Antoni Real (2018), Pentimento. Barcelona: Meteora

Vaig aprendre a llegir, com el protagonista d'aquesta novel•la, als carrers de Ciutat Vella tot jugant amb les lletres dels anuncis del carrer. No és l’únic que tenim en comú.

 

Pentimento m’ha punxat el globus dels records i n’ha sortit la lletra d’una cançó que els matins de diumenge sonava a la gramola de casa, a poca distància del n. 66 de la Rambla, on es centre l’acció de la novel.la. Barcelona, poble nostre, ciutat gran... cantava l’Emili Vendrell.

 

Em sembla que la gran ciutat que, avui, s’expandeix per tota l’àrea metropolitana, és encara poble nostre on, per casualitat, es poden retrobar persones que feia anys no s’havien vist i es poden establir nexes entre realitats que semblaven allunyades.

 

O no és casualitat i els amants de les lletres tenim una mena de sisè sentit que fa que ens identifiquem amb facilitat. Per això, potser, vaig anar divendres passat a la presentació de Pentimento a la “meva” biblioteca, la de Can Manyer de Vilassar de Dalt.

 

Va ser exquisida i d’una elegància molt personal. Des de l' audiovisual, fins al fragment teatral que van servir d’introducció i cloenda a les paraules ben dites, planeres i emotives de l’editor Jordi Fernando, la presentadora, Silvia Cantos i l’autor.

 

He llegit amb delit i, just acabada la lectura, em faig propòsit de no avançar-ne res i de només parlar del títol, ja que aquestes pàgines dedicades a les metàfores no se’n poden estar.

 

Els artistes plàstics anomenen pentimento a pintar sobre pintat, quan un es penedeix d’allò que ha fet. Aleix Clapés (1846-1920), el pintor fill de Vilassar, que es evocat a la novel•la, ho feia sovint. Però allò que és rellevant és que tot el text està empeltat de pentimento, de jocs d’ombres que ballen en el temps, entre la Rambla en blanc i negre i la de colors, establint una continuïtat entre el passat i el present.

Moment de la representació teatral amb la casa natal d'Aleix Clapés a Vilassar projectada.
Antoni Real surt d'esquitllentes.

En el meu cas, no hi ha penediment, ni d’haver anat a la presentació, ni d’haver devorat la novel•la en menys de 24 hores. Hi ha la joiosa realitat de haver sentit a flor de pell el privilegi de néixer i créixer al costat de la Rambla i de formar part de la gran família de les lletres.

 

 

Maggie O’Farell (2013) Instrucciones para una ola de calor. Barcelona: Salamandra. Traducción de Sonia Tapia

El calor pesa tanto como las vidas construidas sobre los silencios y las mentiras.

“El aire en la cocina es como una entidad sólida que lo llena todo, que empuja a Gretta contra el suelo y contra la mesa.” (P. 11)

Londres en el verano de 1976 —me asaltan recuerdos antiguos del césped agostado de Hyde Park y de la maltrecha economía británica de aquel entonces que me permitía caprichos insospechados en Carnaby Street o en las estanterías de Hatchards— es el marco adecuado para esta historia de intrigas familiares.

El calor inusitado se une al misterio de una desaparición y empuja a los miembros de la familia a  huir de la ciudad y refugiarse en la isla de Omey de dónde provienen.

Sólo allí es posible recomponer las relaciones entre ellos.

Istmo de la isla de Omey

Esta isla, que durante la marea baja se une a tierra firme con un “relumbrante camino blanco entre las olas, que rompen y espumean a cada lado.” (P. 291) se me antoja un símbolo de la personalidad de cada ser humano, cercado por las olas de lo desconocido.

Las olas que se recrean en la puerta del escritorio antiguo que guardaba la llave del secreto familiar.

“A Mónica siempre le había encantado cómo se desplazaba la tapa hasta desaparecer, cómo fluían los listones de madera como una ola de arena.” (P. 196)

Una arena que en las playas de la isla es suave y ligera, la base precaria pero firme donde se asienta la familia.

“Se va pasando de una mano a otra puñados de arena: trozos rotos de coral blanquecinos, pulidos y articulados como huevos de diminutas criaturas. Su contacto le produce una sensación parecida a una campana tañendo en un campanario, tal es su familiaridad.” 

(P. 170).

http://tempsdemetafora.blogspot.com/2019/01/maggie-ofarrell-2018-la-ma-que-prenia.html

Maggie O’Farrell (2018) La mà que prenia la meva. Barcelona: L’altra editorial. Traducció Nuria Parés

Va de lligams, del cordó invisible que uneix el fill amb la mare, del cordill de l’estel, que tiba com un gos surant per l’aire i de la mà que prenia la meva. Va de la veta de la memòria que, si no es cabdella, s'entortolliga.  

No només les persones tenen records, n’hi ha d’amagats en els arbres, en els llocs, en una taca o en una paret.

“es repenja un moment en el tros de paret on la Lexie i l’Innes van posar per a John Deakin un dimecres ennuvolat del 1959.” (P. 315)

John Deakin (1912-1972) Rosie and Christopher Barker,  London, 1962 

Aquesta és la volutat de qui narra, de qui ho sap tot:

(La Lexi)"No sap que això no passarà mai." (P. 228)

La volutat de la veu que va amunt i avall dalt la roda del temps sense que ens maregem ni perdem el nord.

Els símbols, com el de la mà i el del fil, relliguen el text construït amb simetria. Són vint-i-quatre capítols sense títol, però ben definits pels noms de les parelles de personatges que alternativament van apareixent en els seus escenaris i temps corresponents.

Al bell mig del relat, els fils de les vides es comencen a creuar per una coincidència en un espai comú, això sí, amb més de quaranta anys de diferència.

A partir d’aquell moment, comença un thriller particular amb morts i naixements que desfan el nus i, alhora, cabdellen la veta de la memòria per a revelar-nos quina era la mà que prenia la meva.

Narració que ens atrapa. 

Brillant!

Mircea Cartarescu (2017), Solenoide. Barcelona: Periscopi. Traducció del romanès d’Antònia Escandell Tur

Un professor novell manté la il·lusió de ser escriptor “com una d’aquelles mares que donen el pit als fills fins molt després d’haver hagut de deslletar-los.”(P. 27). El jove es desenganya, però no deixa el vici d’escriure els seus diaris, perquè cerca “sortir del seu propi crani”(P. 58) i escapar d’una tasca que creu que el degrada.

“Com més m’assemblo a un professor (...) més estranya i inadequada se’m fa aquesta feina, com la mitja negra de dona que cobreix la cara d’un lladre de bancs.” P. 121.

L’escola i el món són un laberint on estem atrapats com pobres ratolins. L’única manera d’escapar és la imaginació que genera l’escriptura, vivint a la casa encantada en forma de vaixell i connectada a un solenoide, o sentint que els cels i els carreres de Bucarest són el correlat de la pròpia ment.

El professor escriptor crea un palimpsest a partir dels diaris per intentar arribar a “l’última habitació del laberint" del pensament.

S. Dalí, Crist de Port Lligat

Per acostar-se a aquest misteri cal, però, assolir “la quarta dimensió” com Lewis Carrol i alguns d'altres. La mateixa  il·luminació que va plasmar Dalí al Crist de Port Lligat o Piranessi amb els reflexos esbiaixats de llum entre les runes.

G. B. Piranesi Ruïnes

Per arribar a aquesta mena de revelació al narrador li cal passar pel calvari i recrear, irònicament, el tòpic de l’Ubi sunt?

“D’on ve la infelicitat? Com és possible aquesta misèria infinita de les nostres vides? (...) Per què existeix el càncer, per què es va deixar entrar l’esquizofrènia al món? ... (P. 193)

 També, fer la paròdia del poder igualador de la mort:

“Perquè tots som iguals l’escanyapobres sense escrúpols i el poeta ingenu i el criminal en sèrie i el funcionari dels arxius, el polític psicòpata que apassa per sobre dels cadàvers i el savi que empeny el coneixement una mica més enllà (...) Aquest camp d’extermini és només per a nosaltres. (P. 198)

Aleshores està a punt de comprendre que hi ha coses que no es poden concebre si no es trenquen els miralls convencionals, si no es coneix i es crema el manuscrit Voynich i si no es fa levitar Bucarest, quedant a redós d’una ermita al costat del buit que ha deixat la ciutat.

Perquè “la quarta dimensió” no és possible “pensar-la  ni visualitzar-la sinó amb analogies.” P. 672. La base del llenguatge metafòric en el qual està cimentat aquest Solenoide que el mateix narrador-autor ens descriu com:

“Uns personatges, uns llocs i unes figures que prenen part en un ballet fascinant i incomprensible, com el somni manifest que es qualla, igual que fa el tel a la superfície de la llet damunt allò que amaga i alhora revela: la bellesa abissal i ferotge del somni latent.” P. 649.

Aquesta és la gran potencia del salt metafòric quan es situa al centre d'un relat i s'aconssegueix que tot giri al seu voltant: revelar allò que no pot ser dit.

Colossal!