dimecres, 25 d’octubre de 2017

Lluïsa Cunillé (2017) Islàndia. Tarragona: Arola. (Textos a part. Teatre contemporani) Pròleg d’Enric Juliana. Llegir el teatre: Biblioteca de Can Manyer. Vilassar de Dalt


Islàndia és la porta al centre de la crisi tal com era la porta al centre de la terra de la novel·la de Jules Verne. Enric Juliana ens ho explica molt bé al pròleg.


Estem més interconnectats que mai. En l’esdeveniment menut hi germinen els fets més rellevants i el que sembla llunyà ens condiciona la vida quotidiana. Islàndia parla d’això, encara que també, sotto voce, de l’escletxa de llibertat i d’esperança que ens queda en aquest món tabulat.
Hem emprat tantes vegades els símils de les ales de la papallona que provoca tempestes i de la bombolla que explota que aquests recursos s’han quedat petrificats i ens deixen insensibles. Aquí trobarem els tòpics justos i necessaris, però  cada una de les set escenes —justament set—està carregada de simbolismes a vegades foscos, inquietants i ben vius.
Dir que aquesta obra segueix l’estructura del viatge iniciàtic és dir ben poca cosa. Intentaré aprofundir una mica més.
De fet, el viatge pròpiament dit comença després de la narració del mite de la creació i el de la fi del món tal com l’expliquen les llegendes escandinaves. Just després d’aquesta explicació l’HOME acomiadat és substituït pel NOI que canta:
“Heimdall, el vigilant dels déus farà un últim intent perquè l’ordre guanyi al caos, però a la batalla final el món serà destruït i el mateix Odin, engolit pel terrible llop. Només sobreviuran uns quants homes i déus que tornaran a poblar el món i tot començarà de nou una altra vegada.” P. 31.
Què potser aquest NOI serà un d’aquests escollits? M’agrada pensar que sí.
Els cants del Noi són tota una declaració de principis:
“Cantar escurça el temps i allarga la vida.” Bona divisa!
El temps que és or queda reduït i la vida verdadera la que no és negoci sinó oci ampliada. Deliciós!
El viatge agafa un sentit social. El NOI, com l’heroi dels contes tradicionals, ha de portar a terme una missió i pel camí ha de fer bones obres a les persones que trobi per aconseguir les informacions o els objectes que l’ajudaran a dur a terme l’empresa. Per exemple:
El NOI parla amablement amb el VIATGER de la maleta tancada i amb un hipotètic tresor a dins i la maleta no el deixa en cap escena, allí hi pot haver el futur, o ser una estafa, com en el vell motiu literari del bagul tancat.
La DONA GRAN que el posa en la pista per trobar la carnisseria de —Delamarche and Robinson —uns noms per sucar-hi pa— també és una estafadora i una guia a la qual el NOI li torna el paraigua, li cal aixopluc.
Per fi troba la MARE, tiradora de cartes que endevina el futur, i que, paradoxalment, no surt de l’església perquè no veu clar el seu.
Les cartes estan tirades i el NOI fa la seva decisió.
El camí es tanca amb la reaparició del VIATGER i del METGE. Aquest últim expressa el seu profund pessimisme:
“Només ens queda la cobdícia i l’ambició.”
Uns versos de Lorca em venen a la memòria:

La aurora de Nueva York gime
por las inmensas escaleras
buscando entre las aristas
nardos de angustia dibujada.

La aurora llega y nadie la recibe en su boca
porque allí no hay mañana ni esperanza posible.
A veces las monedas en enjambres furiosos
taladran y devoran abandonados niños.

En canvi, el VIATGER porta una clau que ens permet mantenir una petita esperança: el NOI somriu en l'obscuritat i tot pot començar de nou.  






diumenge, 22 d’octubre de 2017

Mohsin Hamid (2015), L’integrista reticent. Traducció de l’anglès de Carles Miró. Barcelona: Periscopi




He fet durar la lectura tant com he pogut per assaborir-la bé i he rellegit per aprofundir el solc que mha deixat. Mha aterrat i captivat, alhora.
El basar dAnarkali de Lahore va canviant de formes i colors com un calidoscopi mentre el protagonista i narrador, el jove Ghangez, explica la seva història a un ianqui misteriós. El relat de lintegrista reticent va omplint-se dombres a mida que avança, de la mateixa manera que els carrers del mercat somplen de foscor.
De la claredat de Princeton i de les vacances en una Grècia exclusiva, de lenlluernament de les nits de Manhattam i de lelevació de les oficines d Underwood Samson als carrerons foscos del voltant del basar pakistanès per on Ghangez va conversant amb lenigmàtic interlocutor que sembla que esperi alguna cosa des de bon principi:
...la freqüència i la determinació amb què mira (...) fa pensar en la conducta dun animal que sha aventurat massa lluny del cau i que ara, en un entorn que desconeix, no sap del cert si és depredador o presa! P. 39.
Al principi, els paral·lelismes entre USA i els Paquistan sovintegen:
...sentia que mestava integrant a Nova York en la mateixa classe social de la qual la meva família estava sortint a Lahore. P. 86.
Poc a poc apareixen els ratpenats a lhora que sobren les esquerdes a partir de l11-S. La depressió de lestimada Erika nés una paràbola.
...lluitava contra un corrent que se lenduia a dins della mateixa... Hauria volgut servir-li dancora. P. 86.
Ghangez també lluitarà contra aquest corrent però no pot evitar que li caigui la vena dels ulls i quan pren consciència del fet que és  un genísser modern,  

renega dels amos i senyors. Es passarà al bàndol dels seus, trencarà com si fos una relació amorosa amb el món opressor de leconomia vista com un animal depredador i dunes finances com instrument dun poder avassallador.
Marxa definitivament cap a Lahore i deixa la jaqueta a laeroport de Nova York com qui deixa els vestits vora la mar o al peu dun penya-segat.
Seguirà els mateixos passos que Erica, tots dos han estat bassals daigua de pluja amb un microcosmos propi i sense comunicació possible. Només la paraula donarà fe del que han viscut, tots dos tenen necessitat de deixar testimoni com lostra que dona forma a la perla sense remei.
Lintegrista reticent explica la vida a un ianki inquietant, mentre beu i menja al basar de Lahore, com si ho fes a un confessor o com si es tractés del seu testament. Fet això, sendinsa definitivament al cor de les tenebres com un Kurtz que espera el seu Marlow. P. 165.



diumenge, 15 d’octubre de 2017

David Trueba (2017) Tierra de campos. Barcelona: Anagrama



Novela discográfica con CARA A y CARA B.

El protagonista, músico pop que ha logrado cierto éxito, siente que “su niñez estalla por todas partes” mientras viaja transportando el cadáver del padre a su pueblo de origen en Tierra de Campos. Así se titulará también su último disco.

Sus canciones sirven “para curar heridas” y son “como caramelos” lo mismo podemos decir de esta novela que no he conseguido disfrutar: las imágenes me han parecido, a menudo, de una canción banal.

http://www.palenciaturismo.es/contenido/d9dfc20e-d5f4-11de-b283-fb9baaa14523?seccion=fc8eff9b-d5f4-11de-b283-fb9baaa14523&seccionActual=0e727781-d5f5-11de-b283-fb9baaa14523

Se salva la analogía que da título a la obra. Los minifundios de la Tierra de Campos se le antojan al protagonista de vida itinerante, en ocasiones al borde del abismo, un símbolo de lo que quiere conseguir con su arte:

“Quizás esa distribución por parcelas, donde cada pequeño propietario sobrevivía con su explotación, no estaba tan lejos de mis aspiraciones en la música, de crear un terreno propio con el que sostenerme. En labrar mi campo era en lo que yo persistía, incluso al imponerse la tremenda concentración de los grandes latifundistas de la Red.” P. 136.

Esta generación que es la primera que “flota ingrávida por las ondas, sin tierra propia", tiene sus terrenos alternativos. Su pequeño pedazo de campo es su trabajo y el lema paterno se concreta en una forma de encauzar su vida: “Tanto das, tanto tienes”.

En fin, lectura amable como un caramelo para curar heridas.