dijous, 23 de maig de 2019

Fúlvia Nicolàs (2018) Tres hiverns a Londres. Barcelona: Rosa dels vents



Un llibre rodó.
Una carta de les d’abans, amb el paper fi i el sobre vorejat de les coloraines tal com que evoca la portada d'aquesta edició. Una carta que arriba a una casa amb olor de coliflor i ous durs dels sopars de la infantesa. Una carta que ha viatjat en avió, una carta que fa il·lusió i vertigen, perquè pot canviar tota una vida. Una carta que no s’obrirà el moment que toca i que mantindrà el seu secret tota la novel·la. Només en sabrem el contingut al moment de finalitzar-la i de tancar el cercle de la vida.
Altres elements abonen aquesta rotunditat circular de la narració: la sister Parker que dona la benvinguda a la protagonista que no pot saber que “li agafaria la mà mentre moria” (P. 15), l’amiga Cedes que no es pot imaginar que “morirà sent Lady” (P. 20). Mecanismes de rellotgeria que ens esperonen a llegir i que tenen el seu corresponent punt terminal.
Els ambients de la Barcelona de postguerra, amb un fred que immobilitza, i del Londres cosmopolita, amb un fred estimulant, estan ben aconseguits i les relacions i tensions entre les dues capitals agafen un caire simbòlic.
La protagonista fa de pont amb la seva curiositat intel·lectual i vital: literatura, art, natura i ciència es combinen per mostrar la riquesa de la vida interior que no l’abandona al llarg de la vida perquè, encara que potser s’hagi tallat les ales: “en un univers infinit succeeixen al mateix temps totes les vides possibles.” (P. 188)
De tota manera, cal tornar a la carta que en un text amb poques metàfores destaca perquè “irradia una llum suau, verdosa com una aurora boreal.” (P. 171)
Una carta que “batega” perquè és el cor d’una novel·la plena de vida.


"Jo també vull ser hereva de la Florence Nightingale..." (P. 29)



dimecres, 15 de maig de 2019

Maria Barbal (2019) A l'amic escocès. Barcelona: Columna




“Paraules com formigues en corrua”, escriptura que es manté inalterable dins una carpeta amb fulls de color canyella i que emociona com una encaixada que fa una “calrada” al pit. Cal·ligrafia que potser ens ha modelat el pensament. Aquest és l’eix de la novel·la.
La lletra del Benet va evolucionant a mida que avança el relat i, junt amb els dibuixos, donarà compte de la seva vida. La paraula escrita comença fent “boniques caragolines” i passa a encongir-se fins a ser “un prodigi de formes harmonioses”. Aquest és el fil que lliga la història de la fonda i interrumpuda amistat amb l’amic escocès. Aquest subtil nexe uneix tots els elements d’una vida intensa que ens fa retornar a les terres altes de l’autora i a l’oposició camp/ciutat que apareix en altres de les seves obres.
També unifiquen el relat els símbols i analogies que evolucionen des del coneixement emotiu de la natura, en destaco metàfores verbals com la de la dona que “s’esconilla cap a dins"; analogies com la de la vaca que semblava entendre el dolor de l’Elvira i símbols con el de l’arbre que conclou el relat.
            Per altra banda, en els paisatges interiors trobem la recurrent al·lusió als dibuixos de les rajoles, en aquest cas la forma del terra de l’hospital per on ha de caminar el debilitat Bernat: “l’estesa d’hexàgons l’amenaça encara.”
            Allò que més m’ha sorprès és que els diàlegs gairebé tots es concentren en la part dedicada a l’Elvira cosa que els fa més rellevants. Les veus dels tres de poble que garlen i garlen s’omplen de pressupòsits i ens mostren millor que totes les explicacions la raó del dolor que la noia suportarà tota la vida. 
            La subtilitat també apareix en l’ordre i el nom que reben les diferents parts, en concret els capítols que van encapçalats per un nom de color que dóna el to al text que segueix. Així el capítol Vermell  ens porta a un món: “...desconegut i estrany, aspre. Incomprensible.” Tot són fulles de l’arbre de la vida.


            Aquest material, que pot semblar espigolat. és el contingut dels fulls groguencs de la carpeta del Benet —ens ho recorden les contraportades amb la lletra manuscrita i menuda—. Són fragments d’escriptura que aixequen un món que si no es captura amb paraules es perdrà, un món que cal dedicar als fills i als nets.
            Gràcies, Maria, per recrear la vida amb respecte i bellesa. Aquest llibre m’ha fet companyia de la bona...


i, també com tots els teus, “ralet al pensament”.  





dimecres, 8 de maig de 2019

Yiyun Li ( 2012) Noi d’or, noia maragda. Alzira: Bromera




Delicadesa i desolació, rigidesa i tendresa, or i maragda.
Un fràgil equilibri per preservar les vides especials i íntimes de personatges estranys en els que ens reconeixem. Personatges que tan poden sentir “repugnància davant qualsevol mostra d’afecte”, com convertir-se en “un eriçó incapaç de protegir-se”.
Éssers solitaris que lluiten per tenir un espai de llibertat en una societat que no els compren. Però sempre hi ha un camí del mig i alguna manera de trobar aliats per “construir un món que donés cabuda a la seva solitud.”


dimecres, 24 d’abril de 2019

Antonio Soler (2018) Sur. Barcelona: Galaxia Gutemberg



Impresionante.
Unas 60 escenas o, más bien, planos secuencia, por las que desfilan unos 230 personajes. Una novela que narra un día de la ciudad de Málaga, paradigma del Sur. Parece que el narrador amplifica su mirada con cámaras ocultas que se introducen tanto en espacios diversos, como en la vida interior de sus criaturas.
Una ambiciosa novela coral.
Los personajes se mueven por la ciudad bajo un calor asfixiante que los aplasta, sobrevivir es una lucha sin cuartel.
La narración fluye, laberíntica, saltando de un espacio a otro. No se trata de una coralidad de colmena con sus bien estructuradas celdillas, sino de unas relaciones que parecen fluidas como las del hormiguero que se erige como símbolo de la novela:

«El mundo entero es un hormiguero y todos esos hormigueros están dispuestos a venir sobre nosotros buscando el momento de empezar a comernos por los pies o por los ojos» (P. 150)

            La sensación de fluidez, sin embargo, está sustentada. La materia narrativa está organizada en torno a unos diez escenarios dinámicos con sus correspondientes personajes que aparecen, desaparecen y reaparecen en orden y concierto, sin perder nunca el hilo de sus acciones sucesivas o simultáneas. Para ello, se establecen turnos no rigurosos, pero sí organizados, de unas 10 secuencias que se ligan con fragmentos en los que se nos informa. de manera rápida y precisa de las andanzas de múltiples personajes. Estos fragmentos diseminados oportunamente a lo largo de la narración son como norias trepidantes que nos impactan por su ritmo y su intensidad. Me detengo en uno de esos momentos que se refuerza por hechos trascendentales y símbolos potentes.  Se trata de la escena 31, si no he errado el cálculo, central en la narración y que empieza así:

            “Los hijos de la nada, caminan, gimen, mueren, ríen. (…) Los insectos siguen escarbando la tierra, horadan las vidas de los humanos, traspasan los muros, carcomen, roen y ellos levantan la vista al sol. Dime adónde vamos Rai…” (P. 199)

            Este es el eje de la noria y ahora aparecen los cangilones: Rai, Eduardo Chinarro, el Atleta, Lucía, ensartados por la anáfora “Dime adónde vamos.” En otras ocasiones la cohesión textual se produce por otros mecanismos, sean conectores: “mientras” o “también”; o léxicos: la muerte, el viaje en tren, el olor de las comidas, la sed, ecos de canciones o repeticiones de palabras: Céspedes, Carole, la Segueta, Mariano, la Penca, el padre Sebastián, Amelia, Ismael, la doctora Galán, Guille, Dioni.  Los personajes entonan una melodía:

“Toda esa gente interpretando su himno, autodidactas, llorando.”

            Y como cierre de la secuencia el broche del símbolo, la búsqueda de lo oculto, el afán de hurgar en el significado de la muerte. Sin respuesta.

«La vida detrás de las paredes. Hormigas de cabezas blancas, bichos de la oscuridad que bucean bajo tierra. Escarban para nosotros. Y a veces, sí, escarban en nosotros. Lo he visto. El amasijo.” (Pág. 204)

            Es mediodía. Pronto, en otra escena, los personajes comerán en otro tiovivo colosal.

“Come y mastica la ciudad entera.” 
“Los jugos cumplen su función severa y las calles bostezan.” (P. 233)

La ciudad humanizada está poblada por personajes que, en ocasiones, se convierten en títeres esperpénticos y penetran en su cuerpo como hormigas.
Pero, hay algo más, siempre hay algo más en una buena novela: metaliteratura.  Desde el principio està presente en EL DIARIO DEL ATLETA y la encontramos, también, en el conjunto de filólogos literatos que rinden culto, no solo a Joyce. Algo tiene este grupo de personajes que expande su influencia a recursos de estilo que nos hacen reconocer lecturas de Cervantes, Quevedo, Góngora o Valle Inclán, por no hablar de la Biblia.  Da gusto percibir estos ecos en esta prosa densa y bien trabada.
Como da gusto el aire fresco que quizás permitirá reconciliarse con la vida y que todo se reordene, aunque sólo sea en este momento de paz en que parece que:

“…todo tiene sentido y todo es perfecto, todos los caminos están abiertos.” (P. 469)

Como hacía decir don Ramón María a Max Estrella: 

“¡Me quito el cráneo!”