Michael Connelly (2003) Cuesta abajo. Barcelona: RBA. Traducción de Antonio Padilla

Dos casos paralelos que contrastan y un inspector, Harry Bosch, para quien "todas las personas cuentan, o bien no cuenta ninguna" Es igual el hijo de un senador que el huérfano maltratado que se ha convertido de víctima en verdugo.

El inspector tiene habilidad y experiencia para sortear los politiqueos y hace buenamente lo que puede con su vida privada. 

Harry Bosch es un héroe anónimo sin ínfulas que sabe disfrutar de la comida rápida, de la buena conversación y de la música de Chet Baker. Escucha Night Bird y, aunque esconda una vida maldita, es capaz de mirar al cielo y decirse que es uno de esos días en los que parece que se pueda ser capaz de volar sobre Los Ángeles.

 https://www.youtube.com/watch?v=VvrBCpjDuEA

Bel Olid (2017) La mala reputació. Barcelona: Proa (La butxaca) Premi Roc Boronat 2012

"...cels de paper de diari mut." P..131

Tretze contes fets de records i de desdoblaments, miralls on pots trobar el millor i el pitjor de tu mateixa. 

També, subtil esgarrifança provocada per unes innocents garlandes blanques com les que, per Nadal,  encara es retallen a ses illes.

Angoixa que només la visió de quinze mandonguilles ben alineades, amb el julivert i l’all picats al punt just, pot apaivagar.

Ens inquieta un gat deixat com a penyora d’una existència en pena, o una moneda brillant embolicada en un mocador.

Diríem que les cartes són millors missatgeres que la veu per curar pors desconegudes o poden ser espills que reflecteixen el fons del pou de l’ànima.

Els escenaris també es confonen: portem la casa i la ciutat a sobre i només s’esfumen, quan ens convé.

Fins i tot no sabem si som nosaltres o la nostra mare, si a l’Hospital o fugint-ne per no quedar-hi atrapades.

No n’hi ha prou amb una vida, és avorrit; cal ser una heroïna o jugar a ser qui vulguem.

Quina part tenim de les tres dones, unides per alguna cosa més que un celobert amb papallones, que són complementàries com un joc de cartes?

Dos minuts aspirant la cigarreta d’una altra persona pot ser la manera d’inventar un món.

Calen només uns segons de deixar-se anar com “un llangardaix al sol” per perdre allò que més s’estima.

Tretze relats amb la lleugeresa de l’oreneta i el pas segur de la tortuga.

Maria Guasch (2017) Els fills de Llacuna Park. Barcelona: L’altra editorial

Aquesta novel·la em toca el cor de manera especial perquè la protagonista podria haver estat ben bé alumna meva. De tota manera, abans de reconèixer en la situació del rectangle de color rajola de l’Institut de Canyars la silueta i l’ambient de l’Institut Bruguers de Gavà, ja m’havia atrapat l’escriptura de Maria Guash.

L’autora deixa endevinar més que no pas diu i aconsegueix fer sentir l’angoixa existencial que hi ha darrere del nihilisme que ofega la voluntat i fa actuar de manera gairebé automàtica els personatges. Aconsegueix crear un món, no només per la capacitat suggeridora de la història que ens explica, sinó per la multitud de detalls amb capacitat simbòlica.

Hi ha metàfores convencionals com les que ens acosten a l’ambient de la presó que s’equipara a un convent o a un refugi amb racons que poden convertir-se en oasis.

M’interessen més les imatges lliures que enllacen realitats diferents com la següent:

“Quan les oques van al camp, la primera va al davant, canten a l’escola de l’Eloi, i el funcionar, repolit, aferrat al walkie, condueix la filera de dones.” (P. 17)

I també metàfores gramaticals que poques vegades és considera que ho siguin, com l’ús del temps present que entenc com a correlat d’una bona part d’una generació que, marcada per la droga y la crisi posterior, no troba cap futur.

Les al·lusions i els sobreentesos són constants, potser fins i tot, començant pel títol que m’evoca el nom del gran parc d’esbarjo que hi havia a Gavà abans de la Guerra Civil, conegut com a American Lake, els terrenys del qual estan totalment urbanitzats.

https://ca.wikipedia.org/wiki/American_Lake

Sigui quin sigui el llac o llacuna que s’acaba convertit en sol edificable, el títol agafa la força simbòlica d’una generació estancada.

Ara bé, sota aquest superfície silenciosa i sense onades hi ha mil i una històries sòrdides: la vida a la presó, l’atracció-compassió per una parella de bessons marcats pel diner fàcil de l’especulació i per la droga, la bombolla immobiliària, les relacions familiars i afectives agafades amb agulles, els abusos a menors dins la família, la tasca difícil i qüestionada del professors d’institut, la dificultat d’emancipació dels joves i dels que ja no ho són.

Tot això mentre sorprenen visions com les de la muntanya de Montserrat que si no és l’estel que guia, és un consol o com la de la caixeta de les pastilles per a dormir guardades com joies.

Els nou mesos, el temps de la narració, és el d’un embaràs. Potser és el temps que cal perquè la protagonista reneixi? O potser, la Clara s’evaporarà en un d’aquests ambients que l’embolcallen?

“L’espai, quiet i silenciós, és d’una assolellada gairebé mística. Si em quedo més estona aquí, immòbil, és possible que em dissolgui, arrasada per la llum. En realitat potser ja m’he dissolt, potser sóc només una presència sense cos.” P. 181.

No puc evitar un atac de melancolia. Bona part d’aquesta generació, de la qual formen part els meus fills, torna a sentir l’absurd de l’existència amb una cruesa, que em sembla més destructiva que la d’aquells existencialistes del segle XX, els meus germans grans, que quan era jove intentava imitar. 

Ara bé, hi ha "fills de Llacuna Parc" que tenen l'art de captivar-nos.

Ursula K. Le Guin, Els desposseïts (2018). Barcelona: Raig verd. Traducció de Blanca Busquets

Em calia tornar a llegir Ursula K. Le Guin.

Mai ens tornem a banyar al mateix riu

Havia de llegir aquest llibre a la vora d’un riu i deixar que el corrent de les lletres i la remor de l’aigua se m’emportés tot recordant que “l’autèntic viatge és la tornada” i la llar a la que arribes “és un lloc en el qual mai no has estat”. Sí senyora, tot canvia, i aquí el panta rei dels presocràtics és a la base d’una revolució sense fi.

He acabat el llibre i he tornat a casa, ara, m’afanyo a escriure per no deixar perdre els moments de plenitud que m’ha donat la lectura.

M’ha estat grat trobar en el panteisme un puntal de la novel·la. El lema de “ser sencer és ser una part” es concreta en imatges: a la Takver “la complaïa sentir-se emparentada amb els peixos” (P. 30), el contacte amb la natura provoca que al Shevek que “l’ànima li surti de l’amagatall” (P. 37), perquè hi ha esperits als quals “mai no han tallat el cordó umbilical. Mai no les han després del sí de l’univers”. (P. 210)

Les persones d’aquesta mena tenen una aura especial les envolta una “clariana psicològica”, són uns éssers dotats “d’una autoritat inherent; alguns emperadors de veritat tenen vestits nous.” (P. 73)

També hi ha paisatges especials que creen una atmosfera suggeridora i plena de bellesa, alhora que reflecteixen l’interior dels personatges i ens presenten un bosc o l’univers com un tot relacionat: “una xarxa tan subtil com la del sistema nerviós d’un cos en vida.”

Aquest fragment em sembla exemplar:

“Era el paisatge més bonic que en Shevek havia vist mai (...) tot donava una impressió de plenitud complexa que (...) mai no havia experimentat, excepte, potser,  a petita escala en alguns rostres humans serens i pensatius.” P. 83.

En aquest entorn només hi falta el cant d’un ocell, la música, “l’art que està fet de temps”. El temps que el protagonista investiga per construir una teoria que sigui capaç de fer més entenedor l’univers. Hi ha uns moments de misticisme, una deriva que s’atura just en el llindar de considerar “l’univers com la corda d’una arpa gegantesca".  

Així i tot hi ha instants d’èxtasi com els que provoca l’amor satisfet:

“Dins d’ell creixia misteriosament una alegria com el so i l’olor de l’aigua corrent, alçant-se en la foscor.” P. 205.

O la revelació de la clau de la teoria després de dies i dies d’investigació fent la feina que millor podia fer:

“Era el camí obert, el camí a casa, la llum. L’esperit dins d’ell era com un nen que surt corrent a la llum del sol” P. 301.

Contraportada desplegable, amb el llibre al mig. Magnífica edició de Raig Verd

Un cop trobada la clau les diferències entre el seu planeta Anarres, el dels desposseïts, i el d’Urras, el dels propiedors, no li semblen al protagonista “més significatives que les diferencies entre dos grans de sorra de vora el mar.” P. 332.

No només hi ha la il·luminació que permet entrellucar la comprensió de l’univers, sinó també l’exaltació de sentir-se unit a un grup de gent que, sense res a les mans no vol emprendre el camí fàcil de deixar-se governar i segueix un col·lectivisme àcrata sabent que la revolució no es pot aturar mai, sempre flueix: com el corrent d’un riu.

Almudena Grandes ( 2017) Los pacientes del doctor García. Barcelona: Tusquets

Una de espías, pero de espías de carne y hueso, de personas como tú y como yo que un día deciden cruzar al lado oscuro, porque no hay otra opción decente. Es lo que hace el médico protagonista que aunque se convierte en un perdedor, nunca será un derrotado.

La prosa de Almudena Grandes humaniza a sus personajes y los convierte en los verdaderos hacederos de la historia. Destacan, claro está los republicanos que conservan sus ideales durante la dictadura y que no ser resignan a dejar de luchar, pero dibuja todas las contradicciones de vencedores y vencidos.

El doctor García es uno de estos héroes anónimos: crea un hospital de sangre, cura procesos infecciosos, extrae tumores infiltrados, después sutura y, aunque las cicatrices duelan con los cambios de tiempo, ve perpetuada su lucha.

Este conjunto de metáforas son las que nombran las cinco partes de la novela ( "I Hospital de sangre", II Procesos infecciosos,  III Tumores infiltrados, IV Puntos de sutura y V Las cicatrices duelen con los cambios de tiempo )y nos guían a través de heridas todavía abiertas.

Almudena Grandes "nos consuela y cura" en palabras prestadas de Luis Cernuda que encabeza estos Episodios de una Guerra interminable. Lo hace dando vida a este doctor y llamándolo precisamente García, el apellido más común en España.

Sólo me detendré en algunos fragmentos que muestran cómo la pluma de la autora es un estilete que disecciona los sentimientos. 

Así la ira se convierte en un "punto de luz blanca entre las cejas" P 37.

La joven Agueta embutida en su uniforme de niña de las juventudes hitlerianas que le viene pequeño en una especie de "ángel que hubiera descendido directamente de su nube hasta un burdel" P. 313.

El subidón de incorporarse a una aventura patriótica peligrosa se contempla como "esa euforia puntiaguda, efervescente, que otorgaba una placentera relevancia a cada centímetro de su piel y le obligaba a sonreír sin proponérselo. P. 353

Y la bailadora de tango, empoderada por la música, se sirve del compañero de baile como de "un poste de madera":

"... él hacía su papel con destreza y sin pasión , prestándole su cuerpo para que ella brillara como una estrella oscura, adornándose con los ojos de quienes la miraban como si fueran un trofeo desdeñable, digno del desprecio que mostraba hacia ellos, hacia todo lo que no fuera el ritmo de su cuerpo en movimiento" P. 623

Las imágenes no son meros adornos están ancladas en su prosa, son parte de la encarnadura narrativa y, como nos tiene acostumbrados, brillan especialmente en las escenas eróticas que se convierten en recreaciones de sensaciones:

" La sensación de plenitud que se irradiaba desde mi sexo hasta la partícula más pequeña del aire que respiraba me impedía pensar, comparar, resistirme a la marea de espuma sonrosada y dulce, como un mar de vainilla, donde me mecía como un leño que florara a la deriva en una tempestad sobre la que no poseía control alguno, un náufrago que en su repentina fragilidad se sintiera más poderoso, más consciente y seguro, más vivo que cuando miraba al horizonte desde la sólida cubierta de su barco." P. 594.

Que por muchos años y muchos libros continuemos gozando con la lectura de la prosa apasionante y apasionada de Almudena Grandes.

Manuel de Pedrolo (2018) Infant dels grans. Barcelona: Comanegra. Pròleg i transcripció d’Anna Moreno-Bedmar

Gairebé tothom ha escoltat la narració de com ha arribat al món i de les seves gràcies i desgràcies infantils. Acostumem a repetir les mateixes històries lligades a les primeres passes o mots, perquè ens sembla que la personalitat es comença a dibuixar en les anècdotes que el record ha conservat i transformat.

Quan algú que escriu es troba a primera fila de l’espectacle de néixer i créixer s’entén que ho vulgui posar negre sobre blanc i encara més si aquest escriptor és Manuel de Pedrolo que transforma tot el que té al voltant en escriptura. Ell aconseguirà superar la narració anecdòtica i construir una “autoficció” , com diu encertadament la prologuista Anna Moreno, literària.

M’he identificat en el relat per partida doble. Per una banda, com a nena nascuda el 1952 que, també, passejava, els estius, per una carretera lleidatana plena de pols al poble del meu pare, al sud de Tàrrega. Reconec els camps secs, les hortes, el soroll de les peülles dels cavalls, els carros tornant al poble tots els capvespres i també el dolor i l’amor per aquella terra aspra.

La Segarra des de Concabella

“quelcom d’obscur l’unia a aquesta terra ingrata i d’aquesta terra potser nodriria marcant per aquests estius, aquell calfred de sol i ombra, aquell sentit adust de l’existència.” P. 80.

Per altra banda, connecto amb l’escriptor que busca imatges per explicar i explicar-se el miracle del naixement i creixença de la filla: que passa de ser “un verm” a “una joguina posada en marxa i de estar tant contenta que “sembla que remeni la cua” a tenir “quelcom de dijous, ja que és el centre inexpressat de la casa”.

Però no només són les imatges, Infant dels grans explora el neguit del pare pel futur de la filla i per l’atzar de l’existència,  en coherència amb la seva producció poètica i narrativa.

“S’angoixa l’home per tot aquest treball que es fa amb ajuda d’hores. Créixer, pensar... De sobte, tot això li sobra. Perquè tot això, entre altres coses, significa arrelar.” P. 117.

I per fer-ho cal mirar enrere. 

Dues imatges s’utilitzen com a leitmotiv per evocar la infantesa dels progenitors. El pare fa servir el caminar rítmic dels cavalls que sonen tic-toc com un rellotge per il·lustrar la seva angoixa existencial ja intuïda a la infantesa:

“Les hores passaven i el cor de l’infant adormit (...) encara hi havia, confós amb el seu glatir, la presència esgarrifosa, però ell ho ignorava, d’aquell tic-toc.” P. 94.

En canvi, el món de la mare és de suburbi ciutadà i la imatge que s’utilitza és la de les escales que la tenien presonera en un petit pis:

“la mare es movia pel pis, callada, i durant hores s’hauria dit que no l’habitava ningú, tan espessa podia ser la quietud. S’endinsava pel cor de l’infant com una amenaça.” P. 134.

La mare canta per fugir del silenci i el pare escolta les veus que expliquen històries les nius d’estiu:

“Eren veus lentes, acostumades a aquella lentitud de la terra, de les plantes, de la germinació que es fa esperar a través de tot l’hivern. Era bell sentir parlar així.” P. 91.

Trobo el ressò d’aquestes veus a Infant dels grans.

És bell de llegir.