TOTES LES ENTRADES

dijous, 25 de febrer del 2016

Arthur Schmitzler (2015), El professor Bernhardi, Traducció Feliu Formosa. Tarragona: Arola Editors. Primera edició 1912. Llegir el teatre: Biblioteca Can Manyer. Vilassar de Dalt.



Hem de continuar veient el cas del professor Bernhardi com "un símbol de tota la nostra situació política". Com ho són el cas dels titellaires o el de la consellera acusada d'haver entrat amb els pits a l'aire a una capella cristiana en una universitat pública.

Sembla que en aquesta obra de teatre de marcada ideologia no hi hauria d'haver lloc per a les metàfores, però les poques que hi trobem són ben significatives. La clínica hospitalària Elisabethinum és un volcà com ho és el Knic de l'actual sèrie televisiva i d'altres mostres d'aquest subgènere literari-mèdic.





L'acció és desenvolupa a Viena, on no es pot passejar sense sentir música, així mateix a l'escenari l'acció no pot transcorre sens que escoltem alguna harmonia de passada. Per exemple: Osckar Bernhardi, el fill del professor, ha compost un vals amb el títol de "El pols al galop", molt apropiat per que soni al ball de l'Elisabethinum.

Per altra banda, l'oportunista ministre Flint opina que en política funciona bé "el contrapunt", això sí, fins que "algú altre no s'inventi noves melodies."

El desgraciadament prototípic home públic l'encerta quan diu que el cas Bernhardi és un cas Dreyfus de la medicina. Flint, amb la seva impostada "màscara de diplomàtic", predica no tenir memòria i sacrificar les llibertats per ser fidel a "una idea immanent". Té ben apresa la lliçó de Maquiavel.

"En la nostra posició, no ens caldria tenir cap record, ni tenir cor, si això és possible; hauríem de caminar sobre cadàvers..." P. 179.


Premonitori


Ell i els de la seva posició es poden permetre: "fent un afortunat viratge, aplacar la tempesta amenaçadora, calmar les onades i fer-me càrrec de la situació" P. 189.

A ser un caragirat se n'hi diu "fer un viratge".

I si cal renunciar a la llibertat de consciència i d'expressió, només és un mal menor. Avui la legislació, recentment vigent, permet que en determinades relliscoses condicions, pugui ser il·legal aquesta llibertat, que no vol dir que no sigui justa i necessària. 

A la Viena de 1900 i avui: "si de cop un matí, sense pensar-hi més comencéssim a fer allò que és just i ho continuéssim fent durant tot el dia, ens trobaríem a la presó abans de sopar." P. 200.

Només ens queda fer mutis pel for o prendre l'escenari i cantar una nova melodia.




dilluns, 22 de febrer del 2016

Jaume Mercadé. Paisatges construïts. Fundació Vila Casas: Espai Volart 2. Barcelona

El garrofer i la masieta /1959

Quan era petita jugava a comprar i vendre a la tronera d'un garrofer de la Plana d'en Berga. L'ombra de l'arbre era una espai màgic protegit del sol de l'estiu que esberla la clofolla de l'ametlla, fa caure l'avellana i madurar el raïm. L'olor dolça de les garrofes m'obre la porta al món de la infantesa.

És possible que, mentre jo jugava, en Jaume Mercadé des del mirador del bosc, una mica més amunt, fes amb el pinzell una taqueta de color gris blau per representar el meu garrofer i una altra, de rojenca per la teulada de la nostra masia. Una espurna de color en el paisatge que, des de Miramar, el seu Mont Sainte-Victoire, va cap el mar.

 
Panoràmica de l'Alt Camp /1948

Quan venia la fosca, però, els garrofers em semblaven gegants terribles amb moltes cames i braços que, com tentacles, podien arrossegar-me a la seva cova interior, abans acollidora, i que ara era com un pou sense fons. La foscor d'alguns dels garrofers de l'artista m'evoquen aquella por de nena.

Garrofers /1953

D'altres en canvi em porten la vella, dolça i coneguda olor de migdia perfecte. Fins i tot sento l'udol de la marinada.

Paisatge amb garrofer /1949

Algunes tardes pujàvem als boscos, l'excursió que més m'agradava era anar a berenar a la Mineta i visitar la Font de Ferro amb el seu toll d'aigua vermellosa.

Bosc de Valls /1945

Pujàvem pel Camí Vell, aviat la plana s'acabava i començaven a aparèixer uns turons arrodonits, com acabats d'entapissar, que a la posta agafaven uns colors  inaudits. Mentre l'àvia anava explicant: aquest el bosc de Peixets... aquest altre el de... jo badava no sabia ben bé què.

Camí de la Font de Ferro, Ca Safuria /1953

Ara bado la pintura que em fa reviure un tros d'aquell camí i no només m'emocionen els records sinó que gaudeixo de la composició, de com el paisatge s'ha fet carn de la meva carn, de com el sento retrat d'un tros de país i d'un món personal. 

Garrofer mort /1958

Un any, no recordo quin, una forta gelada va matar molts garrofers i els que es van salvar van  quedar desguarnits i amb els membres amputats. La mirada i la paleta de l'artista els van plasmar i ara els retrobo, com a vells amics, i contemplo els troncs secs com a monuments abstractes que amb contundència em fan reinterpretar la visió idíl·lica d'aquells estius sense temps. Em sembla que, com els marges de pedra seca, les branques manques construeixen una nova realitat, un paisatge amb brots nous que no sabem si prosperaran. 

La textura del les teles es va tornant finament agrumollada i rugosa, potser no podia ser d'altra manera. La utilització, a l'etapa final de la producció de l'artista, de sorra barrejada amb la pintura està carregada de simbolisme: els paisatges de Jaume Mercadé i Queralt   són en eséncia terra, la seva. Partint de l'emoció de la contemplació horaciana d'aquesta terra i passant per un exigent procés de reflexió i de treball creador l'artista captura l'esperit d'un temps, d'un país íntim i de sentiments universals.

Garrofers i masia al fons (Ca Visiedo) / 1949

Paisatges que són finestres obertes a l'aura de la marinada i a l'olor del garrofer.

dimecres, 17 de febrer del 2016

Josefa Contijoch (2012) Sense alè. Barcelona: Edicions de 1984 (Mirmanda). Club de Lectura Biblioteca Can Manyer



Un fragment de Patrick Modiano i uns versos de Emily Dickinson proposen, des de l'inici, el to de l'autobiografia de l'ànima de Josefa Contijoch.

Amb Modiano sentim que deixar enrere la joventut pot ser com lliurar-se d'un pes, con si un tros de roca caigués poc a poc cap el mar. Per a la Dickinson, en canvi, una hora és un mar que ens separa i comunica amb els amics entre els quals, potser, podem trobar-hi un port on refugiar-nos. Aquests lemes, amb potents metàfores, són tota una declaració de les intencions de l'autora.

Viatjar a través d'un mar de records, perquè guardar testimoni del passsat és "l'única forma d'eternitat" i perquè els records  van "per la sang, cap al cor i alguns fan gleves", terrossos que cal desfer. I si es van contemplant les vivències com exercicis d'estil o com figures d'un calidoscopi, amb sort se'n treu una mica l'entrellat.

Cal intentar-ho, cal córrer sense alè esbufegant "cavalcant per la planura que fa olor de tarongina i mar." Per, al final, intentar sentir en algun moment el "cor sadoll".



Contijoc ens explica la seva dèria pels llibres i les pel·lícules que li han salvat la vida. És com una dama prerafaelita enamorada de les paraules, de la música, de l'art i de la vida. Li agraden les notes a peu de pàgina, les realitats paral·leles i les "finestres excèntriques" com tot el que pot suggerir la fotografia que apareix a la portada: l'actriu Marilyn Monroe, Karen Blixen que amb el seudónim de Isak Dinisen va escriure Memòries d'Àfrica (1937) i la també escriptora Carson McCullers.

Al llarg de la lectura apareixen multitud de referències literàries i culturals que han marcat l'autora, moltes són comunes a tota una generació com la cançó Sometimes I Feel Like A Motherless Child i la pel·licula Els morts,testament de John Houston, basada en el relat del mateix nom de James Joyce.

Entre vivència i vivència ens frapa la contundent consciència de la realitat històrica i social. És ben cert que als anys 70 creiem que s'estava acabant el capitalisme i que faltava poc perquè un ordre nou acabés amb les desigualtats injustes. Però, en canvi, "el capitalisme es va parar a pensar, va fer exercicis espirituals i va fer números." Aviat els somnis es van fer miques i tot se'n va anar en orris ja que "una colla de trilleros pot rebentar el món. Ho estant fent."

Aquells anys, també, va arribar el moment que va caldre calçar i vestir el català, la llengua mamada però d'estar per casa,  davant del castellà, estudiat, llegit i polit com si portés "sabatetes de borla blanca". Perquè la paraula és fonamental "on la paraula s'encalla, arriba la garrotada". La paraula ha de ser autèntica i ha de sortir de les freixures, encara més si és paraula de poeta que sap que la paraula és el verb.

I la poeta Contijoch, que escriu per necessitat, sense alè, "com un viatge inajornable al propi enigma", aixeca la veu potent, forta, arrelada en la frase feta i en la metàfora innovadora.

Per això, aquest llibre s'ha de llegir poc a poc, com qui beu un bon vi, així potser arribarem a un port on, per uns instants, sentirem el cor sadoll.


John Everett Millais, Ofèlia. 1852

" Desmantellada la força, només resta la feblesa i la compassió. I aquí pau i després glòria." 


dimecres, 10 de febrer del 2016

Noves dames del crim (2015). A cura d'Anna Maria Villalonga. Barcelona: Llibres del Delicte.




Bona literatura que es reflecteix en un interessant ús de les imatges.

Així, les metàfores adormides del llenguatge col·loquial, pròpies dels relats negres, es desperten des del principi:

És que la mataria.
I no metafòricament, sinó de debò.

A vegades, s'hi afegeix una punta d'ironia. Veiem-ho en el relat d'Antònia Carré-Pons on l'escultural Friederick, que suposem té uns abdominals de tableta de xocolata, fa piscines com "una línia gruixuda de xocolata sense llet que anava partint el líquid blau."

O a "Exòtica", quan la corpulència que col·loquialment atribuïm als cossos com armaris apareix lleugerament transformada:

... va fer venir dues Mosses d'Esquadra, altes i ben plantades, que es van clavar a banda i banda de la porta com dues ales d'un armari mirall.

Les comparances amb animals, que també sovintegen quan hi ha sang i fetge, estan tractades amb subtilitat com en "El nom dels animals" una mena de La fera domada amb sorpresa final i constants picades d'ullet: com si la casa fos un gat feliç roncant al sol o la criatura gemega (...) com un animaló amagat, com el que és.

També a l'inquietant "-TAR" que utilitza com a leitmotiv la claustrofòbia dels peixos dins la peixera:

Ha anat més enllà, ha deixat de nadar en cercles, ha sentit amb intensitat. Petra no és cap peix.




Les imatges més creatives són les psicològiques com aquesta que amb elegant senzillesa, fa servir Raquel Picolo per expressar la misteriosa relació de dos germans bessons:

Des del primer dia vaig saber que eres la dona del Rafel, que éreu la mateixa cosa. Tu la solana i ell l'obaga.

La relació amb el cinema és delicadament present en el relat d'Anna Maria Villalonga on la cursa per un passadís de metro ple de graffiti es presenta com un mena travelin angoixant.

...les imatges se succeeixen a esquerra i a dreta, cada volta més ràpides, com els fotogrames d'una pel·lícula protagonitzada per gargots incomprensibles i amenaçadors que han adquirit vida pròpia i el persegueixen.

Per altra banda, si ens fixem en els diferents tipus de mort de cada relat, ens trobem que hi ha una clara preferència pel verí i les armes blanques. Només hi ha dues morts per armes de foc: una escopeta i una pistola. Ara bé, l'instrument assassí més sorprenent és una paella que m'ha recordat el pernil que utilitzava Carmen Maura en una peli de Pedro Almodovar. 




En síntesi: subtilitat i sentit de l'humor.

Com podem comprovar la diversitat és un dels atractius del recull, ara bé crec que tots els relats tenen una cosa en comú: el desig d'una justícia més que poètica que va des de la clara aposta contra el sexisme fins a una reivindicació d'una justícia cultural.

Acabo amb un fragment del final del relat hiperbòlic de Sílvia Romero on apareix aquesta última:

...els artistes també paguen la hipoteca, i sovint se'ls demana que ofereixin el seu saber i el seu art de forma solidària, o per fidelitat o implicació personal —i va sentenciar— Si el món de la cultura estigués més protegit, els artistes podrien viure de la seva obra, del seu treball (...) És una qüestió de dignificació de l'ofici o, si ho prefereixes, de justícia cultural.

Les noves dames del crim tenen les coses clares, a més a més, maten i rematen amb estil.

dimecres, 3 de febrer del 2016

Yayoi Kusama. Metàfores visuals 22

La lectura de la tetralogia Dues amigues de Elena Ferrante em va portar a la memòria unes pintures d'aquesta pintora japonesa i vaig començar a revisar la seva obra.

Yayoi Kusama és la dama més prestigiosa i més ben pagada de la pintura pop. Ara als 86 anys, viu des de fa temps en un sanatori mental prop del taller on treballa.

Moltes de les seves obres em semblen que reflecteixen al·lucinacions o, com diu el personatge genial de Ferrante, "desbordaments". 
L'espai vibra i sembla infinit


Els límits entre la persona i l'espai es confonen 

Les formes s'entortolliguen en jocs visuals que atrapen les mirades


Les flors tant són hereves de l'orientalisme i de William Morris,



 com es tornen decididament "pop" i semblen animals plàstics en moviment


Fins i tot les natures mortes tenen vida interior.




Yayoi Kusama sap que l'art li ha salvat la vida. 



La poc coneguda Josefa Tolrà, també ho sabia.