua. Se construye a partir de la memoria, consciente e inconsciente." P. 61.

Aquí encontramos otro punto clave de esta alianza entre literatura, artes y neurobiología: " No hay percepción sin memoria." P. 69.


Y aquí encuentro a viejos conocidos.

¡Qué riqueza de ideas, qué viaje más estimulante!

No entro en la teoría literaria que subyace en los apartados dedicados a la imaginación literaria ni en el estilo que evita los lugares comunes, en cambio, no me resisto a comentar el final del capítulo final dedicado a su leído, releído y vivido Kierkegaard.

En este artículo parece que me acerco a la ironía latente de la autora y se me contagia su entusiasmada búsqueda del placer de conocer no exento de dudas: ¿Por qué escribir?¿Por qué no preferir el silencio? ¿Desde cuál de los múltiples "yo" hablar? ¿Desde qué punto de vista?

La ficción señala un camino y la filosofía puede tomar la forma de una novela. Hay que atreverse a dar el salto que impulsa el tropo metafórico.

“Esta es la verdad polifónica de la ficción, que siempre es comunicación indirecta. Consiste en muchas pequeñas verdades, una pluralidad de voces…” P. 402.

Seguiré viajando contigo Siri Hustvedt.










diumenge, 21 de gener de 2018

Sarah Kane (2017), Blasted (Rebentats) Tarragona: Arola Editors (Textos a part. Teatre Contemporani) Traducció d’Albert Arribas





“Aquesta mena d’història no la vol sentir ningú” —Afirma el protagonista.

Cert, només uns quants anirem al teatre a veure, escoltar i patir amb la història de l’Ian, la Cate i el Soldat que més que éssers humans són miralls socials.

No interessa contemplar i sentir a les freixures que la violència privada és la llavor de la violència pública, que la tortura i l’assassinat de tantes dones i infants dins a les cases és un esqueix de l’arbre de la guerra.

No es vol saber res dels horrors que ha vist el soldat, només importa l’individu.


Street art 3d

Però allò públic i allò privat està unit per un forat que es planta al mig de l’escenari, un forat que es transforma en un pou d’on es pot sortir renascut com l’Ian, que aprèn a donar les gràcies i pot arribar a sentir una cosa semblant a l’amor que l’ajuda a sobreviure.


Edward Munch, Love and Pain

Llàstima que l’autora no ho aconseguís!