diumenge, 24 de febrer de 2019

Antoni Real (2018), Pentimento. Barcelona: Meteora



Vaig aprendre a llegir, com el protagonista d'aquesta novel•la, als carrers de Ciutat Vella tot jugant amb les lletres dels anuncis del carrer. No és l’únic que tenim en comú.

 

Pentimento m’ha punxat el globus dels records i n’ha sortit la lletra d’una cançó que els matins de diumenge sonava a la gramola de casa, a poca distància del n. 66 de la Rambla, on es centre l’acció de la novel.la. Barcelona, poble nostre, ciutat gran... cantava l’Emili Vendrell.

 

Em sembla que la gran ciutat que, avui, s’expandeix per tota l’àrea metropolitana, és encara poble nostre on, per casualitat, es poden retrobar persones que feia anys no s’havien vist i es poden establir nexes entre realitats que semblaven allunyades.

 

O no és casualitat i els amants de les lletres tenim una mena de sisè sentit que fa que ens identifiquem amb facilitat. Per això, potser, vaig anar divendres passat a la presentació de Pentimento a la “meva” biblioteca, la de Can Manyer de Vilassar de Dalt.

 

Va ser exquisida i d’una elegància molt personal. Des de l' audiovisual, fins al fragment teatral que van servir d’introducció i cloenda a les paraules ben dites, planeres i emotives de l’editor Jordi Fernando, la presentadora, Silvia Cantos i l’autor.

 

He llegit amb delit i, just acabada la lectura, em faig propòsit de no avançar-ne res i de només parlar del títol, ja que aquestes pàgines dedicades a les metàfores no se’n poden estar.

 

Els artistes plàstics anomenen pentimento a pintar sobre pintat, quan un es penedeix d’allò que ha fet. Aleix Clapés (1846-1920), el pintor fill de Vilassar, que es evocat a la novel•la, ho feia sovint. Però allò que és rellevant és que tot el text està empeltat de pentimento, de jocs d’ombres que ballen en el temps, entre la Rambla en blanc i negre i la de colors, establint una continuïtat entre el passat i el present.


Moment de la representació teatral amb la casa natal d'Aleix Clapés a Vilassar projectada.
Antoni Real surt d'esquitllentes.

En el meu cas, no hi ha penediment, ni d’haver anat a la presentació, ni d’haver devorat la novel•la en menys de 24 hores. Hi ha la joiosa realitat de haver sentit a flor de pell el privilegi de néixer i créixer al costat de la Rambla i de formar part de la gran família de les lletres.

 

 


dimarts, 19 de febrer de 2019

Maggie O’Farell (2013) Instrucciones para una ola de calor. Barcelona: Salamandra. Traducción de Sonia Tapia




El calor pesa tanto como las vidas construidas sobre los silencios y las mentiras.

“El aire en la cocina es como una entidad sólida que lo llena todo, que empuja a Gretta contra el suelo y contra la mesa.” (P. 11)

Londres en el verano de 1976 —me asaltan recuerdos antiguos del césped agostado de Hyde Park y de la maltrecha economía británica de aquel entonces que me permitía caprichos insospechados en Carnaby Street o en las estanterías de Hatchards— es el marco adecuado para esta historia de intrigas familiares.

El calor inusitado se une al misterio de una desaparición y empuja a los miembros de la familia a  huir de la ciudad y refugiarse en la isla de Omey de dónde provienen.

Sólo allí es posible recomponer las relaciones entre ellos.

Istmo de la isla de Omey

Esta isla, que durante la marea baja se une a tierra firme con un “relumbrante camino blanco entre las olas, que rompen y espumean a cada lado.” (P. 291) se me antoja un símbolo de la personalidad de cada ser humano, cercado por las olas de lo desconocido.

Las olas que se recrean en la puerta del escritorio antiguo que guardaba la llave del secreto familiar.

“A Mónica siempre le había encantado cómo se desplazaba la tapa hasta desaparecer, cómo fluían los listones de madera como una ola de arena.” (P. 196)


Una arena que en las playas de la isla es suave y ligera, la base precaria pero firme donde se asienta la familia.

“Se va pasando de una mano a otra puñados de arena: trozos rotos de coral blanquecinos, pulidos y articulados como huevos de diminutas criaturas. Su contacto le produce una sensación parecida a una campana tañendo en un campanario, tal es su familiaridad.” 
(P. 170).

http://tempsdemetafora.blogspot.com/2019/01/maggie-ofarrell-2018-la-ma-que-prenia.html