dijous, 8 de novembre de 2018

Raül Garrigasait (2017) Els estranys. Barcelona: Mirmanda





Llibre estrambòtic, atapeït d’escenes i d’idees suggeridores. Proposa un tema que sembla arcaic i que, malgrat tot, se'ns va apropant: clarobscurs del valors de l’antic règim i del nou. 

En mig d’una guerra sense ordre ni concert el diletant prussià Wieleman és el símbol d’una societat en extinció que acaba la vida amb placidesa, però matant, encara que sigui per accident.

No he aconseguit entrar dins el relat del traductor obsedit pel protagonista del llibre que ha de fer entenedor en una altra llengua. Tampoc, en la narració de les poques aventures d’aquest personatge de la primera guerra carlina, però sí que m’ha admirat la capacitat de l’autor per recrear ambients i sensacions relacionant-les amb idees originals a través d’imatges potents.

Com aquest fragment on sembla que vibrem escoltant una música que fa aquest impressió:

“...era com pujar una margera de rocs i herbes que fan nusos als turmells i veure una gran plana de verd llampant amb minúscules colles de gent asseguda, estirada, refent-se d’algun desastre natural amb la gratitud dels supervivents, oblidant-ho tot, renaixent a un món feliç.” P. 47.

O la personalitat del metge il·lustrat vista d’aquesta forma:

“Com un explorador, avanço per la foscor amb el meu equipatge: la precisió quirúrgica, les vacunes, les reaccions químiques. On regne el caos dels homes, jo m’esforço a sotmetre la natura i em serveixo de les seves lleis per atenuar el desastre.” P. 81.

De tota manera, ni l’amistat exaltada servirà per escapar de la mort:

“Els amics sorgeixen d’un entusiasme compartit: una rara afinitat els aïlla en una solitud immensa però els permet assaborir la fecunditat del present (...) Tota amistat és una mena de secessió, fins i tot una revolta, i ens protegeix de la servitud completa.” P. 147.

Al final, el caos s’emportarà el científic.

Això sí, sempre queda el plaer de menjar rovellons:

“Sota la pressió de la forquilla les formes s’esponjaven i s’oferien sense voluntat, i dins la boca esclataven les flaires i els gustos del sotabosc, el porc fer i el cuc, la fura i els excrements, les llavors i el cargol i les fulles en descomposició.” P. 92.

En fi, un llibre tardoral i tenyit de misantropia.


diumenge, 28 d’octubre de 2018

El fotógrafo de Mauthausen (2018) Dirección: Mar Targarona. Guión: Roger Danès & Alfred Pérez-Fargas. Banda sonora: Diego Navarro




Imprescindible.

No es una película más de nazis, sino un film épico que nos mantiene en vilo hasta durante los títulos de crédito finales.

Las primeras imágenes ya sobrecogen. Unas sombras cobran presencia y llenan la pantalla, son seres derrotados que entran en el campo de concentración: el teatro de todos los horrores. Prometedor inicio.

El teatro va a convertirse en sutil hilo conductor y sea drama, comedia, farsa o, incluso, esperpento, como en la escena del teatro de varietés dentro del barracón que se alterna con la realidad más cruel, nunca dejará de ser de denuncia.

Un detalle. El viejo libro de La vida es sueño, de la mujer obligada a prostituirse, va a convertirse en uno de los escondrijos de los negativos, los mismos que nos han permitido ver y saber lo que no éramos capaces de imaginar. Así se preserva la verdad.

Cine comprometido, sí, pero también de reflexión ¿Quién no se ha preguntado cómo es posible contemplar el horror desde el objetivo de una cámara? La incógnita está latente en los claroscuros del héroe, se encarna en la trama y adquiere especial relevancia en ciertas escenas trágicas y tiernas en las que Mario Casas se supera.

Mar Targarona observando al fotógrafo

Sin embargo, la vitalidad del film reside en su capacidad de conmovernos al exprimir el sentido de la historia mezclando realidad y ficción, aquí radica la fuerza que nos conmociona. El fotógrafo de Mauthausen arriesga y gana.


La tensión no decae y llega un momento en que la música deja de ser sólo un acompañamiento, quizá cuando escuchamos el piano de Beethoven y un fragmento del sopesado y sugerente diálogo nos advierte que atendamos a la música. En efecto, atención, porque así como las notas de Madame Batterflay laten en la canción J’attendrai —que suena en la recreación de la macabra ejecución de Hans Bonarewitz—,  la banda sonora de Diego Navarro evoca la fuerza de una obertura operística.

                                              Arte total.










dijous, 25 d’octubre de 2018

Michael Connelly (2003) Cuesta abajo. Barcelona: RBA. Traducción de Antonio Padilla


Dos casos paralelos que contrastan y un inspector, Harry Bosch, para quien "todas las personas cuentan, o bien no cuenta ninguna" Es igual el hijo de un senador que el huérfano maltratado que se ha convertido de víctima en verdugo.

El inspector tiene habilidad y experiencia para sortear los politiqueos y hace buenamente lo que puede con su vida privada. 

Harry Bosch es un héroe anónimo sin ínfulas que sabe disfrutar de la comida rápida, de la buena conversación y de la música de Chet Baker. Escucha Night Bird y, aunque esconda una vida maldita, es capaz de mirar al cielo y decirse que es uno de esos días en los que parece que se pueda ser capaz de volar sobre Los Ángeles.


dimecres, 17 d’octubre de 2018

Bel Olid (2017) La mala reputació. Barcelona: Proa (La butxaca) Premi Roc Boronat 2012


"...cels de paper de diari mut." P..131

Tretze contes fets de records i de desdoblaments, miralls on pots trobar el millor i el pitjor de tu mateixa. 
També, subtil esgarrifança provocada per unes innocents garlandes blanques com les que, per Nadal,  encara es retallen a ses illes.

Angoixa que només la visió de quinze mandonguilles ben alineades, amb el julivert i l’all picats al punt just, pot apaivagar.

Ens inquieta un gat deixat com a penyora d’una existència en pena, o una moneda brillant embolicada en un mocador.

Diríem que les cartes són millors missatgeres que la veu per curar pors desconegudes o poden ser espills que reflecteixen el fons del pou de l’ànima.

Els escenaris també es confonen: portem la casa i la ciutat a sobre i només s’esfumen, quan ens convé.

Fins i tot no sabem si som nosaltres o la nostra mare, si a l’Hospital o fugint-ne per no quedar-hi atrapades.

No n’hi ha prou amb una vida, és avorrit; cal ser una heroïna o jugar a ser qui vulguem.

Quina part tenim de les tres dones, unides per alguna cosa més que un celobert amb papallones, que són complementàries com un joc de cartes?

Dos minuts aspirant la cigarreta d’una altra persona pot ser la manera d’inventar un món.

Calen només uns segons de deixar-se anar com “un llangardaix al sol” per perdre allò que més s’estima.


Tretze relats amb la lleugeresa de l’oreneta i el pas segur de la tortuga.