Eva Baltasar (2018) Permagel. Barcelona: Club editor

Permagel roman al substrat de la memòria, perviurà.

El seu llenguatge s’imposa, perquè des del principi crea un clima d’aïllament, fortalesa i vulnerabilitat:

«La capa de soroll pesa com sutge i es manté latent allà baix, com un ull de petroli finíssim i cruixent, una mena de regal negre o brillant.»

Aquesta tensió contradictòria és manté en la narració per art i gràcia de les imatges que identifiquen la protagonista com «un objecte de cera tèbia envernissat» que té «un recobriment, impermeable com els bucs»

La narradora està coberta de permagel —la capa de la terra que està sota el punt de congelació de l’aigua— i només la lectura, l’art i l’amor són capaços de sembrar el dubte que pot trencar la cuirassa que l’aïlla i que l’ofega fins a somiar en el suïcidi.

Altra cosa és l’estructura del relat. 

Les escenes estan disposades de manera que semblen disseminades, però el seu aparent desordre està reflexivament calculat. En el centre de la novel·la hi trobem el moment revelador del despertar sexual, mentre els abans i els després s’alternen dilatant l’espera del moment anunciat del suïcidi, el conegut recurs de la mort anunciada que atrapa. Però, això no és el que m’interessa del relat, tinc la impressió que aquest desgavell controlat juga massa amb la mena de lectora que porto dins.

Allò que em fa continuar de grat la lectura és  la paraula poètica, coses como: els olor de «ferreteria» o de «pàrquing». També conceptes com: «follar amb una dona és fer action painting» o imatges iròniques com la dels dits alçats de l’àngel de l’Anunciació vistos com: «els dos dits d’encolomar els òvuls cony endins.»

L'estil, ben cosit a la història, em fa fondre el permagel i no revelaré si «el tel finíssim de lluentor» de la protagonista l’acaba ofegant o es trenca i es fon.  

J. Pollock, Action painting and jazz

J.N. Santaeulàlia (2017) La sorra vermella. Barcelona: Proa

El títol metonímic ens situa en la tradició realista a la qual li ha estat grat utilitzar aquest trop. Per contra, trobem poques metàfores en aquesta narració cruïlla de vides denses i dramàtiques.

La guerra civil i les seves conseqüències, les barbaritats d’uns i d’altres, la cruesa de la desmesura fanàtica, en fi, tot allò que no voldríem que es repetís, però que tampoc ens pot fer acotar el cap.

La sorra vermella de sang vessada injustament té un vessant simbòlic i ens planta cara en aquestes pàgines on la vida flueix, al menys per a mi, per obra i gràcia del parlar popular que deixen anar els personatges amb expressions com aquestes:

“Estàs molt de gaita”. (P. 40)

“Hui he fet l’allioli amb una xica nova.” (P. 388)

“Els braços pengim-penjam” (P. 393)

Fins que cal fer una fossa “com si la terra se l’estigués cruspint a poc a poc.” (P. 410) i un taüt de fusta queda enterrat junt a una bandera republicana. La neu ho cobreix tot i una nena que serà criada en una terra, no estrangera sinó veïna, farà que res ja no sigui igual que abans.

Així sigui!

Antoni Real (2018), Pentimento. Barcelona: Meteora

Vaig aprendre a llegir, com el protagonista d'aquesta novel•la, als carrers de Ciutat Vella tot jugant amb les lletres dels anuncis del carrer. No és l’únic que tenim en comú.

 

Pentimento m’ha punxat el globus dels records i n’ha sortit la lletra d’una cançó que els matins de diumenge sonava a la gramola de casa, a poca distància del n. 66 de la Rambla, on es centre l’acció de la novel.la. Barcelona, poble nostre, ciutat gran... cantava l’Emili Vendrell.

 

Em sembla que la gran ciutat que, avui, s’expandeix per tota l’àrea metropolitana, és encara poble nostre on, per casualitat, es poden retrobar persones que feia anys no s’havien vist i es poden establir nexes entre realitats que semblaven allunyades.

 

O no és casualitat i els amants de les lletres tenim una mena de sisè sentit que fa que ens identifiquem amb facilitat. Per això, potser, vaig anar divendres passat a la presentació de Pentimento a la “meva” biblioteca, la de Can Manyer de Vilassar de Dalt.

 

Va ser exquisida i d’una elegància molt personal. Des de l' audiovisual, fins al fragment teatral que van servir d’introducció i cloenda a les paraules ben dites, planeres i emotives de l’editor Jordi Fernando, la presentadora, Silvia Cantos i l’autor.

 

He llegit amb delit i, just acabada la lectura, em faig propòsit de no avançar-ne res i de només parlar del títol, ja que aquestes pàgines dedicades a les metàfores no se’n poden estar.

 

Els artistes plàstics anomenen pentimento a pintar sobre pintat, quan un es penedeix d’allò que ha fet. Aleix Clapés (1846-1920), el pintor fill de Vilassar, que es evocat a la novel•la, ho feia sovint. Però allò que és rellevant és que tot el text està empeltat de pentimento, de jocs d’ombres que ballen en el temps, entre la Rambla en blanc i negre i la de colors, establint una continuïtat entre el passat i el present.

Moment de la representació teatral amb la casa natal d'Aleix Clapés a Vilassar projectada.
Antoni Real surt d'esquitllentes.

En el meu cas, no hi ha penediment, ni d’haver anat a la presentació, ni d’haver devorat la novel•la en menys de 24 hores. Hi ha la joiosa realitat de haver sentit a flor de pell el privilegi de néixer i créixer al costat de la Rambla i de formar part de la gran família de les lletres.