dimecres, 7 de febrer de 2018

Joan Ponç Diàbolo

Els quadres de Joan Ponç sempre m’expliquen contes.


Hi havia una vegada un jove artista que es va enamorar de l’obra de Cezanne perquè tenia l’ànima geomètrica.
Va recrear una de les natures mortes del mestre i en va fer tres variacions juganeres que captiven i fan dubtar del que es veu. Fan anar al país on les ombres tenen vida pròpia i les fruites incuben llumetes espurnejants amb les quals tot gat voldria jugar-hi.


Dues de les variacions


El món que Joan Ponç comença a crear enganya l’ull i és d’un enginy travesser i enjogassat. Comencem a caminar per un camí sovint tenebrós amb clapes de llum on les coses no són el que semblen.


Temps va ser temps que per aquest camí va trobar amistat i bona companyia. Amics artistes amb un poeta van agafar una barca per anar des de Port de la Selva a Port lligat a veure al mestre Dalí. Van tenir mala travessa, plena d’esculls i de perills i el nostre pintor en va fer un quadre: Nocturn.



Gran com un mural trompe l’oil superant tot decorativisme, carregat de símbols i d’antítesis sense síntesi: sol i lluna, mariners vestits de tauler d’escacs seguint a aquell que fent el mort guia cap a la roca d’on una música de flauta els atrau, el gall amb barret de copa que espera la matinada per cantar als reflexos i a les ombres i l’arlequí que diu les paraules màgiques, el poble de pagès i el temple clàssic, el peix del qual surt la signatura de Ponç subjectat amb una mà reivindicativa i la seva ombra que presideix el cel aclarint la foscor irisada de la nit blava.  Viatge iniciàtic dins una geografia transformada per obra i gràcia de la imaginació surrealista.
El poeta del grup d’amics era J.V. Foix que va escriure la “Balada dels cinc mariners exclusius i el timoner que era jo" que comença així:

A mitja nit navegàvem
A tres milles de Cap Gros;
Érem cinc a cos de sarja
I el timoner vestit d'or.
Els quatre vents de la barca
Bufaven de cara nord,
Ençà i enllà flamejava
un Ull coronat de flors.
Quan érem prop de Talabra
Algú ens cridà pel nom:
Era una pedra, era un arbre,
Un casull entre vinyots
O el somriure d'una balma
Que paria dues fonts.
El patró ens demana calma
I mirem els fars d'escorç;

Passats anys i panys l’artista metafísic des dels ulls gairebé clucs ens il·lumina i fa miniatures de les criatures geomètriques i robòtiques que ha creat en unes capses secretes on deixa el seu secret.

Joan Ponç fa seves les paraules poètiques del vell amic:


És quan dormo que hi veig clar 
Foll d’una dolça metzina.



dilluns, 29 de gener de 2018

Siri Hustvedt (2017), La mujer que mira a los hombres que miran a las mujeres. Barcelona: Seix Barral. Traducción de Aurora Echevarría


Siri Hystvedt es una filóloga que no sólo lee literatura, sino artes plásticas, ciencia, situaciones vitales o señales que emite el psique-soma que nos conforma. Pero, por encima de todo, es la mujer que, como un espejo, refleja los sentimientos de sus semejantes.

El título ya sugiere una doble lectura con su punta de ironía: "Te miro varón como tú me miras. Si me observas de igual a igual, seguro que viajaremos juntos con placer; si me miras desde el sexismo, pensarás que mi mirada es como la tuya. Si lees el libro comprobarás que no es así y que también puedes ser un compañero de camino."

El discurso de SH me ha cautivado desde la introducción. Me atrae su curiosidad intelectual que la impulsa a dialogar con lecturas que contestan preguntas para plantear otras que llevan a más lecturas.  Me entusiasma su capacidad de no dar nada por sentado, su busca de un lector con

"una buena disposición para viajar conmigo a lugares donde el terreno quizá sea abrupto y las vistas brumosas, pero a pesar, o tal vez a causa, de estos obstáculos, hay placeres por descubrir." P. 15.

Había terreno abonado para que sus palabras arraigaran y me encontrara dispuesta a tal viaje: mi inclinación a usar y a entender las metáforas como instrumento del pensamiento y de la emoción, aunque puedan convertirse en un oculto pseudo interpretador manipulado de lo que llamamos realidad.

Por ello me interesa que ponga su clara mirada en aquellas metáforas fosilizadas que no advertimos y que filtran y modulan nuestra visión y me ha divertido especialmente el artículo "La magia del globo" en el que deconstruye el significado de El perro globo de J. Koons adquirido por 58,4 millones de dólares en 2013.


"De hecho, un globo se ofrece como acertada metáfora de las lecciones de la historia: soplas y soplas, y se hace más y más grande, y en tu emoción olvidas las leyes de la física y empiezas a creer que no existe en el mundo un globo como el tuyo, que no hay límites en cuanto a tamaño. Y entonces revienta." P. 49.

En más de una ocasión he observado a famosos de todas las burbujas hablar de sí mismos en 3ª persona y me complace como analiza esta marca gramatical  que, como ciertas perífrasis, tiempos y modos verbales,  actúa como metáfora.

"Tal vez Koons está admitiendo con ello que es una celebridad y que, por tanto, vive buena parte de su vida como un personaje en tercera persona: Jeff Koons; él mismo es un producto que se comercia en el mercado del arte." P. 46.

En el siguiente capítulo SH utilizará como leitmotiv otra marca gramatical metafórica y nos presentara a : "Mi Loise Bourgeois". La cosa se complica.

Hay unas pocas mujeres famosas que hablan de sí mismas en 3ª persona y cotizan alto, aunque siempre menos, en el mercado del arte. Así Louise Bourgeois habla de su dura experiencia para entrar en el mundillo:

"Los patronos del Museo de Arte Moderno no estaban en absoluto interesados en una joven de París. No se sintieron adulados por la atención que ella les prestaba, no mostraron el más mínimo interés por sus tres hijos... Preferían a los hombres, y, entre éstos, a los que se callaban que estaban casados... Era una corte. Y los bufones artistas acudían a ella para entretener, para cautivar." P. 61.

Las mujeres estamos atrapadas en telas de araña y es al envejecer cuando la artista es más apreciada como tal: "el rostro viejo no encierra la amenaza del deseo erótico." P. 61

"Mi Louise Bourgeois entendió la necesidad, el vehemente impulso de traducir una experiencia real en símbolos apasionados. La experiencia que hay que traducir es profunda y antigua. Se construye a partir de la memoria, consciente e inconsciente." P. 61.

Aquí encontramos otro punto clave de esta alianza entre literatura, artes y neurobiología: " No hay percepción sin memoria." P. 69.


Y aquí encuentro a viejos conocidos.

¡Qué riqueza de ideas, qué viaje más estimulante!

No entro en la teoría literaria que subyace en los apartados dedicados a la imaginación literaria ni en el estilo que evita los lugares comunes, en cambio, no me resisto a comentar el final del capítulo final dedicado a su leído, releído y vivido Kierkegaard.

En este artículo parece que me acerco a la ironía latente de la autora y se me contagia su entusiasmada búsqueda del placer de conocer no exento de dudas: ¿Por qué escribir?¿Por qué no preferir el silencio? ¿Desde cuál de los múltiples "yo" hablar? ¿Desde qué punto de vista?

La ficción señala un camino y la filosofía puede tomar la forma de una novela. Hay que atreverse a dar el salto que impulsa el tropo metafórico.

“Esta es la verdad polifónica de la ficción, que siempre es comunicación indirecta. Consiste en muchas pequeñas verdades, una pluralidad de voces…” P. 402.

Seguiré viajando contigo Siri Hustvedt.










diumenge, 21 de gener de 2018

Sarah Kane (2017), Blasted (Rebentats) Tarragona: Arola Editors (Textos a part. Teatre Contemporani) Traducció d’Albert Arribas





“Aquesta mena d’història no la vol sentir ningú” —Afirma el protagonista.

Cert, només uns quants anirem al teatre a veure, escoltar i patir amb la història de l’Ian, la Cate i el Soldat que més que éssers humans són miralls socials.

No interessa contemplar i sentir a les freixures que la violència privada és la llavor de la violència pública, que la tortura i l’assassinat de tantes dones i infants dins a les cases és un esqueix de l’arbre de la guerra.

No es vol saber res dels horrors que ha vist el soldat, només importa l’individu.


Street art 3d

Però allò públic i allò privat està unit per un forat que es planta al mig de l’escenari, un forat que es transforma en un pou d’on es pot sortir renascut com l’Ian, que aprèn a donar les gràcies i pot arribar a sentir una cosa semblant a l’amor que l’ajuda a sobreviure.


Edward Munch, Love and Pain

Llàstima que l’autora no ho aconseguís!



dijous, 18 de gener de 2018

Harper Lee (2015) Vés i aposta un sentinella. Barcelona: Edicions 62 (El Balancí) Club de Lectura de la biblioteca Can Manyer de Vilassar de Dalt



Començo fent un experiment: intentaré deixar de banda tot allò que no sigui el text.

La Jean Louise abans d’arribar al seu poble es posa “la roba de Maycomb” amb la qual torna a ser el “cavallot” que s’ha convertit en senyoreta de Nova York. La noia torna a casa i ens fa saber que:

“...tinc la sensació que torno al món i que quan surto de Maycomb és com sortir del món “


S’ha d’haver llegit Matar un rossinyol   o  vist la pel·lícula —almenys tenir-ne referències— per entendre tot un munt d’implicacions. De tota manera, si no en sabéssim res, també entendríem que tant la roba com Maycomb són símbols que ens estan parlant d’alguna cosa així com l’essència d’un lloc, que identifiquem, si no amb l’estat d’Alabama, si amb el mític sud dels Estats Units.

No me n’estic sortint gaire de només parlar del text.

Potser m’anirà millor si segueixo la pista del títol.

El famós sentinella prové, com es diu explícitament al text, del verset 6 capítol 21 d’Isaïes.

Això m’ha ordenat el Senyor:
Vés, aposta un sentinella
per anunciar el que vegi.

La Jean Louise diu clarament que necessita un sentinella que li marqui el camí, perquè el seu pare ja no li serveix i no sap què fer. Ja des de la pàgina 37 s’explica que la tia Alexandra li fa tibar les cordes de la consciència “fins que vibraven com una cítara espectral.”

Caldrà que l’oncle Jack li aclareix allò tan evident que  “el sentinella de cada home és la seva consciència” perquè pari  d’enrabiar-se i discutir amb tothom, quan les seves expectatives no encaixen en una realitat complexa.

La consciència que li va esmolar la tieta, s’activa quan s’adona de com ha canviat la seva societat i les contradiccions s’amunteguen: Com es pot compaginar la llibertat federal i els drets humans de les persones de color?



 Altre cop, si no tenim en compte el moment històric de domini dels ianquis sobre el sudistes i de sorgiment de les organitzacions pels drets de les persones de color ens quedarem sense entendre gairebé res.

No aconsegueixo parlar només del text perquè com sempre i, aquí més, text i context són inseparables. I dic que aquí més, perquè en aquesta novel·la em sembla que s'intenta sostenir una tesi que no està prou definida i no es vol que sigui dit. Aleshores, és clar, el relat no acaba de rutllar.

A més a més, intueixo que si no hagués tingut èxit l’obra anteriorment publicada i la pel·lícula corresponent, s’hagués respectat el que semblava la voluntat de Harper Lee fins els seus últims anys de no publicar aquest text.


De tota manera hi ha detalls en la caracterització dels personatges que m’acosten a l’escriptora: Em complau imaginar-me l’oncle Jack com una vella aranya, amb una freqüència d’onda especial i amb un parlar com de taquigrafia intel·lectual.

També he gaudit veient, com la protagonista, encara que estigui al seu món, no acaba d’acostumar-se a entrar als cotxes sense donar-se un cop de cap. S’ha d’esperar al final perquè vigili i no se la foti.

Sembla que ha aprés la lliçó.