Ursula K. Le Guin, Els desposseïts (2018). Barcelona: Raig verd. Traducció de Blanca Busquets

Em calia tornar a llegir Ursula K. Le Guin.

Mai ens tornem a banyar al mateix riu

Havia de llegir aquest llibre a la vora d’un riu i deixar que el corrent de les lletres i la remor de l’aigua se m’emportés tot recordant que “l’autèntic viatge és la tornada” i la llar a la que arribes “és un lloc en el qual mai no has estat”. Sí senyora, tot canvia, i aquí el panta rei dels presocràtics és a la base d’una revolució sense fi.

He acabat el llibre i he tornat a casa, ara, m’afanyo a escriure per no deixar perdre els moments de plenitud que m’ha donat la lectura.

M’ha estat grat trobar en el panteisme un puntal de la novel·la. El lema de “ser sencer és ser una part” es concreta en imatges: a la Takver “la complaïa sentir-se emparentada amb els peixos” (P. 30), el contacte amb la natura provoca que al Shevek que “l’ànima li surti de l’amagatall” (P. 37), perquè hi ha esperits als quals “mai no han tallat el cordó umbilical. Mai no les han després del sí de l’univers”. (P. 210)

Les persones d’aquesta mena tenen una aura especial les envolta una “clariana psicològica”, són uns éssers dotats “d’una autoritat inherent; alguns emperadors de veritat tenen vestits nous.” (P. 73)

També hi ha paisatges especials que creen una atmosfera suggeridora i plena de bellesa, alhora que reflecteixen l’interior dels personatges i ens presenten un bosc o l’univers com un tot relacionat: “una xarxa tan subtil com la del sistema nerviós d’un cos en vida.”

Aquest fragment em sembla exemplar:

“Era el paisatge més bonic que en Shevek havia vist mai (...) tot donava una impressió de plenitud complexa que (...) mai no havia experimentat, excepte, potser,  a petita escala en alguns rostres humans serens i pensatius.” P. 83.

En aquest entorn només hi falta el cant d’un ocell, la música, “l’art que està fet de temps”. El temps que el protagonista investiga per construir una teoria que sigui capaç de fer més entenedor l’univers. Hi ha uns moments de misticisme, una deriva que s’atura just en el llindar de considerar “l’univers com la corda d’una arpa gegantesca".  

Així i tot hi ha instants d’èxtasi com els que provoca l’amor satisfet:

“Dins d’ell creixia misteriosament una alegria com el so i l’olor de l’aigua corrent, alçant-se en la foscor.” P. 205.

O la revelació de la clau de la teoria després de dies i dies d’investigació fent la feina que millor podia fer:

“Era el camí obert, el camí a casa, la llum. L’esperit dins d’ell era com un nen que surt corrent a la llum del sol” P. 301.

Contraportada desplegable, amb el llibre al mig. Magnífica edició de Raig Verd

Un cop trobada la clau les diferències entre el seu planeta Anarres, el dels desposseïts, i el d’Urras, el dels propiedors, no li semblen al protagonista “més significatives que les diferencies entre dos grans de sorra de vora el mar.” P. 332.

No només hi ha la il·luminació que permet entrellucar la comprensió de l’univers, sinó també l’exaltació de sentir-se unit a un grup de gent que, sense res a les mans no vol emprendre el camí fàcil de deixar-se governar i segueix un col·lectivisme àcrata sabent que la revolució no es pot aturar mai, sempre flueix: com el corrent d’un riu.

Almudena Grandes ( 2017) Los pacientes del doctor García. Barcelona: Tusquets

Una de espías, pero de espías de carne y hueso, de personas como tú y como yo que un día deciden cruzar al lado oscuro, porque no hay otra opción decente. Es lo que hace el médico protagonista que aunque se convierte en un perdedor, nunca será un derrotado.

La prosa de Almudena Grandes humaniza a sus personajes y los convierte en los verdaderos hacederos de la historia. Destacan, claro está los republicanos que conservan sus ideales durante la dictadura y que no ser resignan a dejar de luchar, pero dibuja todas las contradicciones de vencedores y vencidos.

El doctor García es uno de estos héroes anónimos: crea un hospital de sangre, cura procesos infecciosos, extrae tumores infiltrados, después sutura y, aunque las cicatrices duelan con los cambios de tiempo, ve perpetuada su lucha.

Este conjunto de metáforas son las que nombran las cinco partes de la novela ( "I Hospital de sangre", II Procesos infecciosos,  III Tumores infiltrados, IV Puntos de sutura y V Las cicatrices duelen con los cambios de tiempo )y nos guían a través de heridas todavía abiertas.

Almudena Grandes "nos consuela y cura" en palabras prestadas de Luis Cernuda que encabeza estos Episodios de una Guerra interminable. Lo hace dando vida a este doctor y llamándolo precisamente García, el apellido más común en España.

Sólo me detendré en algunos fragmentos que muestran cómo la pluma de la autora es un estilete que disecciona los sentimientos. 

Así la ira se convierte en un "punto de luz blanca entre las cejas" P 37.

La joven Agueta embutida en su uniforme de niña de las juventudes hitlerianas que le viene pequeño en una especie de "ángel que hubiera descendido directamente de su nube hasta un burdel" P. 313.

El subidón de incorporarse a una aventura patriótica peligrosa se contempla como "esa euforia puntiaguda, efervescente, que otorgaba una placentera relevancia a cada centímetro de su piel y le obligaba a sonreír sin proponérselo. P. 353

Y la bailadora de tango, empoderada por la música, se sirve del compañero de baile como de "un poste de madera":

"... él hacía su papel con destreza y sin pasión , prestándole su cuerpo para que ella brillara como una estrella oscura, adornándose con los ojos de quienes la miraban como si fueran un trofeo desdeñable, digno del desprecio que mostraba hacia ellos, hacia todo lo que no fuera el ritmo de su cuerpo en movimiento" P. 623

Las imágenes no son meros adornos están ancladas en su prosa, son parte de la encarnadura narrativa y, como nos tiene acostumbrados, brillan especialmente en las escenas eróticas que se convierten en recreaciones de sensaciones:

" La sensación de plenitud que se irradiaba desde mi sexo hasta la partícula más pequeña del aire que respiraba me impedía pensar, comparar, resistirme a la marea de espuma sonrosada y dulce, como un mar de vainilla, donde me mecía como un leño que florara a la deriva en una tempestad sobre la que no poseía control alguno, un náufrago que en su repentina fragilidad se sintiera más poderoso, más consciente y seguro, más vivo que cuando miraba al horizonte desde la sólida cubierta de su barco." P. 594.

Que por muchos años y muchos libros continuemos gozando con la lectura de la prosa apasionante y apasionada de Almudena Grandes.

Manuel de Pedrolo (2018) Infant dels grans. Barcelona: Comanegra. Pròleg i transcripció d’Anna Moreno-Bedmar

Gairebé tothom ha escoltat la narració de com ha arribat al món i de les seves gràcies i desgràcies infantils. Acostumem a repetir les mateixes històries lligades a les primeres passes o mots, perquè ens sembla que la personalitat es comença a dibuixar en les anècdotes que el record ha conservat i transformat.

Quan algú que escriu es troba a primera fila de l’espectacle de néixer i créixer s’entén que ho vulgui posar negre sobre blanc i encara més si aquest escriptor és Manuel de Pedrolo que transforma tot el que té al voltant en escriptura. Ell aconseguirà superar la narració anecdòtica i construir una “autoficció” , com diu encertadament la prologuista Anna Moreno, literària.

M’he identificat en el relat per partida doble. Per una banda, com a nena nascuda el 1952 que, també, passejava, els estius, per una carretera lleidatana plena de pols al poble del meu pare, al sud de Tàrrega. Reconec els camps secs, les hortes, el soroll de les peülles dels cavalls, els carros tornant al poble tots els capvespres i també el dolor i l’amor per aquella terra aspra.

La Segarra des de Concabella

“quelcom d’obscur l’unia a aquesta terra ingrata i d’aquesta terra potser nodriria marcant per aquests estius, aquell calfred de sol i ombra, aquell sentit adust de l’existència.” P. 80.

Per altra banda, connecto amb l’escriptor que busca imatges per explicar i explicar-se el miracle del naixement i creixença de la filla: que passa de ser “un verm” a “una joguina posada en marxa i de estar tant contenta que “sembla que remeni la cua” a tenir “quelcom de dijous, ja que és el centre inexpressat de la casa”.

Però no només són les imatges, Infant dels grans explora el neguit del pare pel futur de la filla i per l’atzar de l’existència,  en coherència amb la seva producció poètica i narrativa.

“S’angoixa l’home per tot aquest treball que es fa amb ajuda d’hores. Créixer, pensar... De sobte, tot això li sobra. Perquè tot això, entre altres coses, significa arrelar.” P. 117.

I per fer-ho cal mirar enrere. 

Dues imatges s’utilitzen com a leitmotiv per evocar la infantesa dels progenitors. El pare fa servir el caminar rítmic dels cavalls que sonen tic-toc com un rellotge per il·lustrar la seva angoixa existencial ja intuïda a la infantesa:

“Les hores passaven i el cor de l’infant adormit (...) encara hi havia, confós amb el seu glatir, la presència esgarrifosa, però ell ho ignorava, d’aquell tic-toc.” P. 94.

En canvi, el món de la mare és de suburbi ciutadà i la imatge que s’utilitza és la de les escales que la tenien presonera en un petit pis:

“la mare es movia pel pis, callada, i durant hores s’hauria dit que no l’habitava ningú, tan espessa podia ser la quietud. S’endinsava pel cor de l’infant com una amenaça.” P. 134.

La mare canta per fugir del silenci i el pare escolta les veus que expliquen històries les nius d’estiu:

“Eren veus lentes, acostumades a aquella lentitud de la terra, de les plantes, de la germinació que es fa esperar a través de tot l’hivern. Era bell sentir parlar així.” P. 91.

Trobo el ressò d’aquestes veus a Infant dels grans.

És bell de llegir.

Graham Swift (2003) La luz del día. Barcelona (Anagrama) Traducción Daniel Najmías

La fecha del 20 de noviembre condensa años de vidas entrecruzadas desde que el detective George Webb notó que algo le pasaba después contemplar cómo un retazo de sol iluminaba las rodillas indefensas de Sarah, una  clienta especial.

Y se convierte en inspector de destellos de luz, de olores de buena cocina, del tacto afelpado del Common Park de Wimbledon donde desde un banco de teca con los nombres de los donadores es más fácil recordar las historias de los muertos que han tejido su vida.

Y supervisa las flores, en el despacho, en los cubos metálicos cubiertos de sudor frío donde compra las rosas que esparcirá sobre la tumba que parece una porción de tarta de bodas en un día radiante y frío mientras: “el césped reluce, envuelto en telarañas de escarcha a punto de fundirse.” Porque George y Sarah tienen algo de vegetal son flores de noviembre, crisantemos.

Y observa la copa de vino blanco que se va vaciando y mide el tiempo como un reloj de arena. En este momento, George todavía no sabe que le tocará esperar 8 años para cerrar este caso que se ha convertido en el suyo y ¿quién sabe? logrará abrir una puerta a una vida nueva como la que tuvo Eugenia de Montijo tras la muerte de su esposo.

Tampoco intuye, al principio, qué significa que Sarah le contrate para que sea “sus ojos”, todavía no es evidente que ella se convertirá en la luz de los suyos y que, por esta razón, hará los deberes, se fijará en las palabras para captar el aura de la vida y  hacerla llegar a la cárcel oscura donde cada quince días entrega: “Un pedazo del mundo escrito en un pedacito de papel (…) el mundo cachito a cachito, como un preso va abriendo un boquete, piedra a piedra, hasta derribar un muro entero. “ P. 243.

Graham Swift

Así consigue sonrisas “como grietas de luz en la pared”, así va recordando y escribiendo en su libreta de policía literario; mientras fantasea con el día en que desaparezca la niebla, un día tan luminoso como aquel 20 de noviembre; cuando ella regrese a la “clara luz del día.”

Víctor Català (2017), De foc i de sang. Barcelona: Club Editor Jove. Antologia i postfaci de Lluïsa Julià

Caterina Albert em continua seduint.

No és només pels temes ben vigents: l’infanticidi, els atemptats, el maltractament i el treball no reconegut de les dones, la indefensió de la infantesa i de la vellesa, la fotesa de les convencions socials o la bogeria.

No només per les imatges que ens espavilen els sentits:

“Déu me guardi d’aquells homes, amb tuf de gos de la suor covat.” P 15.

O ens humanitzen una masia:

“Com si la casa tingués mal de panxa.” P. 36.

O ens fan veure un crit com “una serpentina sonora”, contemplar uns infants a la platja “amb la foscor i la gràcia de petits bronzes d’art”, les cabanes de les vinyes com “estranys monstres acèfals” i un llagut com “una gran libél.lula.”

Sinó també perquè converteix en símbols realitats quotidianes, com a “La jove. Tot pastant”, on l’acte d’amassar el pa es converteix en correlat d’una manera de construir-se la vida, mentre que el pastador recòndit passa a ser l’habitació pròpia des d’on la protagonista espia la realitat i, en la mesura d’allò possible,  modela el seu paper en el món.

Rere aquest personatge, intueixo l’autora, observant les glòries i misèries humanes per escriure paràgrafs com aquest:

“ ...tot quan restava de viu en la seva persona estaria vinculat per arreu al pastador; en aquell ombrívol i misteriós pastador, sagrari d’estranyes facècies, en el que havia passat ella tan llargues hores i en el que havia oït, sense voler, tantes paraules, i, sense voler, espiat tants actes que havien de resultar font i objecte de les més punyents reaccions que, a voltes, poden sotragar el míser cor humà.” P. 132.

Acabat de copiar aquest fragment, se’m fa evident que encara queda una raó més per rellegir Víctor Català. L’elegància dels seus amplis i rics períodes oracionals que bressolen les paraules triades amb cura. La prosa humanística senyorívola i, alhora, lleugera;  rítmica i, alhora, contundent, com d’estàtua grega reviscuda.

Acabo, perquè em sembla que ve a tomb, amb un fragment d’un poema inèdit de l’autora, extret del Museu-Arxiu de Víctor Català a L’Escala.

Perdurança

Des del fons lluminós dels anys i els segles,

els tresors soterrats van ressorgint,

i són les velles regles

les que a les noves regles van nodrint.

Cauran d’avui les formes transitòries

i de l’antiga història les memòries

damunt l’àuria sorra s’escriuran.