Un professor novell manté la il·lusió de ser escriptor “com una d’aquelles mares que donen el pit als fills fins molt després d’haver hagut de deslletar-los.”(P. 27). El jove es desenganya, però no deixa el vici d’escriure els seus diaris, perquè cerca “sortir del seu propi crani”(P. 58) i escapar d’una tasca que creu que el degrada.
“Com més m’assemblo a un professor (...) més
estranya i inadequada se’m fa aquesta feina, com la mitja negra de dona que cobreix la cara d’un lladre de
bancs.” P. 121.
L’escola i el món són un laberint on estem
atrapats com pobres ratolins. L’única manera d’escapar és la imaginació que
genera l’escriptura, vivint a la casa encantada en forma de
vaixell i connectada a un solenoide, o sentint que els cels i els carreres de
Bucarest són el correlat de la pròpia ment.
El professor escriptor crea un palimpsest a
partir dels diaris per intentar arribar a “l’última habitació del laberint" del pensament.
 |
| S. Dalí, Crist de Port Lligat |
Per acostar-se a aquest misteri cal, però, assolir “la quarta dimensió” com Lewis Carrol i alguns d'altres. La mateixa il·luminació que va plasmar Dalí al Crist de Port Lligat o Piranessi amb els reflexos esbiaixats de llum entre les runes.
 | |
|
Per arribar a aquesta mena de revelació al narrador li cal passar pel calvari i recrear, irònicament, el tòpic de l’Ubi sunt?
“D’on ve la infelicitat? Com és possible
aquesta misèria infinita de les nostres vides? (...) Per què existeix el
càncer, per què es va deixar entrar l’esquizofrènia al món? ... (P. 193)
També, fer la
paròdia del poder igualador de la mort:
“Perquè tots som iguals l’escanyapobres sense
escrúpols i el poeta ingenu i el criminal en sèrie i el funcionari dels arxius,
el polític psicòpata que apassa per sobre dels cadàvers i el savi que empeny el
coneixement una mica més enllà (...) Aquest camp d’extermini és només per a
nosaltres. (P. 198)
Aleshores està a punt de comprendre que hi
ha coses que no es poden concebre si no es trenquen els
miralls convencionals, si no es coneix i es crema el manuscrit Voynich i si no
es fa levitar Bucarest, quedant a redós d’una ermita al costat del buit que ha
deixat la ciutat.
Perquè “la quarta dimensió” no és possible
“pensar-la ni visualitzar-la sinó amb
analogies.” P. 672. La base del llenguatge metafòric en el qual està cimentat
aquest Solenoide que el
mateix narrador-autor ens descriu com:
“Uns personatges, uns llocs i unes figures que
prenen part en un ballet fascinant i incomprensible, com el somni manifest que
es qualla, igual que fa el tel a la superfície de la llet damunt allò que amaga
i alhora revela: la bellesa abissal i ferotge del somni latent.” P. 649.
Aquesta és la gran potencia del salt metafòric quan es situa al centre d'un relat i s'aconssegueix que tot giri al seu voltant: revelar allò que no pot ser dit.
Colossal!
