dijous, 5 de juliol de 2018

Han Kang (2018), Actos Humanos. Barcelona: :Rata_. Traducció de Sunme Yoon




La aniquilación programada, las torturas instituidas y las muertes crueles de inocentes tiñen de negro las cubiertas de este libro y el espíritu de quien lo lea.

En cambio, las palabras que teje Han Kang son blancas como la nieve que hiela y quema, a la vez que cubre y purifica. Este texto-tejido no borra el recuerdo sino que lo mantiene para que sea simiente de resistencia y de rebelión contra la opresión.

Asistimos con asombro a la construcción de un mundo con siete personajes a los que corresponden otras tantos relatos que encajan como piezas de un tangram literario.

"Las avecillas" actúa a modo de pórtico, como “Donde se abren las flores” actúa de cierre,  presentando fugazmente a los personaje en torno al protagonista: Dongho, el niño que se hace adulto al perder a su amigo y se enfrenta cara a cara con la muerte:

“De pronto algo parecido a un pájaro se escapó de su rostro, del que solo se podían ver los ojos cerrados y la máscara de oxígeno.” P. 26-26.

¿Dónde van estas avecillas que dan título al relato?

“El hálito negro” no nos da la respuesta pero nos cuenta que más allá de la muerte hay consciencia y el amigo de Dongho nos cuenta su visión post mortem y el afán de conservar la memoria en donde ardía.

“¡Rápido! Tenía que hilar otros recuerdos antes de que se me olvidaran.” P. 66.

Los cuentos centrales se dedican a las torturas y sus secuelas. “Las siete bofetadas” está centrada en la editora empeñada en su lucha contra el olvido que, a pesar de la censura que prohíbe las palabras que salen de la boca de unos actores que solo pueden mover los labios y articular sin sonido, ella interpreta su mensaje, el mensaje de Antígona:

“No pude darte un funeral después de que te fueras de este mundo
y desde entonces mi vida es un funeral.” P. 116.

“Hierro y sangre” hurga en el concepto y sentimiento de patria ya esbozado y indaga en cómo es posible llegar al sacrificio suprema por ella.

El himno nacional se convierte en una ceremonia que prepara para la resistencia heroica.

Masacre de Gwangju (1980), en el pueblo natal de la autora cuando tenía 10 años    


“Pude sentir que la gente había salido de sus caparazones y se unía a los otros con su carne desnuda y tierna y que, solo entonces, ese corazón grande y sublime que se había desangrado hecho trizas volvía a latir y palpitaba íntegro como antes (…) ¿Conoces el fulgor de ese instante en que te parece que llevas incrustada en la frente esa joya resplandeciente y pura que es la conciencia?” P. 136.

“La pupila de la noche” es la luna que todo lo ve y también el inquisidor que realiza autopsias psicológicas. Aquí tenemos una de estas confesiones tan dura como abrir en canal un cuerpo en la morgue. Intuyo en el uso de la segunda persona una metáfora del distanciamiento y, a la vez, la empatía que debe lograrse para relatar los duros recuerdos.

“A medida que te acercas a la vigilia, tus sueños se van haciendo menos cruentos y más ligeros. Al final se hacen tan delgados y frágiles como el papel y terminan por despertarte. Te esperan en silencio los recuerdos, a la cabecera de la cama, recuerdos que te hacen darte cuenta de que las pesadillas no son nada.” P. 189.

“Epílogo” actúa de coda explicativa. Una voz en primera persona, que identificamos con la de Han Kang, nos cuenta cómo de niña captaba sobreentendidos terribles en las conversaciones de los mayores y cómo, después, ha buscado la verdad sepultada para rescatar del olvido a los que no quisieron ser víctimas, pero se sacrificaron por unos ideales.

Investiga y obtiene el permiso del hermano de Dongho para contar su historia con la única condición de que “sea una historia recta y cabal”.

No sólo es así, esta red de cuentos nos atrapa porque consigue relatar con emoción y dignidad una historia bella y estremecedora que hiela el espíritu y a la vez lo consuela, quizás por la gracia de la olvidada justicia poética que da la impresión de dejar las cosas en su sitio.

Estos relatos no sólo están construidos con eficacia y maestría tal que se consigue una novela-tangram, sino que están conectados con historias semejantes de la multitud de oprimidos de la tierra: la historia general de la infamia.

¿Sólo el arte puede paliar la crudeza de la violencia que parece consustancial al ADN humano?



dilluns, 25 de juny de 2018

Pere Martí Bertran, Ignasi Blanch (2018) L'última cuca de llum. Editorial Andorra.


L'última cuca de llum en un magraner florit


L’última cuca de llum
que ens ofereix Pere Martí no té nom, però té memòria i és més eixerida que una sargantana: és una cuca literària.

És la veu de totes les cuques. Ella sap com explicar-nos la llegenda de la creació d’aquests insectes i la seva història. Just fins ara mateix, fins a aquest principi d’estiu, el moment en el qual podem gaudir millor d’aquestes espurnes d’estrella.

La cuca literària també ens parla del futur, de tot el que s’ha de fer perquè no s’acabin les cuques i n’hi hagi moltes més. Entre totes elles, segur que n’hi haurà alguna de literària per anar seguint la tradició i per explicar-nos coses tan boniques com que sentir la carícia d’una fulla és “com si m’haguessin fet pessigolles”.

Que tingueu un estiu ple de cuques de llum i que gaudiu d’aquesta delícia de llibre.



diumenge, 17 de juny de 2018

José Eduardo Agualusa (2018), Teoria general de l’oblit. Barcelona: Periscopi. Traducció de Pere Comellas Casanova


Sant Jordi 2018

“Si tens una bona història ets gairebé el rei”


El que serveix pel narrador oral al voltant del qual es forma una rotllana, és també útil a l’escriptor.


Agualusa té una bona història i la sap explicar fent que el passat d’Angola conflueixi en un sol edifici de la capital: l’edifici dels envejats i adoptant la mirada de la Ludo per dirigir la narració i fer que ens preguntem si estem davant d’una teoria general de l’oblit o de la memòria.

Tot plegat em fa pensar en aquesta pintura de Magritte


Renne Magritte, Les vacances de Hegel

El joc de l'art sigui plàstic o literari sempre amaga paradoxes. 


Com les de la protagonista que “és com una tortuga a qui haguessin arrencat la closca” i necessita la protecció d’un paraigua o de quatre parets. Però malgrat això, és des de la closca que es mira “la foscor com qui s’aboca a una abisme” i l’immens cel d’Àfrica que “ens esclafa” per narrar poèticament la història del país.


Vista de Luanda


Contempla la revolució: les pancartes on “els signes d’exclamació es confonien amb els matxets que portaven els manifestants”i les carretes plenes de morts mentre “el pou de la nit s’empassa els estels.”

La Ludovica no només contempla: sobreviu, aprèn i escriu sense parar en el llibre obert de les parets.

Els elements màgics s'amunteguen: personatges que desapareixen literalment xuclats per la terra, coloms missatgers de l’amor i prenyats de diamants, la filla retrobada, l’aliança de la vellesa i la infantesa, arbres de les paraules o ficus malemba, “núvols com meduses”, un riu que no desemboca al mar sinó donant una mica de vida al desert de Kalahari, la tribu dels kuvales que lluita per no extingir-se amb paraules dins una carta i antenes parabòliques que maten convertint-se en símbol irònic de l’extermini d’un determinat passat colonial en mans d’un pretès cosmopolitisme.

Per això en Pedro Afonso diu: “He vist en aquesta ciutat el que no cap als somnis”.

I com a conclusió una altra versió de les paraules de J.V.Foix: “És quan dormo que hi veig clar”.

“Si quan dormim, somiem que dormim, podem desperts, despertar-nos dins d’una realitat més lúcida?”

Una realitat com la de l’altra cantó d’un mirall on “cega, m’hi veig més que tu” on “estalvio menjar, aigua i adjectius” on escric “per a qui vaig ser”.

Les parets no han estat prou grans per escriure la teoria general de l’oblit, només per practicar-la.

Ens hem quedat amb trossos de la memòria d’aquells que, com tots farem un dia, ja han avançat “en direcció a la llum, rient i xerrant com aquell que entra en un vaixell”.

Mentre, podem gaudir de l’ombra del ficus malemba o arbre de les paraules, de les paradoxes i de les bones històries.


Malemba

 


dimecres, 13 de juny de 2018

Manuel de Pedrolo (2018) Tocats pel foc. Barcelona: Tigre de paper. 1959-1976


Cada capítol d’aquesta novel·la està dedicat a cada un dels cinc personatges que la conformen. Cinc tipus envoltats d’ombres que em recorden els menjadors de patates de Van Gogh. 



El protagonista Ange  és el primer. Ell és el més tocat pel foc, el representant de la utopia revolucionaria, l’àngel anunciador de la bona nova, el que viatja “amb les mans a les butxaques”, lleuger d’equipatge com convé a un apòstol.

El diàleg condueix l’acció de persuasió, però per les seves escletxes se’ns filtra l’escenari on interactuen els personatges, sempre al voltant d’una taula menjant: truita, sardines, conill i, sobretot, patates que omplen l’estómac.

L’ambient dins la barraca amb una porta de sac com si fos un teló, s’aconsegueix seguint el fil d’elements i actes quotidians que poc a poc van agafant valor simbòlic.


Així el quinqué del primer capítol amb una flama que balla als ulls dels personatges i que només trenca la foscor:

“Els ulls de l’home pesaven al seu damunt, mig ocults pel fum de la cigarreta i les ombres dansarines que desplegava la flama.”

Comença el joc de la seducció. Les mirades es creuen i parlen el seu llenguatge, el feinejar de les dones i els gestos dels homes aconsegueixen la il·lusió de realitat:

“Ell va passar un mos de pa per l’oli del fons del plat”

“La noia va fer un gest amb les espatlles i l’escot se li badà una mica mes sobre el solc profund que separava les sines joves.”

“Allargà els dits cap al tub de vidre, però els va retirar immediatament i es bufà els capcirons.”

L’Ange no sap apagar un quinqué, és la noia qui l’apaga bufant.


Disc del cantautor actual del mateix títol que la novel·la

El segon capítol està dedicat a la Isa, la dona de Fargues i mare de la noia. El paper de mestressa de la barraca i d’esposa enquadra aquesta part on comença la lliçó de comunisme: la propietat privada és “corruptora i egoista”, fins i tot si es considera la dona com una possessió.  El diàleg permet argumentar a favor i en contra, mentre la mestressa rumia que aquesta conversa és imprudent i no veu el moment que l’hoste se’n vagi. Es sent propietat del seu marit, ella? Ens queda el dubte.




Fora la barraca la natura és viva, l’exterior és la llibertat:

“Del fons del món venia una alenada d’aire que feia dansar les fulles de la parra i, més enllà, darrere la barraca, extreia sonoritats somortes del canyar.”

El pretendent de la noia, el Jau, donarà joc durant capítol següent argumentant en contra l’Ange que va alliçonant amb exemples i consignes:

“El testimoni, si no protesta, sempre és un còmplice.”

A vegades amb ressons evangèlics:

“...no vulguis per als altres allà que no vols per a tu”.

El Jau, sentencia: aquest és un “somiatruites”.

I la Sogues, la noia, està a punt  de tirar-li tot un cubell d’aigua bruta per sobre.

L’opressió de la barraca desapareix a l’exterior on la Sogues i l’Ange xerren, espiats pel Jau:

“Avançava per l’herbei que creixia arran de cledes, però després va travessar cap a l’altra banda i s’encongí, perquè la celístia no el delatés. I aleshores, tot d’una, s’atura. La veu de la Sogues, darrere l’emparrat, deia:...”




L’aigua lliga el capítol dedicat a la noia, la Sogues, que porta el nom de la Verge de les Cordes del Pla d’Urgell potser perquè està disposada a trencar-les totes. El cel anuncia pluja i dins la barraca la tensió augmenta.

“L’aigua va colpejar de nou rabiosament la teulada d’uralita, i les paraules van morir, com estrangulades.”

Apareix la part fosca de l’Ange, aquella que justifica els mitjans utilitzats per arribar als fins desitjats:

“Cal que algú vengui la seva consciència al mal,  perquè un dia tots siguem millors i més justos.”

Però la Sogues ja ha estat tocada pel foc i ella i l’Ànge cremen. Així i tot després dels petons i abraçades ella torna sola al llit mentre:

“Prop seu, sobre el cubell, l’aigua queia de gota en gota.”

Però l'aigua no apagarà el foc.

L’Anto Fargues, el carboner que ha acollit a l'Ange perquè no podia deixar de fer un favor a un amic, és el que tanca la novel·la. El pare deixarà anar a la filla amb el revolucionari perquè creu que ja s’ha allitat amb ell i, per tant, és la seva dona. La mare entre llàgrimes demana a la filla que el faci casar, del mal el menys, sembla que pensi.

El pare veu la filla “dreta al seu davant amb el farcellet a les mans, com una captaire” i deixa la porta oberta perquè tornin ella i la seva parella.

L’heroïna se’n va a fer d’infermera del militant caigut i una pregunta queda a l’aire: La Sogues camina cap a la llibertat o només canvia les cordes que la lligaven a la família per unes altres?

Potser només ho sap el vent.