TOTES LES ENTRADES

dijous, 21 de setembre del 2017

Natalia Ginzburg (2017) La ciutat i la casa. Barcelona: Club Editor. 1984. Traducció de l’italià de Meritxell Cucurella-Jorba


Correspondència: paraula en vies dextinció. 

Les xarxes socials del segle XX eren les cartes postals. Aquí tenim el retrat d'uns fils ben lligats d'aquesta xarxa quan ja convivia amb el telèfon. 
Alguns dels nostres avantpassats, sobretot algunes, tenien lhabilitat de practicar converses epistolars com les que Natalia Ginzburg aconsegueix estilitzar amb delicadesa. Aquest trencaclosques de cartes forma un contundent fris del final duna època. La duna generació que havia intentat buscar noves formes de relacions socials i familiars, encara que, potser, amb infantilisme. 
...potser ni tu ni jo hem arribat a ser mai adults, ni el Piero. Som una niuada de nens. P.39.
Aquella niuada són amics que senamoren i es desenamoren, que tenen fills alegrement i que sexpliquen els pensaments que els recorren el cos com els cucso si tenen o no tenen el llit difícil.
Són persones lliures i obertes però, arriba un moment, en el qual busquen protecció en unes figures paternes molt difuses, llunyanes o no existents, cosa que fa que els llaços de lamistat semblin esvair-se.
Passada una certa edat, tadones que o bé taguantes tot sol sobre les pròpies cames o adéu. El Gioseppe ja ha superat aquesta edat. Però té aquelles cames tan llargues, tan primes, que no laguanten bé. Sha quedat sense protecció. P. 77


Museu Magritte a Bruseles
La co-rrespondència entre els membres daquest grup els lliga a la casa i a la ciutat, els únics marcs una mica estables dins de la trontollant i fluïda xarxa de relacions de la qual només quedarà, amb sort, el rastre d'unes paraules sobre un paper.

Això sí, aquest és un rastre magistral.

dimecres, 13 de setembre del 2017

Fernando Aramburu (2017), Patria. Barcelona: Tusquets (Andanzas)




–¡Patria, cuántos crímenes se han cometido en tu nombre!– me repetía. 
Y demoraba el momento de leer la última novela de Aramburu.
Por fin, la he leído.

Una vez sufrida/disfrutada, como diría el narrador, con su abrupta prosa correlato de la dureza de una sociedad enferma de odio fratricida, intento encontrar la manera de explicarme esta antítesis.

Me han conmovido los personajes principales esculpidos con la fuerza de una mole de Chillida, sobre todo el elenco de matriarcas tras los visillos en una sociedad patriarcal.



Amas, como Buittoni, a la que parece que le sobren las palabras:

“Palabras. No hay manera de quitárselas de encima. No le dejan a una estar verdaderamente sola. Plaga de bichos molestos , oye.” P. 36.

Puedo compartir esta reacción ante tópicos que no sirven para nada del tipo:

“No dejemos que el odio amargue nuestras vidas. “ P. 35.

Buittoni necesita palabras  que puedan transformar la realidad, que actúen de antídoto a las que matan: “TXATO ENTZUN PIM PAM PUM”, necesita que se diga con valentía, aunque sea a la chita callando: “PERDÓN.”

¿Y el montón de palabras de esta novela? ¿Cómo se las arregla Aramburu para que no sean una “plaga de bichos molestos”? ¿Para que sean palanca de una explicación o simplemente consuelen?

Creo que la clave se encuentra en el arte de convocar recuerdos que son como piedras angulares de un laberinto tenebroso que ha ahogado la convivencia, la amistad y los lazos de sangre.

La memoria de los personajes surge de rincones insólitos que sirven de trampolín a la evocación. No se trata del flash back proustiano, sino de detalles cotidianos que desatan el ovillo de la memoria como, el destello de una llanta de bicicleta en la cocina de Miren -mi preferido-, la telaraña del despacho de Xavier, el espejo de Arantxa o el techo de la celda donde Joxe Mari se empieza a “carcomer” escondido en la “madriguera de una canción”.



Por estas rendijas se cuelan los sentimientos de unos personajes que podrían haberse convertido en títeres y no en trasuntos de seres humanos. Por estas fisuras de la realidad se manifiesta la literatura de las palabras auténticas.  

Hacia la mitad de la novela noto un giro estilístico que prepara el difícil final. Van desapareciendo estos momentos mágicos de introspección y la voz del narrador omnisciente en tercera persona se mecha de fragmentos con el punto de vista de los personajes en primera persona. Me produce una impresión de extrañeza que seguramente busca el autor:

“A fin de cuentas ella iba a su bola, como en realidad pienso hacer hasta el final de mi vida.” Dicen el narrador y Nerea en la página 404.

Así y todo, me gusta más el mecanismo evocador que se ancla en los detalles cotidianos.
A partir de este momento me doy cuenta de la reiteración de una expresión que intenta eludir el sobado “pasear la mirada”. Nuestro narrador en su lugar la “tiende”. Preferiría que no lo hiciera.

Pero estas pequeñeces no afectan a la fuerza narrativa del texto y he continuado la lectura con el alma en vilo pasmada ante capítulos tan espléndidos como el de "El país de los callados" mientras espero que la justicia poética se imponga y llegue la paz a los corazones de víctimas y verdugos que no quieren serlo.

Para escribir Patria se precisa coraje y vencer el pudor a entrar en vidas ajenas y utilizarlas como materia literaria. Como hace decir el autor al escritor que se dirige a público de las Jornadas sobre las Víctimas del terrorismo:

 "...escribí, desde el estímulo por ofrecer algo positivo a mis semejantes, a favor de la literatura y el arte, por tanto a favor de lo bueno y noble que alberga el ser humano." P. 552.


Palabras que no sean "bichos molestos" sino que contribuyan a derrotar la violencia.



dimarts, 12 de setembre del 2017

Una maleta molt pesada. Primer premi NÚVOL de contes 2017

Fotografia de Yuval Yairi Memory Suitcase. 2006

Tot un honor rebre aquest premi pel conte: Una maleta molt pesada.
El meu agraïment a totes les persones que ho han fet possible.

Sempre mhan agradat les maletes.
Quan les carretegem portem la casa a sobre, com els cargols, i tenen el poder de donar-nos seguretat.
També hi ha maletes imperceptibles que van amb nosaltres tancades a pany i forrellat i només en determinats moments una llambregada permet endevinar com en són de pesades.
Aquest conte evoca un daquests instants.

dilluns, 4 de setembre del 2017

Marta Orriols (2016) Anatomia de les distàncies curtes. Barcelona: Periscopi


Aquest llibre deixa cua con els estels o, per dir-ho amb metàfora de lautora, cal un temps per marinarles seves històries.

Això és el que ara estic fent: deixar que el que he llegit sintegri i faci pòsit en el magatzem literari i sentimental que porto incorporat.

Subscric lepíleg de Tina Vallés: estem davant duna escriptora de debò que cal ser llegida amb la veritat per davant i a curta distància.

A lestil també hi trobem aquesta autenticitat. Més grat fixar-me en labundància dimatges cromàtiques i olfactives que no són només uns artificis embellidors sinó carn i sang de la narració. Maturo en aquestes dues:

Fins ara la teoria deia que per camuflar-se els camaleons canviaven de color. Ara se sap que alteren el cromatisme com una estratègia de comunicació. P. 145.

Camaleònica és, com o podem ser tots, la mare de la Laura que amb el seu canvi cromàtic aconsegueix abraçar de veritat la filla.

Ara una d'olfactiva:

... la Lali va agrair lolor que feia allà dins. Era lolor del Ramon, de la pell cara dels seients, la seguretat, la pulcritud del seu home, les amistats, els negocis fructuosos, la perícia de la noia que durant anys ells planxava la roba i mantenia tota la casa en ordre, era lolor de la llar, dels fills, els néts i de lEulàlia, que el temps, subtilment, havia convertit en Lali. P. 161.

Lolor que ens lliga a lhàbitat que hem bastit amb contradiccions, servituds i clarobscurs. La constatació lúcida que la còmoda rutina no es pot abandonar encara que paguem un preu per mantenir-la.

La cua de lestel té moltes formes i em sorprenen alguns objectes i espais que són tractats com a símbols, també ben ancorats a la trama: el taxi que és com una cuirassa, com una jornada de reflexió... o la cadira Barcelona que podria només ser el marc fetitxista duna aventura sexual, però és també una reivindicació del paper creador soterrat de les dones.



Unes dones que gaudeixen del sexe en llibertat com apareix en aquesta variació de la imatge de llarga tradició de la molinera o la pastadora:

Ens donem permís per amassar-nos com si estiguéssim fets de farina, ou i sucre...P. 135.

Llarga és la cua que deixen aquets dinou relats.

Per acabar només un detall: la postal de lamic que diu que torna per fi i que ha deixat sol al seu soci per  muntar el projecte comú duna llibreria, queda col·locada al costat del volum de Dublinesos.



Línees paral·leles que mai es tocaran, dirigides, això sí, a la literatura de debò i amb majúscules.