TOTES LES ENTRADES

divendres, 27 de març del 2015

Maria Barbal (2014), En la pell de l'altre. Barcelona: Columna

Gran tema, l'engany. 

Abans que Javier Cercas publiqués El Impostor, Maria Barbal va aproximar-se al mateix personatge a En la pell de l'altre, obra que hauria d'haver tingut més ressò.


Aquesta novel·la psicològica ens introdueix dins la vida i la ment d'una impostora que té una existència paral·lela a la del personatge real d' Enric Marco. Ramona Marqués, o la Marquesa, és la germana bessona fictícia de l'impostor real que va fer-se passar per supervivent dels camps nazis.

Tant el personatge femení de Barbal com el masculí de Cercas són víctimes anònimes que projecten la seva soledat en col·lectius on es senten protegits i apreciats. Persones que menteixen per aconseguir el bé comú i, de pas el seu propi profit. Però no es tracta d'un profit material sinó d'un d'intangible que respon a la necessitat profunda de sentir-se víctimes orgulloses, entre altres víctimes i, també, de tenir protagonisme.

"Jo com ells, he patit i ho puc compartir. Sóc víctima com ells." P. 215.

"La Ramona Marquès hauria volgut ser admirada, interessant, lluitadora, i fins refugiada, tot allò que era el Tomàs Ferrer. Sí, ella podria ser com ell, la seva lluita era comparable amb la de la gent de l'exili, la seva vida s'assemblava a la dels altres." P. 202.

Maria Barbal s'acosta al personatge amb respecte i senzillesa. No fa trampes sinó que va directe a allò que li interessa: interpretar el fet de l'engany integrat dins la vida d'una dona "espavilada com un pèsol"  de la qual podem haver estat veïnes. Una dona intel·ligent i decidida, afavorida pels dons de les fades que "sovint no s'espiguen fins al cap d'anys." La novel·la ens explica com s'espiguen, com creixen, aquests dons de la Marquesa. Així la primera i més llarga part del text és titola: "Els dons de les fades".

M'interessen sobretot, aquestes metàfores que tenen una funció estructural dins del text, començant pel mateix títol. La segona part de la novel·la, més breu, també apareix amb una imatge com a títol: "L'arbre d'ocells". Al final del capítol anterior durant una visita al lloc de la seva infantesa, Ramona torna ha veure una figuera que recordava plena d'ocells com si fossin fruits:

"Abans de marxar, encara va mirar la figuera, fullada i silenciosa, intranscendent entre les altes parets. Impossible imaginar-la amb tot d'ocells com fruites adormides." P. 272.

Els personatges són com arbres i els  fruits de la figuera-Ramona també han estat com ocells que han volat, mentre que la seva sogra Lolín és "un arbre tranquil on, de cop i volta, un rèptil s'enfilava per desvetllar mal temps." P. 282.  

Són analogies subtils amb un gran poder d'evocació que van apareixen en el text per a gaudi de qui llegeix. La meva preferida és també en un final de capítol i plasma el retrobament emocional entre l'Anna i la seva filla Mireia.

"La Mireia va córrer a abraçar-la i, a la ratlla on canviava el dibuix de les rajoles, van quedar reunides." P. 233.


Justa la fusta!



dijous, 19 de març del 2015

Manel Bonany (2013), L'esclau de la sal. Barcelona: Ara llibres (Amsterdam).Tertúlia Literària de la Biblioteca de Can Manyer. Vilassar de Dalt

Paolo Uccello, Sant Jordi, el drac i la donzella. S. XV

Recrear la llegenda de Sant Jordi és un repte al qual Manel Bonany s'enfronta amb coratge, rica documentació i les eines d'escriptor ben esmolades.
Com tinc per costum, m'ocuparé de l'estil de les imatges i símbols que tenen un paper important per evocar tota la sordidesa i la màgia del món romà en una vil.la del sud de Tàrraco, el segle IV de la nostra era.
Comencem pel potent simbolisme que arrossega el tema de la Bella i la Bèstia que aquí es converteix en el drac i la tendre Úlpia.
El drac, o potser cocodril, és la dea mare terra que se sent atacada per l'acció dels éssers humans, la por, l'invasor que no deixa aprofitar la riquesa de la mina de sal. Però, alhora també, la Roma que està a punt de deixar de ser imperial: "morta la Bèstia el món va ser cristià" (P. 288)
De tota manera, alerta, l'ou de la Bèstia, rodó com el crani d'un infant, pot fer tornar a començar un altre cercle, un altre variant d'aquest tema etern que va des d' Eros i Psique a l'última revisió de King Kong.

Fotograma de la pel·licula King Kong (2005) dirigida per Peter Jackson. La Bella és Naomi Wats 

El personatge d'Úlpia la donzella -dues vegades donzella- ens porta sorpreses perquè, té coneixements secrets relacionats amb la mare terra i, com a tal, és com un brot ben arrelat. Seguint l'analogia,  el seu amic i amant Niger és arrancat  del cos d'Úlpia "en el qual havia arrelat com un cep a la terra." (P. 146). La cadena d'imatges continua quan els pares de la noia afirmen a un pretendent que: "a la seva filla no l'havia empeltat cap home". P. 176.
Altres imatges suggeridores són aquelles en que s'utilitzen les parts del cos humà. Així, la cova és el ventre de la mare terra i la barca dels innocents, sacrificats a la Bèstia, el melic del llac. La natura queda humanitzada i els personatges convertits en vegetals o en animals.
La introducció del primer capítol ens dóna el to de la novel·la i anuncia que no hi faltarà sang i fetge. La carn de l'esclau ha estat tan massacrada que el mal tracte "li va solcar la pell any rere any, marcant-lo com els anells radials marquen l'edat dels arbres antics." El drac endrapa l'esclau que sent "el soroll interior de la bèstia, el mecanisme dels músculs en tensió, els budells removent-se com serps impacients dins el déu monstruós."(P.13) Al final, la carn esqueixada de l'esclau anònim és fondrà amb el ventre de la terra.
Cada capítol va precedit d'una introducció que té una relació, diem-ne poètica, amb  el text que la segueix. En destaco la introducció al capítol VIII, a partir el qual la novel·la agafa els seus millors moments, i consisteix en un fragment de Plini el vell on apareix documentada la creença que la menstruació de la dona la torna impura i tòxica.
"Allò que quedi prop d'una dona en aquest estat es tornarà agre, les llavors que ella toqui esdevindran estèrils, els empelts es pansiran, les plantes del jardí es ressecaran, i el fruit de l'arbre sota el qual ella segui caurà." (P. 125)
Doncs bé, aquesta perversa simbologia de la sang femenina serà, paradoxalment, utilitzada per Úlpia al seu favor, en un món on les dones són com saliva sobre la sorra.
Bonany cuida els detalls, aconsegueix que siguin coherents amb el contingut i, alhora, revifa els anys i les vides que "sota els peus hi tenim enterrats".


Mosaic amb paó (S. II-III d.C.) Museu Arqueològic de Tarragona



diumenge, 15 de març del 2015

Dolores Redondo (2013-1014) Trilogía de Baztán: El guardián invisible I, Legado en los huesos II, Ofrenda a la tormenta III. Barcelona: Destino



Una mano blanca sobre un tronco de árbol, una mano que llega a la meta o que se apoya en un amigo. Una mano blanca de alguien desamparado que se siente protegido por un guardián invisible.

El bosque del valle de Baztán alberga a alguien peor que un lobo, un ser que mancilla su cauce "con sus ofrendas al mal". Pero, por otra parte, allí tiene el santuario la ambivalente diosa madre Mari y entre los árboles se camufla un gigante protector: el basajaun, guardián casi invisible.

Me ha cautivado la evocación del ambiente del bosque mágico, de cuento de hadas  y de terror, tal como deben ser los buenos cuentos. El paisaje que la inspectora Amaya Salazar lleva tatuado en el alma.


Nos encontramos ante una naturaleza que no sólo está tratado como reflejo de los sentimientos de los personajes como en el final de Ofrenda a la tormenta, sino que se convierte en una especie de templo donde se produce una especial comunión.

"Al penetrar en la bóveda formada por las copas de los árboles tuvo la misma sensación que al entrar en una catedral... Se abrazó a un árbol como un druida enloquecido... el llanto fue cediendo y se quedó así desolada, sintiendo que su alma era una casa en el acantilado..." P. 256-257 I.

Los elementos de este paisaje aparecen humanizados. De este modo, el pueblo de Elizondo tiene los ojos negros, frente a los azules de Zarauz, y la cueva de Tarttalo es una"torva sonrisa de la montaña" P. 436. II,  símil que recuerda la cueva de Polifemo descrita por Góngora como un "formidable bostezo de la tierra".

Aunque la pieza más importante es el río Baztán o Bidasoa, la ruta del asesino, la médula del valle donde se lavan las ofensas y  que, tras la tormenta, deja que en el valle se pueda:

"saborear la quietud que parecía impregnarlo todo, como si el valle hubiera quedado sepultado bajo una capa de bolas de algodón que literalmente devoraban los sonidos y expandían el aroma mojado y fresco de la tierra húmeda y limpia que llevaba prendido en el alma. P. 432. III.


Los bosques y ríos tienen amplia tradición simbólica que aquí se enriquece con la mitología autóctona al evocar uno de los bosques navarros más especiales. En el de Irati, recuerdo ir a visitar con los niños las casas de los gnomos al pie de las hayas e ir a despedirnos de un ser que se escondía entre los árboles, un lobo humanizado al que llamábamos Joseba. Ahora sé que era el basajaun.



dijous, 5 de març del 2015

Mo Yan (2012), Canvis. Barcelona: Edicions 62

Sí, tot canvia.

He Zhiwn i  Mo Yan?

He Zhiwn era un nen rebel, admirat per Mo Yan quan eren companys d'escola. Els dos s'han fet grans, He Zhiwn és un negociant ric, client del déu de la riquesa, com diu  Mo Yan que és escriptor.  L'espavilat He Zhiwn contesta satisfet:

–Realment ets un gran escriptor: parles amb metàfores.

La clava. Però Mo Yan no és un gran escriptor perquè parli amb metàfores, sinó perquè les utilitza per recrear el seu món amb imatges extenses que ens mostren analogies com una pintura cubista noves perspectives. Sovint aquestes metàfores es converteixen en símbols lligats al món que recrea i a les idees principals del text.
Anem a pams.
Un dia un professor amb cara de gripau i una boca gegantina juga a ping-pong amb Lu Wenli, companya de pupitre de Mo Yan, i la pilota va a parar dins la gran calaixera del mestre. Quina casualitat! La mateixa que regeix els canvis de la vida, com comprovarem al llarg de la novel·la. Aquesta pilota dóna molt de joc.
També en dóna un antic model de camió, el GAZ-51,  que l'autor coneix perquè el pare de la seva companya en tenia un i era l'admiració del poble. Anys més tard, Mo Yan trobarà la parella d'aquell vehicle històric quan menys s'ho espera:

"El camió s'havia fabricat el 1951 a la planta Gorki de la Unió Soviètica. Era, doncs, quatre anys més gran que jo. (...) Aquell camió em va portar a pensar en el camió del pare de la Lu Wenli. Se'm va acudir que aquells dos camions eren com dues bessones que havien estat separades durant molts anys (...) A partir de la imatge de les bessones en forma de camió vaig recordar com havia entrat a l'exercit, com havia arribat a la guarnició de Penglai i como, per pura casualitat, m'havien destinat en aquesta petita unitat on també hi havia un GAZ-51. En comparació amb la Lu Wenli que pica la pilota amb la pala de ping-pong i la fa entrar al bell mig de la boca del professor Liu, les probabilitats d'aquesta casualitat eren més altes (...) que m'haguessin destinat en aquella petita unitat era el destí de la meva vida. I, ara, la meva missió consistia a fer d'intermediari per reunir les dues bessones que havien estat separades durant molts anys."P. 44.

Els camions s'humanitzen i es transformen en símbols de les voltes que dóna la vida. Només dir que, al final, un d'ells, el de la seva infantesa, apareix en la filmació de la pel·lícula Sorgo roig, basada en el llibre, del mateix títol, de l'autor.

Fotograma de la pel·licula Sorgo roig

Sí, tot canvia. Però, també, tot retorna.